Segons alguns, és clar. Aquest és l’eslògan que pregona un mail que he rebut avui al matí. Parla de la necessitat de relleu generacional en les directives de les institucions de la societat civil catalana, per la suposadament manifesta incapacitat que han tingut les instàncies directives actuals per liderar una negociació que, pel que fa a l’Aeroport del Prat, fos beneficiosa per a Catalunya. No conec prou bé la campanya ni en què es fonamenta com per alliberar-la de l’ombra del dubte ni per llançar-la a la foguera; però el mail en qüestió adjuntava uns enllaços a articles de gent, que m’ha semblat interessant adjuntar-vos també i comentar.
I vistos els enllaços, anem per les reflexions. Sense negar les parcel·les de raó que puguin mostrar els articulistes en la diagnosi, com que no és la primera vegada que sento el mateix discurs, ja comença a incomodar-me. Quina és la càtedra des de la qual es parla així d’una altra generació? Des de quina generació s’està fent així d’alegrement el cant del cigne i traslladant tot el marrón a una altra? Com és que dóna la sensació que, a més, aquell qui fa el cant del cigne avui potser encara no li toca fer-lo? Em ve al cap allò de Cuando las barbas de tu vecino veas pelar, pon las tuyas a remojar. I és exactament el que estan fent bona part de la intel·lectualitat i societat civil que es troba en la quarantena i cinquantena. Després d’haver xupat del bote amb les seves pintes engominades i el gest d’algú impertorbablement JASP (Joven aunque sobradamente preparado) durant quinze anys, donen copets a l’esquena i diuen, en la conjuntura actual: El futur és vostre! Això és el que en família anomenem ser fill de puta, com el personatge d’en Claudi de la nova sèrie de TV3.
En aquest garbuix delimitatiu de generacions, els del 80 tornem a ser, sospito, oblidats. I des de segons quin punt de vista n’hauríem d’estar agraïts d’ésser oblidats, perquè això voldria dir que no compartim amb les generacions del 70 tot el conjunt d’indesitjables característiques com el fet de ser acomodaticis i consumistes però tampoc, vés per on, els caràcters bons com la presumpció de ser algú curricularment ben preparat.
M’atreviria a dir que els nascuts entre el 78 i el 82, per dir alguna cosa, els darrers educats en el sistema anterior a l’arribada del tsunami LOGSE, som els únics que podríem ostentar aquesta excel·lència curricular que s’adjudica als nascuts els 70 com un paquet. Adjudicada automàticament només perquè van començar a jugar a metges quan ja havia mort el dictador. Però la nostra data de naixement es troba en aquest llimb entre la nit dels temps preconstitucional i la bogeria socialista de les olimpiades. La generació filla dels temps preconstitucionals ho és també de l’esforç, del coneixement de la postguerra, de la grisor barcelonina en llargs hiverns que escrostonaven la pintura de les parets. I la que és filla del temps de les olimpiades ho és, però, també del Natura Collection, de l’exigència sistemàtica, del reciclatge com a moda i la sostenibilitat de postal, i de la LOGSE, és clar. En aquest sentit val a dir que els articulistes enllaçats més amunt barregen amb una alegria sorprenent característiques de generacions amb vint anys de diferència entre sí. Déu n’hi do.
Nosaltres estem al mig i no formem part de la rabiosa actualitat social de la mentalitat dels segons, ni gaudim de la llàstima que la societat aboca sobre els primers. Evidentment tot això serà tan fals per algú que s’ho mira des d’una data de naixement llunyana a l’any 1980 com prou interessant per qui s’ho miri des d’una data més propera. I bé, sóc conscient que aquesta reivindicació d’una data de naixement és bastant estèril. Però escriure només té un cost que és el del temps, i el de la voluntat dels lectors d’entendre què vull dir ajudada per la meva capacitat d’explicar-me. Ni todo el monte es orégano, ni necessàriament són els fills dels de sempre els qui hi ha darrere d’aquestes iniciatives de relleu a les institucions de la societat civil. La veritat és que no sabia com acabar perquè no tenia un fil clar, però d’alguna manera ho havia de fer.
Quan utilitzi frases fetes o refranys en castellà, agrairé que, si algú la sap, em posi als comentaris la traducció en català equivalent en significat. Equivalent en significat, que no semblant en qualsevol altre aspecte. No todo el monte es orégano no es tradueix com Una flor no fa estiu, per exemple. Que lo sepasss.
