Que ningú confongui fer el màster oficial de paisatgisme amb el fet d’estimar o, ni tan sols, tenir algun interès genuí, per allò que anomenem paisatge. Són conceptes que no han de tenir necessàriament res a veure. Avui, una amiga, amb els amables comentaris que la caracteritzen, ha remès una altra amiga seva a mi perquè li donés la meva opinió sobre el Màster Oficial de Paisatgisme, que jo vaig començar, i deixar inacabat, fa uns anys. I això és el que li he dit.

Hola Nomdelapersona,

doncs així d’entrada no tinc un missatge clar per donar-te. Per cert, si la teva companya geòloga és la TalPascual, ja ens coneixem!

Jo el màster no l’he acabat encara, he fet uns 70 crèdits d’un total de 120, i no tinc clar si m’hi tornaré a posar o no algun dia. Això ja et deu dir alguna cosa.

Val a dir, però, que jo vaig començar el màster des d’un esperit en plan “humanista” i per passar-m’ho bé. I perquè m’ho pagava “el papi”. I en efecte, el primer any i part del segon, m’ho vaig poder seguir prenent així. Vaig aprendre moltes coses que m’interessava aprendre, sobre ciències del medi: biologia, ecologia, edafologia… coses que sempre m’havien interessat però que per raons X no havia après abans (a BUP i COU vaig fer lletres).

Ara bé, quan van començar a dominar les assignatures que es recullen sota la gran falàcia de “taller”, em vaig començar a desmotivar. Jo no estic fet per perdre 6 hores d’una tarda limitant-me a escoltar com els meus companys de classe exposen les seves palles mentals, encara que fossin projectes relacionats amb l’assignatura. Escoltar els companys és molt interessant i per un dia està bé, però quan això es converteix en la tònica de classe, i a més en dues o tres assignatures, per mi és perdre el temps.

Suma-hi a això que el grau d’exigència no és baix. Mentre vaig fer els temes de ciències, que em motivaven, em vaig portar molt bé amb aquest grau d’exigència, i vaig treure bones notes. Després, les bones notes es van acabar. Al final, vaig decidir que programar-me la vida i la feina en funció d’un màster on els professors i les matèries ja no donaven més de si, no valia la pena i era millor no enfadar-s’hi. Ja havia après coses útils que em podien servir més endavant. Entre elles, la de no començar res acadèmic de què no estigués 100% segur!

En el teu cas, és probable que et posin a la via dels enginyers, i amb això donaran per suposat que tens bastant controlats tots els temes de ciències del medi. Jo vaig poder fer aquestes assignatures, que són les més interessants que he fet al màster, ja que em van posar a la via dels arquitectes (sóc llicenciat en Belles Arts). Als meus companys que havien fet la via dels enginyers i que no tenien formació específica en ciències del medi (com sí que la tenen, per exemple, els enginyers agrònoms, ecòlegs, ambientòlegs o biòlegs), se’ls notava força la falta de rodatge o coneixement d’aquesta matèria. I t’ho comento perquè, tal com et dic, des del meu punt de vista tot això és el més interessant d’aquest màster.

Jo, en contrapartida, l’únic tema que portava una mica peix i que s’havia tocat a la via dels enginyers era AutoCAD (que evidentment es dóna per suposat en el cas dels arquitectes).

En resum, a mi el màster em va suposar una època de bastanta intensitat de treball, per la feina pròpia del màster i la de guanyar-me la vida, a més d’acostar-me a móns com el de l’arquitectura i les ciències del medi, que sempre m’havien interessat o als quals m’interessava apropar-me professionalment. Mai vaig estar fent el màster amb els ulls posats en “jo vull ser paisatgista”, perquè mai m’he cregut gaire la retòrica arquitecturil associada a aquest grau d’especialització. Bé, potser el meu poc èxit també està relacionat amb la meva resistència a combregar amb rodes de molí a la retòrica arquitecturil. Ni te’l recomano ni te’l deixo de recomanar. El primer any, per a mi, va ser del tot recomanable. El segon i el tercer any, també per a mi, van ser en general prescindibles.

Espero haver-te ajudat. Si no et sap greu, i vist que m’he enrotllat tant, potser penjo aquesta resposta al blog, per si a algú li pot servir .

I per cert, això de marxar a un altre país a fer el màster, ja és la segona o la tercera persona de qui ho sento.

Si tens més dubtes o no m’he explicat en quelcom, no et tallis i digues-m’ho.
Salut i a reveure!
Raimon

Bé, només uns pensaments per qui estigui pensant fer el màster, fins i tot un altre màster. Això dels màsters és el cuentu xinu per continuar l’altre cuentu xinu de la universitat, de la qual ja sabeu una mica el que penso. Està molt bé anar-hi, sobretot si no tens altra feina.

Fa pocs dies vam acabar definitivament el joc Isagoras, del qual us vaig parlar fa uns quants posts. Durant els últims mesos l’Agustí i jo hem estat treballant força intensament en el projecte, que el darrer hivern havia deixat així una mica fred, i sembla que la recompensa de veure-ho del tot acabat ja és a tocar. Ara el joc ja està pujat al procés de revisió de la plataforma Indie Games i només falta que sigui aprovat sense sorpreses, cosa que serà d’aquí a una setmana si tot va bé. A partir de llavors, si teniu la XBOX, afició pels jocs de naus, i 240 punts per pagar, us el podreu comprar.

De moment podeu veure aquest tràiler que he fet amb tant de cariñu com pressa amb les captures de vídeo que em va passar l’Agustí, i les músiques composades per en Jonathan i en Miguel, que he pogut descobrir millor fora del context de joc. Val la pena posar de manifest els mèrits del disseny de so en què han estat treballant aquests dos companys de Madrid. Perquè el so, i qui sonoritza, sol passar desapercebut, però realment sense la magnífica feina que ells han fet el joc no seria el mateix.

Espero que us agradi. Us recordo la web del joc, que és http://www.redcirclestudio.net.

Fa uns mesos, en aquestes pàgines vaig proposar una endevinalla que consistia a saber a quina cançó pertanyia una lletra directament traduïda de l’anglès amb el traductor de Google. Avui ho farem al revés. Us poso la traducció de Google a l’anglès d’una cançó que en realitat sol ser cantada en un idioma que deixarem en la incògnita. Us poso un parell d’extractes de la cançó/traducció i heu d’endevinar quina és. Sort!

extracte 1:

From large to me again the same thing happen
but it was hard much earlier.

extracte 2:

They say there’s good bad,
say there are more or less
say there is one thing to keep
and not many have.

Simplement impagable aquesta intervenció de Juan Carlos Rodríguez Ibarra sobre el programari lliure, la propietat intel·lectual i la neutralitat a la xarxa. És el discurs amb motiu de la concessió del premi a la trajectòria personal, atorgat per l’Asociación de Usuarios de Internet i en el marc de la celebració al senat el 2010 del dia mundial d’Internet (17 de maig).

Alguns extractes significatius del seu discurs:

• En el libro que escribí, la palabra que más se repite es riesgo. Yo he arriesgado.
• Cuánto está pagando nuestro país por las licencias de software propietario en las administraciones? mil quinientos millones de dólares. Bastaría una decisión administrativa para cambiar de software propietario a software libre, y podríamos haber, a lo mejor, evitado que las pensiones se hubieran congelado el año que viene.
• … la propiedad siempre ha sido una cosa sospechosa para la izquierda; y no entiendo que ahora la izquierda esté defendiendo con tanto ahinco la propiedad intelectual!
• nunca ha habido tanta creación cultural como hoy, nunca, a lo largo de la historia de la humanidad; luego no es cierto que se vaya a acabar la creación si se cambia de negocio y se quita al intermediario que existe entre el creador y el usuario
• para todo esto hace falta que la red sea neutral. La red no es de nadie. La res es un bien mostrenco como el aire, que está a disposición de todos. Lo más que podemos hacer es intentar que el aire sea puro, y cuidarlo. De igual forma hay que cuidar la red, para que sea libre, de todos, por todos y con todos.

Havent crescut en un entorn on, de manera més o no tant justificada, Rodríguez Ibarra era una mena de monstre que assotava dialècticament els arguments d’autodeterminació catalana, m’ha sorprès gratament veure aquest video. Aquest fet s’ajunta a d’altres que des de fa temps em fan pensar que, malgrat que Catalunya té unes reïvindicacions nacionals justes i legítimes, les persones que les lideren brillen per la seva incompetència i feblesa quan les posem al costat d’iniciatives que es duen a terme a comunitats autònomes com Andalusia i Extremadura.

Aquestes comunitats autònomes són vistes molt sovint com l’extrem contrari, econòmicament parlant, a Catalunya, aquelles que la llasten i perpetuen unes balances fiscals desiguals. Però amb projectes com Linex i Guadalinex els governants i decision makers d’aquestes comunitats van demostrar tenir capacitat de visió per entendre com el programari lliure pot aportar sol·lucions reals a problemes reals. Això contrasta amb la contínua necessitat que a vegades tenim més al nord de fer valdre contínuament el verb, i resultar que a l’hora dels fets som força titafluixes.

Al nostre país, Catalunya, els governants encara pensen que això del programari lliure és una cosa dels d’Iniciativa, que està bé, i que va associat al col·lectiu de mestres progres que no hi són del tot perquè són hereus de la psicodèlia setantera. Però que al cap i a la fi, creuen, el tema del programari lliure, de la mateixa manera que l’herència lisèrgica, no incumbeix de cap manera les seves accions polítiques. Bona part del meu entorn pensa el mateix. Que el programari lliure està bé.

Durant el darrer any he estat treballant amb l’Agustí Sancho en un joc per a la XBOX 360, la consola de Microsoft. Bé, deixant a part els dubtes existencials que em pugui provocar treballar per a una plataforma del maligne, l’experiència ha estat com a mínim interessant, i ara que estem arribant al final ha arribat el moment de mostrar-vos-en alguns resultats.

El joc és un clàssic shoot’em up, bé, de moment no és un clàssic però tot és qüestió de temps ;-). Una nau que va passant per difererents escenaris planetaris carregant-se els enemics, com ha de ser, vaja. Ens l’hem plantejat com una manera d’enfrontar-nos a un repte real i agafar experiència en quelcom que, cada ús des de la seva àrea, ens interessava. Hi hem col·laborat dos músics, en Jonathan i en Miguel, l’Agustí com a director, dissenyador i programador del joc, i un servidor.

Jo hi he col·laborat amb la direcció artística i, sobretot, (ja que no tinc massa experiència en direcció artística i, per tant, aquest és l’aspecte que menys he pogut atendre) el modelatge i la texturització 3D de tots els escenaris, naus dels bons i enemics. Per a totes les tasques, he utilitzat únicament aplicacions de programari lliure. Principalment Blender i GIMP, i de manera més puntual Inkscape, i altres aplicacions en un entorn GNU/Linux. Senyal, per altra banda que, amb tots els seus reptes que el programari lliure encara ha de resoldre, GNU/Linux és un entorn perfectament compatible amb qualsevol altre, en aquest cas el Windows amb què treballa l’Agustí.

Una de les coses per a què més m’ha servit és per descobrir les possibilitats immenses de la texturització UV. Però si tot va bé d’aquestes coses ja n’aniré parlant més endavant. Quedeu-vos amb el vídeo aquí sota i amb la web del joc, on en podreu trobar més informació.

Què és?

Una de les coses mundanes i quotidianes en què et puc oferir els meus serveis és crear-te un fons d’escriptori personalitzat. A partir d’una foto teva, preferentment un primer pla o quelcom semblant, puc fer una composició que podràs posar com a fons de pantalla al teu ordinador portàtil o de sobretaula.

Exemples

Aquí en pots veure dos. Dos encàrrecs per a dues persones imaginàries que anomenarem Judit i Marc. Vegem què passa amb les fotografies que m’han enviat perquè en faci alguna cosa interessant:

Bé, a partir d’això jo penso en algunes possibilitats i em poso a treballar en la que em sembla més atractiva amb algun programa (probablement el GIMP) on faig manipulacions de la imatge, triant aquelles que donen més interès al conjunt i intentant acostar-me a les preferències de qui m’ho encarrega. I en resulta quelcom així:

En aquest cas, com pots veure, he fet a les cares de totes dues fotografies un tractament més o menys pictòric. En el cas de la fotografia d’en Marc, he optat per canviar-li substancialment el format afegint un tros important de cel. En el cas de la Judit, he conservat el fons original de la fotografia però canviant-lo a blanc i negre i fent-hi algun retoc puntual.

Això és el que envio a la Judit i en Marc, respectivament. L’únic que falta abans d’enviar-los-ho és saber quina resolució té la seva pantalla, per tal de poder-los enviar a més un arxiu que s’hi ajusti perfectament.

Suposant que tant la pantalla de l’un com de l’altre fa 1920×1200, allò que ells veurien en el seu escriptori seria quelcom semblant a això:

Cost

Ofereixo aquest servei per 30 € cada composició de fons de pantalla.

Avantatges:

• Pots dir-me quin estil de fons d’escriptori t’agradaria. Jo m’hi intento adaptar.
• Pots adjuntar-me fotografies teves juntament amb d’altres que no ho siguin, sempre i quan tinguin una llicència que ho permeti, com la majoria de les de tipus Creative Commons.
• Pots sorprendre algú regalant-li un fons d’escriptori partint d’una foto seva. És un regal que pot passar per inútil o fer molta il·lusió. Moltes coses bones tenen una component important de risc.
• Si tens un servei d’ftp, et puc enviar arxius de treball (en format GIMP o similar i a més resolució) a fi que tu puguis fer les teves pròpies modificacions més endavant.

Inconvenients

• No és un servei per a empreses. Si com a empresa estàs interessat en quelcom semblant, parlem-ne (raimon arrova imatgedart punt com).
• Pots provar d’imprimir-ho, però el que t’entregaré no està pensat per a això, per qüestions de resolució i gestió de color.
• No és un servei de creació amb revisions. Tu m’envies la foto i m’expliques què t’agradaria. Jo hi treballo i t’envio el resultat que crec que més t’agradarà.

Procediment

1. m’envies un mail amb una fotografia adjunta, allò que t’agradaria que fes amb ella, i l’amplada i l’alçada en píxels de la pantalla on ho vols utilitzar
2. jo et responc, et demano aclariments si s’escau, i t’especifico una forma de pagament
3. així que he rebut el pagament, m’hi poso a treballar
4. preparo les imatges per a la mida de la teva pantalla i t’ho envio

Observacions

• Com més resolució tinguin les imatges que m’envïis, millor. Dóna més joc.
• Mira que la fotografia t’agradi com més millor. Per a miracles, a Lourdes.
• Bé, ja se me n’aniran acudint més…

Un company feia èmfasi en els dos articles de Salvador Sostres, abans i després de la manifestació:

• No aniré a la mani
• Després de la pantomima

He de dir que sí que té bastanta raó. Però de poc serveix la raó que té ara si la seva solució al que ell anomena l’analfabet del Montilla és el líder de barbacoes convergents que representa en Mas. Fixeu-vos-hi i veureu que en Mas parla com un líder de barbacoes, el típic fantasma amb ulleres de sol que arriba a una barbacoa una hora tard, amb un Golf o un cotxe semblant, l’ondulació immaculada dels seus cabells, i fa notar a tothom que ha arribat amb els seus crits i frases prestadores d’importància.

mireu què us dic, escolteu-me

El Sr. Mas sempre utilitza crosses retòriques d’aquesta mena, la mena d’expressions que, si haguéssim nascut ahir ens farien pensar que, vaja, aquest home ja deu tenir els seus cinquanta anys i sap de què va la vida. Potser que li pari atenció quan la reclama tot dient mireu què us dic o escolteu-me. Després, com desinteressadament però decidida, s’acosta allà on estan fent la carn, allà on la gent treballa de debò -recordeu que érem a una barbacoa-, i fa la temptativa de rigor de fer manifest que, en el tema de la carn i el foc, ell també sap de què parla. Els qui fan la carn, sense deixar de fer la seva feina, se l’escolten tímidament, donant-li la raó, però sense trobar en les seves paraules res que ells ja no sabessin o que tingui una punta de sentit. Segur que heu vist algun cop aquest perfil de líder de barbacoes -o calçotades, que per al cas és el mateix. Quan veu que tot està lligat i ben controlat i amb la seguretat que és gràcies a ell que les coses són de tal manera, es retira elegant i es dirigeix cap al redol de noies, o senyores, a explicar acudits i anècdotes tot pensant-se que la gràcia que fa és proporcional al volum del seu to de veu.

Bé, doncs això és el que ofereix el líder del principal grup de l’oposició, desenvolupar satisfactòriament la coreografia de ser un líder de barbacoes en aquest país de fireta, com bé diu el Sr. Sostres, que és Catalunya. I tots estem molt contents de les diverses opcions manifestament solvents que ens ofereix l’arc parlamentari per a votar, i evidentment també pel fet que el Sr. Sostres tingui la seva.

Des de l’honestedat que més o menys tots podem trobar enterrada a les nostres entranyes, però, és obvi que el senyor Sostres no és més que una altra bestiola renegada que s’arrossega també tallant fusta dels arbres ja caiguts, com tant habitual és per aquests tocoms, que no té cap interès que Catalunya deixi de ser un país de fireta, no fotem, que si no fos així no vendria el seu salmó fumat ni el seu càtering de merda per a festes i recepcions de merda. Quan Convergència guanyi, el sr. Sostres tornarà a dedicar-se a escriure els seus insofribles articles d’amor, missògins, classistes o de qualsevol mena que no impliqui posar de manifest la decrepitud, també, de Convergència, i de tota la classe social que representa. Només algú que escriu tant bé com el senyor Sostres es pot permetre el luxe de no merèixer ni una engruna de credibilitat.

Polítics, no cal que us n’aneu a la merda, perquè ja hi sou i en efecte representeu satisfactòriament la societat que us ha escollit. Només en un país de merda com el nostre donem crèdit a qui no té credibilitat. Vaja, el problema de les subprimes, vés per on.

Aquest poema el vaig escriure fa prop de dos anys, durant uns dies d’agost a Montclar.

He passat tots aquests anys

procurant ser de tu la viva imatge,

mare.

A ser un bon escolta, lleial,

i fer sempre tant com puc.

Vaig estudiar allò que tu feres, mare,

però tu et vas quedar criant uns nens,

i jo em quedo pensant per què.

I vaig deixar-me el cabell llarg,

com aquells teus. La tia Glòria deia

que eren d’apòstol de Jesús, i

l’avi sempre va témer que em prenguessin per marica.

Un dia m’ho va dir. Va assegurar-se,

prest,

que no hi hagués ningú a la casa -a la nostra-

i em va dir: -Oi que ningú ens escolta?

També he volgut ser bo.

Ara estic llegint un llibre que parla del fill pròdig.

De la paràbola, vull dir.

També parla del germà gran,

de com de ressentits estem tots.

Jo també estic ressentit, mare.

La vida em tracta bé, però mai tinc premis,

quina merda,

per ser tan bo com m’ensenyares.

Fumo porros, sí,

això tu no ho sabies i

no t’hauria semblat bé, potser,

jo crec, tal vegada, qui sap.

Al pare no li va molar.

Ara torno a dur el cabell llarg, i fumo menys.

També em llevo més a l’hora els matins, tindré

una feina que esta bé

si tot va bé. També vaig al dentista, em complac

d’aquelles amb qui visc, però em sento sol

i per això et parlo. Les noies són com peixos

i a vegades les odio. Em resulta insuportable

la seva xerrameca casual, la d’algunes.

Hi ha gent que no viu al meu món mare,

i també d’ells i de com parlen,

i com miren, i què fan,

em sento ressentit.

Jo em pensava que el meu món era el nostre,

aquell que el pare

i tu vau fer per a nosaltres,

la vellutada blavor de les nostres estances

durant les tardes d’hivern.

Però el meu món -m’ho sembla- és cada cop

més el de mi només, i no saps com he d’afinar la vista

per veure, un moment, allò que hauríem estat junts,

quan tu hi eres.

L’autor d’aquell llibre diu que ens lamentem massa.

Jo també. Però és que m’adulaven, mare.

És difícil d’explicar. I ara de tots quasi ningú em perdona

haver estat prou ridícul per pensar, ells, que jo era algú

pel fet de jo dur els cabells llargs.

Jo crec que jo ho volia. Els cabells llargs, ser algú.

Pensava en el mite de Samsó, i en tota la gent simpàtica

que porta els cabells llargs. Jo també era ridícul i un dia

vaig tallar-los amb tisores, primer

i em vaig passar la màquina després;

i amb els nanos vam anar a Andalusia, aquell estiu. Allà em van dir

que era un mono con patillas -perquè jo duia patilles-

uns quillos d’allà un poble. És igual.

El curs després, quan el Roger va haver tornat de Guatemala

tot es va esberlar com un insult.

Va ser la llum del món que ho penetrava

tot amb un gran tremolor.

I força més tard, com una arcàdia,

entre els llençols de la Júlia s’esvaniren

els vestigis d’aquells rínxols consagrats.

Ara en puc parlar com de llegenda,

fent-ne broma fins i tot. Sis anys s’han fet història.

És durant aquests anys que tots, a poc a poc,

han anat marxant. Alguns quasi

ni els recordo, és com si

fossin estornells que s’han encès entre les branques

d’algun arbre i fugiren cremant

com estels prop de l’oblit.

A d’altres els recordo, però ja no són amb mi.

Estan fent amb les seves

vides el que jo dec estar fent amb la meva.

I d’això també em ressento, mare,

perquè abans tots érem molts

i ara tots semblem molt pocs.

Segueixo preguntant-me per què tu

no pintares més. Núvols, secà, paisatges

despullats amb el blau cel,

els símbols que em turmenten. Per què tu

no pintares els meus símbols -els de ningú, i fores modesta-

i els he de pintar jo per primer cop?

I ser bo. I excel·lir, com he fet sempre.

I mai poder estar descontent de tot allò que em passa

i sempre haver d’estar pendent de tot allò que a mi no em passa.

Si sabessis, mare, com són quasi setze anys de no tenir-te

potser hauries marxat com avisant-me i dient:

-Nen, la vida és dura

amb aquest to que mai jo vaig sentir d’entre els teus llavis,

perquè tu no parlaves així,

parlaves casolana, com us va fer la postguerra, sense tacos,

llegies l’Hola, em semblaries horrorosament convencional.

Però vas marxar intentant que ningú et trobés a faltar.

Recordo una xocolata mentolada que vaig

tenir tota la nit a l’estómac.

Tot havia de ser normal, mare,

la mortalla, els ulls vidriosos

-te’ls recordo com poblats per una cataracta eterna-

la casa silenciosa i plena de familiars.

L’àvia t’estimava, i a tots ens havien

preparat per a això i més, figura.

La gent es mor, és tot el que

he entès d’ençà aquells dies.

Jo vaig anar a l’escola

només dos dies després.

Com ha de ser, mare.

Digues-me com ha de ser.

13 d’agost de 2008

Us faig saber sobre dos cursos de Blender que impartiré, de manera més o menys imminent.

Un és un curs introductori de 20 hores que val 50 € i que faré amb el col·lectiu Telenoika. Intensiu durant una setmana, del 28 de juny al 2 de juliol, de 18 a 22h. Podeu veure’n més informació aquí: http://ves.cat/agvk

L’altre és un curs més avançat de 27 hores, (continuació, aproximadament, dels continguts del primer) amb el títol Creació d’efectes visuals amb Blender i que faré a la Casa Orlandai els dies

• 5, 7, 8, 12, 14, 15, 19, 21 i 22 de juliol (els dilluns, dimecres i dijous d’aquelles setmanes)
• de 17 a 20 h. de la tarda

Les inscripcions es poden fer fins el dia 30 de juny, de dilluns a divendres i de 10 a 14 i de 17 a 21h. El preu del curs és de 110,70€

El curs es basarà en tres o quatre mòduls d’exercicis pràctics (ho he d’acabar de decidir) que consistiran en quelcom igual o molt semblant a:

• creació d’una escena marina, amb onades i núvols
• fer uns focs d’artifici
• crear una transició de vídeo personalitzada
• fer un camp de gespa i muntanyes al fons

A través d’aquests exercicis treballarem els següents aspectes:

• aprofundir en les eines d’animació,
• ús de sistemes de partícules,
• aprofundiment en els materials,
• i ús del seqüenciador i el compositor de vídeo
• scripts, trucs i eines per enriquir o millorar l’eficiència del nostre treball, entre d’altres.

Com sempre, si teniu parelles, amics, coneguts o familiars a qui pugui interessar, us agrairé molt que els ho feu saber.

Més info a aquest thread de Blenderartists.org

i

(una mostra de per on van els trets -de qualitat- a la pel·lícula Sintel del projecte Durian del Blender Institute)