perpetuant les relacions de dependència
17 novembre 2008L’opció més fàcil sempre és ser injust. En aquest cas no puc evitar ser-ho; feia temps que se m’anaven carregant les piles o una altra cosa per escriure un post malparlant de quelcom.
Avui un jove argentino m’ha cridat l’atenció pel carrer demanant-me si tenia un minuto para Médicos Sin Fronteras. Tot passant, d’anada, ja els havia vist, eren una mena d’escamot de mercenaris, joves en condicions precàries de treball, amb les seves ridícules carpetes de pinça i els seus petos no menys lamentables.
La meva resposta a la sol·licitud minutera ha estat que no, que ho sentia. Sento un inconfessable orgull i complex a la vegada per aquesta mena de respostes educades. Orgull per una banda per tenir l’habilitat de no amargar els dies a la gent amb un estirabot meu, per saber-lo aturar. Complex perquè sovint em vindria de gust enviar a la merda tot aquell qui em para per fer-me una enquesta, per apuntar-me a no sé quina ONG o companyia energètica o telefònica, en fi, qualsevol d’aquestes persones que es veuen obligades a treballar per empreses a qui no preocupa la mala imatge que projecten de si mateixes amb aquestes tàctiques mesquines de recaptació de clients i de guerrilla. Potser precisament perquè jo he treballat fent enquestes em fa més ràbia que hi hagi qui dipositi un cèntim de credibilitat en tot això. Segur que la meva falta de convicció va col·laborar a que durés tan poc en aquesta feina, també.
Ara ja sabeu, doncs, que no tinc un minut per a Médicos sin fronteras, ni per a Intermón, ni per a la Creu Roja, ni per a Setem, ni per a Mans Unides, ni per a tots aquells que projecten una imatge de si mateixos com algú que només busca un suport a cop de talonari. De fet, això del talonari és secundari. Jo no tinc un minut per a ningú. Els minuts que jo tinc són per a mi i simplement espero que quan algú em demana invertir-los en una altra cosa que no sigui el meu ego sigui quelcom més interessant que simplement pagar una quota cada mes per salvar negrets de l’Àfrica i que el nen Jesús no plori.
Al final tot es podria resumir en el fet que esperaria d’aquestes ONG un comportament diferent que el que ja espero de Gas Natural, Endesa o ONO. I sé que puc ser injust amb tot això i acusar justos per pecadors, però qui em vulgui entendre dins aquests moviments ja m’entendrà.


