L’opció més fàcil sempre és ser injust. En aquest cas no puc evitar ser-ho; feia temps que se m’anaven carregant les piles o una altra cosa per escriure un post malparlant de quelcom.

Avui un jove argentino m’ha cridat l’atenció pel carrer demanant-me si tenia un minuto para Médicos Sin Fronteras. Tot passant, d’anada, ja els havia vist, eren una mena d’escamot de mercenaris, joves en condicions precàries de treball, amb les seves ridícules carpetes de pinça i els seus petos no menys lamentables.

La meva resposta a la sol·licitud minutera ha estat que no, que ho sentia. Sento un inconfessable orgull i complex a la vegada per aquesta mena de respostes educades. Orgull per una banda per tenir l’habilitat de no amargar els dies a la gent amb un estirabot meu, per saber-lo aturar. Complex perquè sovint em vindria de gust enviar a la merda tot aquell qui em para per fer-me una enquesta, per apuntar-me a no sé quina ONG o companyia energètica o telefònica, en fi, qualsevol d’aquestes persones que es veuen obligades a treballar per empreses a qui no preocupa la mala imatge que projecten de si mateixes amb aquestes tàctiques mesquines de recaptació de clients i de guerrilla. Potser precisament perquè jo he treballat fent enquestes em fa més ràbia que hi hagi qui dipositi un cèntim de credibilitat en tot això. Segur que la meva falta de convicció va col·laborar a que durés tan poc en aquesta feina, també.

Ara ja sabeu, doncs, que no tinc un minut per a Médicos sin fronteras, ni per a Intermón, ni per a la Creu Roja, ni per a Setem, ni per a Mans Unides, ni per a tots aquells que projecten una imatge de si mateixos com algú que només busca un suport a cop de talonari. De fet, això del talonari és secundari. Jo no tinc un minut per a ningú. Els minuts que jo tinc són per a mi i simplement espero que quan algú em demana invertir-los en una altra cosa que no sigui el meu ego sigui quelcom més interessant que simplement pagar una quota cada mes per salvar negrets de l’Àfrica i que el nen Jesús no plori.

Al final tot es podria resumir en el fet que esperaria d’aquestes ONG un comportament diferent que el que ja espero de Gas Natural, Endesa o ONO. I sé que puc ser injust amb tot això i acusar justos per pecadors, però qui em vulgui entendre dins aquests moviments ja m’entendrà.

És de gent intel·ligent que quan algú expressa millor que tu -o quan, com a mínim, ja ho ha fet abans- alguna cosa, i un hi està d’acord, fer referència a aquelles paraules que aquest altre podria haver dit per boca teva. Això és el que passa amb aquest post al blog d’en Miquel, on es parla i es diagnostica sobre símptomes llargament reflexionats.

Només afegiria que a Catalunya, amb tot el nostre orgull hereu dels trenta mil de què som més europeus i tal i qual, aquesta dictadura és encara més abjecta que a la resta d’Espanya, per la superioritat amb què mirem per sobre l’espatlla els pobrets d’Extremadura o Cuenca.

Aquí podeu veure la notícia a CGTalks. I aquí a BlenderNation, us recomano especialment la part dels comentaris. Pels que no us sentiu del tot situats en el tema, Autodesk és l’empresa que comercialitza productes com Autocad o 3DStudioMax. Fa no massa temps, va comprar Maya -no sé si l’empresa o només el programa- una altra reputada aplicació d’edició 3D. Així, Autodesk participava en el gran panorama que s’està formant de gran concentració empresarial en relació a qui distribueix o produeix les aplicacions dominants en el mercat. Valdria la pena recordar també, una mica més enrere en el temps encara, quan Adobe va comprar Macromedia, l’empresa responsable de programes com Flash o Freehand.

En aquell moment ja es va especular fins quin punt aquesta compra era una compra trampa, com la tregua, de tal manera que l’operació es venia com que Adobe comprava Macromedia però la realitat de la transacció era justament la inversa, que Macromedia comprava Adobe però per qüestions de trajectoria i nom es mantenia el d’Adobe… Bé, debats sobre el sexe dels àngels perquè el tema del post no és ben bé aquest.

Aquestes compres resulten en el fet que una sola empresa produeix dos programes que per les seves funcionalitats són teòricament competència. Això hauria de comportar que l’empresa potenciï un dels programes sobre els altres, o com a mínim que els sectoritzi perquè cada un apunti a un public amb unes necessitats diferents. Des del meu punt de vista aquesta circumstància és potser la més favorable que el programari lliure podia imaginar. La reducció del ventall de la competència només pot resultar en què qualsevol desajustament de les empreses de programari comercial amb el mercat pot ser un error irreversible que en programari lliure és més difícil que es doni. Difícilment hi haurà una decepció d’expectatives en qui fa un seguiment d’un programa com Inkscape o Blender. Aquesta persona, aquest mercat, ja sap quin nivell d’estabilitat pot esperar de les funcionalitats afegides a la nova versió. I allò que el propi programa no li ofereixi ho farà amb un altre, d’una altra manera, o senzillament no ho farà.

Les empreses de programari comercial propietari semblen prometre, doncs, convertir-se en gegants monolítics incapaços de mirar fora seu, allò que els altres fan i ells no, i per tant incapaços de poder millorar. El millor favor, com deia, que poden fer al programari lliure.

Fantàstic oi el que fan aquests bitxos? doncs fins i tot això pot fer enfadar la gent…

A Blendernation s’ha generat un debat, tampoc immens però si significatiu, al voltant de si en un website dedicat a Blender era pertinent que aparegués un post relacionat amb els dofins. Mentre que el moderador que l’havia penjat argumentava que des del seu punt de vista aquests animals són una impagable font d’inspiració per a qualsevol persona interessada en la disciplina de l’animació, altres opinaven que seria impossible trobar un post com aquest en portals dedicats als CG (Computered Graphics) tals com cgtalks o cgarena, i que això mostrava com de lluny estava Blender de ser vist com un programa per a professionals.

Per una banda jo estic força del cantó dels moderadors en el sentit que realment val la pena obrir els ulls a altres coses que no passen necessàriament per la guillotina tècnica de l’ordinador, bàsicament les escenes que la mateixa natura ens ofereix. Però comparteixo amb els qui no veien pertinent aquest post que a Blendernation es fan servir diversos regles de mesura a l’hora de decidir quan un post interessa a la comunitat d’usuaris de Blender o no. Blendernation ha de fer les seves opcions sobre si vol ser un portal participatiu o, al contrari, opta per una línia editorial clara i marcada per un reduït cercle de persones que, amb tota legitimitat, decidiria què els sembla interessant i què no penjar a Blendernation.

Marc: m’estic activant el wordpress al meu domini
http://www.marccamprodon.cat/
a veure si hi poso coses
Enviat a les 13:34 de dijous
mi: aiam
està encara baby

Marc: si si recent instalat
mi: acabat d’instal·lar catalagratis.com
Marc: ??
mi: res, una repel·lènci
Marc: a val·le
Enviat a les 13:37 de dijous
Marc: ja has provat el google chrome??
Enviat a les 13:38 de dijous
mi: no, kes?
Marc: ui no stas en la onda!
mi: no, i a mucha honra
google fa coses dolentes
i va dir que no ho faria
Marc: no no… google son els masters!!
mi: encara que tu tanquis els ulls a la realitat i et semblen guais
tots els grans triomfadors han fet sempre el mateix
però explica’m què és
jejeje
Marc: un navegador
l’objectiu es que les aplicacions web vagin molt més ràpides
javascript s’executa mooooolt rapid
pero es en plan simple
un web designer com tu l’hauries de coneixer
de moment nomes per windows
una o 2 setmanes linux i mac
des del primer dia en 40 llengues diferents
mi: bueno, pel que expliques i el que veig a la pàgina, res que no tingui firefox.. excepte això de la rapidesa
Marc: exacte
mi: però suposo que vas veient que google cada dia s’assembla més a m$oft
Marc: pero estrategicament es molt interessant… està pensat de cara al futur: tot el sistema operatiu a internet
mi: sí però això no s’ho ha inventat google
Marc: mmmm en part si
mi: http://eyeos.org/ca/
Marc: s’esta convertint en un monstre… pero tenen una politica molt diferent a microsoft
si ja conec eyeos
Enviat a les 13:46 de dijous
mi: però en què? com s’organitzi l’empresa és irrellevant, el que importa és el que fan de cara a l’exterior. I cada vegada estan promovent més que la gent faci servir únicament els seus productes
i segueixi ignorant les alternatives
Marc: no
els utilitzes si vols
Enviat a les 13:51 de dijous
mi: si, clar, com el word jejeje
Marc: mmm un dia ho discutim
mi: si jejeje
Marc: pero tot el que fan es opensource… i respecta els estandards
i no t’obliguen a mantenir-te amb ells
et donen eines d’importacio i exportacio
mi: jo entenc que et moli l’estrategia que fan servir de buscar la juntura entere l’internet social i les tecnologies emergents
però això no els fa una empresa èticament correcta, és el que jo crec
picasa és open source?
Marc: picasa diria que no
mi: ni g earth, ni el chrome, probablement
s’aprofiten de l’open source
Marc: chrome si
mi: però no publiquen res
com apple
Marc: l’open source esta per aprofitar-se’n
si respectes les lleis que el protegeixen
i si que publiquen
moltissimes coses
i promouen opensource
financien
firefox mateix està financiat un 80% per google
mi: ok, tens part de raó, n’haurem de seguir parlant pq no em convenceràs del tot
Marc: apple si que es una empres TANCADISSIMA!!!
mi: jejeje
Marc: si o no??
mi: appple són uns fills de puta i jasta
Marc: a val, pensava que em voldires defensar apple!!
mi: no no k va
deia que google feia com apple, que si a utilitzar open source però no a publicar el codi desenvolupat internament
i això és de pesseteros neocons
Enviat a les 14:00 de dijous
Marc: jejeje
hauras de fer una entrada al blog
et deixo que haig de fer unes trucades
mi: ah pos nos mala idea… però seria negativ
negativa tb
Marc: si clar…
mi: k sapigues que tinc preparada una entrada positiva dedicada a tu
jejeje
Marc: genial!

Això és la transcripció de la conversa (al xat de Gmail, cal remarcar-ho) que vaig tenir dijous passat -per cert, dia del meu aniversari- amb en Marc Camprodon sobre el tema de l’ètica i Google. Investigant una mica i veient altres blogs que parlen del tema ( http://www.enriquedans.com/2008/09/encuesta-de-dirson-%C2%BFcomo-ves-a-google.html ) veig que el Chrome, el navegador de què em parlava en Marc, només sembla ser OpenSource, de manera nativa, en la seva versió per a Linux. Tot apunta que Google de moment s’ha guardat publicar amb llicència lliure un producte seu per al sistema operatiu dominant avui en dia en entorn d’usuari domèstic, Windows.

Des del meu punt de vista Google ofereix o explota la pitjor cara del panorama del programari lliure i de codi obert, podríem dir que es troba en la posició de l’OpenSource més a ultrança contra els plantejaments del programari lliure ( http://en.wikipedia.org/wiki/Alternative_terms_for_free_software ). És a dir, Google ocupa el nínxol de la visió més descarnada i mercantilista de la cultura lliure. En efecte, Google dóna suport al programari lliure a través d’iniciatives com el Google Summer of Code entre d’altres, a més del fet que totes les seves pàgines i serveis respirin certa complicitat amb els estàndards i propòsits lliures en general, sobretot a la vista d’uns ulls instruïts en la matèria. Però això, davant de qüestions com la censura de continguts a la Xina, sembla llavors convertir-se en meres accions caritatives per poder-se justificar d’obscures accions que van sortint a la llum poc a poc com les espurnes d’una soldadura, que l’empresa s’afanya a apagar, rectificar, perquè no s’acabi de destapar la caixa dels trons.

Es podria al·legar que la censura de continguts a la Xina és quelcom deplorable però insuficient per condemnar a l’infern una companyia que va afirmar que “no faria el mal”. Segur? és que cal sumar un nombre determinat de punts de malevolença per tal de ser qualificat de dolent? em temo que tractant-se dels mil milions de persones que deixen de tenir accés a uns determinats continguts no; que una empresa que es manifesta del cantó de la llibertat i dels estàndards oberts censuri continguts de manera restringida a un sol país crec que és quelcom injustificable.

Sortiran també els neocons trentanyeros, quaranta i cinqüentons que diran: tu, adolescent, no saps de què parles, no és tan fàcil renunciar a un mercat com el xinès amb el volum de negoci que representa. Teniu raó, i és que jo no he dit que sigui fàcil, aquest és el gran problema de tantes empreses avui en dia, que mesuren el cost social de la seva activitat en termes de fàcil o difícil de compensar, en lloc de fer-ho sota l’òptica del que és immoral i el que no. Si reduir a la meitat -per dir alguna cosa- els beneficis suposa reduir a la meitat els dividends, ¿quines matemàtiques no coneixen els directius? Tots sabem que hi ha uns pocs xupant del bote i cobrant massa, i molts treballant massa i cobrant poc. Després pretenem que els pobles islàmics -per exemple- assumeixin la nostra sacrosanta moralitat tot alliçonant-los sobre com n’és de superior la civilització occidental, en virtut de la qual les nenes no poden portar xador, però sí calcomanies de la Barbie.

L’autor d’aquest blog és encara un gens orgullós usuari de Gmail.

Lu prumetit és deuda, i, malgrat que no ho vaig prometre, a instàncies d’un comentari d’en Marc escriuré un post positiu. I és que algun cop ja m’he manifestat fart de queixar-me sempre -tot i que m’encanti, o que tingui un do per fer-ho- i sempre és agradable que, com a mínim en això altres em donin la raó.

El post positiu consisteix a explicar el bon partit que crec que vaig treure de la meva estimada Yashica, la càmera analògica que ha hagut de suportar estoicament l’oblit des que fa ara quatre anys em van regalar la càmera de vídeo amb la qual he fet la gran majoria de fotos que podeu veure a Imatgedart. Abans de marxar vaig tenir força dubtes de si m’havia d’endur totes dues càmeres o només l’analògica, i pensant en la mala experiència amb el pes de la motxilla a Skye -queda pendent encara que us en mostri les fotos i n’expliqui quatre coses- em vaig decantar per la segona opció.

Vaig emprendre el camí dels Bons Homes amb en Lluís, en Miquel i en Marc. Jo me’n vaig cansar al cap de tres dies i mig, però ells van poder arribar a Montsegur. En tot cas la part que vaig fer la vaig gaudir molt tant pels paisatges com per tots els moments viscuts.

Bé, la millor manera que vegeu això que jo entenc per treure bon partit d’una càmera és que mireu vosaltres mateixos les fotografies. No són cap excel·lència tècnica però crec que si en alguna cosa destaquen és en com vaig ser de selectiu (o català, calculador, pensant en vuit dies de ruta que al final van ser tres i poc), cosa que deu ser quasi impossible de fer amb les càmeres digitals actuals. Res més a dir per ara, gaudiu-ne!

Fa poca estona m’he vist obligat a escriure un mail fent l’afirmació següent: “Les festes de la Mercè són una merda”. El pitjor d’aquesta faceta antisocial meva, que m’avergonyeix profundament, és que no es projecta únicament a les festes de la Mercè. De fet és com una al·lèrgia que es deuria manifestar per primer cop a les festes de Gràcia. Algun dia de fa alguns anys d’un estiu a Barcelona, com quelcom revelat, vaig començar a sentir fàstic per la visió de la gent pixant al carrer, noies enrollant-se amb menjaorelles estúpids (què són els menjaorelles mereixeria un altre post a part), guiris parlant la seva llengua bàrbara i mostrant les seves ridícules cares grogues i vermelles, i vaig sentir basarda dels vidres trencats pel carrer, i vaig olorar la pudor d’algú que va decidir dir-se punk. Ah, i la guàrdia urbana que acabava d’enlletgir el panorama.

Des de llavors m’he anat desacomplexant cada cop més d’aquest sentiment de fàstic (perquè, per si no ho havíeu endevinat, allò de l’avergonyiment que sentia és una ironia). I ja no l’he limitat als esdeveniments coneguts com a festes majors, sinó en general a l’activitat coneguda com a “sortir”. Pretendre analitzar-la ara a fons seria d’una supèrbia imperdonable, perquè les motivacions individuals que subjauen a tan curiosa activitat humana són dignes de la més seriosa tesi doctoral de sociologia, o psiquiatria fins i tot. O sigui que només ho faré superficialment.

A les festes majors s’esdevé amb caràcter superlatiu tot allò que, de manera més discretitzada, podem veure quan simplement sortim: els vidres trencats, la classe alta perdent la seva tan defensada elegància. L’última mostra de l’espantós ridícul social del jovent són les fotos fetes dins la discoteca o bar musical, on subjecte i objecte de la instantània s’uneixen en un èxtasi visual -en altres paraules, el qui dispara també surt a la foto, tot aguantant la càmera- i on, en el pitjor dels casos, tot el pote i el maquillatge que porta l’amiga serà roïnament traït per l’extraordinària precisió del CCD i la llampegada justiciera del flash.

I és que d’això es tracta, d’executar rituals socials que donin un marge prou ample de confiança per creure que aquells amb qui sortim són gent que ens fa estar una mica menys sols al món. Fer-nos fotos, descafeïnar amb alcohol el nostre sentit del ridícul, és a dir, perpetuar les condicions de repressió dient o fent sota els efectes de l’alcohol allò que mai ens atreviríem a dir o fer sense. Això no seria un problema tan gran, com a mínim per a mi, si no em veiés forçat a tenir en compte el rendiment de la inversió: la ressaca del dia següent, tot el cansament viscut durant la nit dret veient un concertet de gent a qui regalaren un instrument, els diners gastats, tornar caminant a casa perquè el nit bus és una merda (una altra). Tot això és la inversió necessària per a sortir total per a un rendiment en diversió més que qüestionable, mirat des d’una òptica capitalista.

De fet me n’he anat una mica del tema de les festes majors, però em fa mandra kilometritzar el meu post fent unes reflexions sobre similituds que em resulten de totes maneres evidents.

Meñana, mas.

Quan feia setè i vuitè d’EGB, em sembla recordar que era, fèiem classe d’Història amb un professor que recentment ha guanyat un premi desenvolupant la seva faceta d’escriptor. Però bé, aquest no és el tema. Sí que és el tema el professor, a qui després els companys de classe hem seguit recordant com una persona que sabia transformar l’explicació de la Revolució Francesa i les animalades de Ferran VII com quelcom amè, impossible de no trobar interessant.

En aquella època ja ens feien prendre apunts i jo, quan em semblava que no tenia res a anotar sobre el que en Jordi, el professor, deia, em posava a dibuixar, generalment en dinaquatres, unes escenes d’una història d’exèrcits i esquelets vivents que m’anava inventant sobre la marxa. Tenia tretze anys i aspirava a ser una jove promesa de la pintura, barreja d’El Greco i Akira Toriyama.

En Jorch -perquè així va ser com vam començar a dir-li ja al batxillerat, quan la confiança va fer possible aquestes familiaritats- tolerava, consentia, no sé amb quina paraula definiria el fet que no tingués especial inconvenient al fet que jo estigués dibuixant durant la classe. Un dia, però, jo deuria fer-me pesat amb alguna pregunta, o deuria dir quelcom que no tocava -tot interrompent la meva creació, és clar- i en Jordi em va dir: tu, pinta i calla, i tota la classe, jo inclòs, es va posar a riure. En Jordi tenia l’habilitat de castigar -obligant a fer treballs voluntaris- o de dir coses políticament incorrectes -com quan va classificar uns quants individus de classe com del sector infantil- sense que ningú tingués els collons de prendre-s’ho malament.

Fins avui que ja tinc un blog no havia tingut l’oportunitat de rendir el tribut que es mereix aquella comminatòria: pinta i calla. Perquè al llarg del temps l’he anada recordant, i com qualsevol altra frase profètica, el seu significat potser no és ben bé el que semblava en el moment que va ser pronunciada. Si penso que en Jordi va dir això perquè pervisqués pels segles dels segles, no puc evitar voler aplicar-ho a tanta gent desenfeinada com hi ha que es dedica a parlar d’art. Per què no calleu d’una * vegada? Por qué no te callas? i us dediqueu a pintar, a crear, se sobreentén.

Bé, és clar que jo a vegades parlo d’art i algú podria dir que comenci predicant amb l’exemple. Però a risc de veure només la molla a l’ull del veí, diria que no em refereixo a aquesta manera de parlar d’art. Em refereixo a aquests crítics o comissaris o suposats entesos, i tota la borinoteria que pobla aquest mercat i gran mentida, que sempre està intentant explicar quadres, trajectòries, significats, amb la ingènua convicció que per intel·lectualitzar una cosa és necessari posar-la en paraules. El pitjor de tot és quan és el propi artista -fotògraf, escultor, pintor, etc.- aquell qui, quan surt per la tele o la revista, deixa anar la seva palla mental sobre el per què de la seva obra, amb una quasi inel·ludible al·lusió a la memòria, la identitat, el cos, la percepció o qualsevol altre d’aquests temes que la postmodernitat considera que són els seus. A ell és a qui més convé aplicar-se allò que deia en Jordi, ja quasi quinze anys enrere, de Pinta i calla.

I és que cal ser molt pedant i estar-se donant molta importància com per què fins i tot jo ho vegi.

Algun cop m’he gravat a mi mateix intentant recitar, fos poesia o quelcom en prosa -com algun dels impagables escrits, o com li vulgueu dir, que en Francesc Orteu publicava als dominicals de l’Avui. Però ja en el mateix moment, o després, escoltant-me -ja deveu haver endevinat que és cosa que m’agrada molt- sentia que el meu recitar tenia un to teatral que potser per al video de la primera comunió està bé, però que no ajuda el que jo entenc per saber transmetre, amb la veu, tota la màgia del llenguatge en el vers.

Davant d’aquesta frustració, també algun dia em vaig fixar que la manera com més naturalment llegeixo poesia és sense parlar, és a dir internament, i que l’entonació parlada que més s’assembla a això és la mitja veu que fem quan volem parlar però quasi sense que ens sentin.

Durant els dies d’agost a Montclar una de les coses en què he perdut el temps és a fer aquest muntatge de vídeo, a partir de la gravació que vaig fer el dia 28 de juny de mi mateix llegint aquest poema de Vicent Andrés Estellés, no escric Èglogues. Segurament el recitar en sí tindria moltes coses a millorar, i el vídeo, però el cas és que si m’hagués entretingut -perdut- en les millores ara això no estaria penjat aquí.

Penso que aquest poema és genial. No sé si és perquè estic una mica malalt, però veig un erotisme conductor al llarg de tots els seus versos que em sembla una de les coses més subtils que es poden fer amb la llengua, valguin tots els mals pensaments. En tot cas, si us agrada el vídeo només una mica, us recomano que busqueu l’experiència de llegir vosaltres, en silenci, el poema, quan us doni la gana o us en aneu a dormir. Jo el vaig llegir del recull Vuit segles de poesia catalana, fet per JM Castellet i Joaquim Molas, Edicions 62, però també el podeu imprimir per exemple des d’aquest blog.

Ja fa un temps que, quan algú em pregunta o en una conversa apareix la qüestió de si sóc creient o no, sento que m’assalta un dubte. És un dubte que segurament jo mateix m’esforço perquè sigui descafeïnat; quan tenia uns tretze anys vaig renegar de la fe cristiana per identificar-la amb uns rituals que tenien més de robòtics que d’autenticitat, i això em donava via lliure a ser descregut d’unes existències i uns poders que, fins llavors, tampoc mai havia entès. Tots sabem que, si alguna cosa no satisfà un infant, són les respostes a mitges.

No és fàcil, per tant, i tenint en compte que d’això no fa tantíssim anys, replantejar-se aquesta qüestió trascendental, valgui utilitzar aquest terme. El fet és que des de llavors vaig començar a sentir la presència d’un ordre -encara que potser sigui molt proper al caos- que governa el món, i no ja la vida de les persones sinó l’existència mateixa de les coses. És una experiència molt fàcil de sentir a la muntanya, o en llocs aïllats, per molt flower power que això pugui semblar. A la ciutat és més difícil i només en moments i èpoques molt puntuals m’ha arribat.

D’aquest reconeixement d’un ordre a posar-li el nom de Déu, però, hi ha un tros, i és aquest tros el que, després d’uns instants de dubte, a mi em fa respondre: no, no sóc creient. Aquests dies a Montclar he estat llegint un llibre -El retorn del fill pròdig, de Henri J. M. Nouwen, trad. de Miquel Estradé, 160 pàgines, editorial Claret- que ha escrit un sacerdot, a partir de la seva experiència des que va veure un pòster del quadre homònim de Rembrandt. Tot i que és natural que hi siguin, del seu escrit em sobren força les al·lusions als Evangelis i a l’existència necessària, preassumida, del Déu cristià. Però com a assaig al voltant d’una paràbola, ha estat força revelador, tot i assumint que, en la comprensió, fins allò que creia prescindible per a mi hi ha tingut algun paper. Al cap i a la fi, no és necessari creure en la ridícula existència de la caputxeta vermella per entendre els perills de fer gaire cas al llop.

El llibre parla dels tres personatges que intervenen principalment en aquesta paràbola: el fill petit, que marxa de casa, per després malgastar l’herència que inoportunament ha reclamat, el fill gran, que es queda fidelment al costat del pare obeïnt vés a saber quin mandat, i el pare, que rep amb alegria i perdona el fill petit quan aquest retorna arruïnat i mort de gana. Per saber millor de què va, és evident que us caldrà llegir el llibre. M’agradaria, però, destacar-ne un paràgraf, que em sembla que apunta algunes conclusions del llibre i mostra com, parlant de cristianisme es pot ser del tot actual:

¿És que l’Església i la societat, totes dues, no ens empenyen subtilment a romandre uns nens dependents? ¿No ha insistit, en el passat, l’Església, sobre l’obediència, de tal manera que feia difícil de reclamar una paternitat espiritual, i no ens ha encoratjat la nostra societat de consum a consentir en unes autosatisfaccions infantils? Qui ens ha presentat mai veritablement el repte de desfer-nos de depèndencies immadures i d’acceptar la càrrega d’uns adults responsables? I no estem nosaltres mateixos procurant constantment d’evadir-nos de la tasca temible de la paternitat? Rembrandt certament ho va fer. Sols després de molt de dolor i de sofriment, quan se li acostava la mort, va ser capaç de comprendre i de pintar la veritable paternitat espiritual.