Tot visitant la web del Partit Pirata -les seves sigles mereixen ni que sigui una breu acció de curiositat- veig un article lamentant que s’estiguin a punt d’aprovar al Parlament Europeu unes lleis que, des del seu punt de vista, faran d’Internet un altre regne del control social.

Tot i tenir força por que la seva alarma sigui justificada, em preocupa més una altra cosa. Segurament haureu vist algun cop les tires còmiques on dos polítics parlen còmplices sobre com de desinformats estan del tema que estan decidint. Altres vegades han estat un micròfon accidentalment en línia o la lectura dels llavis els que han posat en evidència el despotisme d’alguns d’aquests personatges.

Doncs bé, m’imagino un escenari semblant al parlament europeu quan es decideixen temes d’aquesta mena. Menteixo, semblant no, pitjor. Cada vegada hi ha un (in)conscient col·lectiu més puixant que està convençut que els polítics que van a Europa deuen saber moltes coses, però sobretot saben viure. Hotels, vols gratis i un sou que te cagas, per treballar encara menys que els altres polítics, que ja és dir. Llavors, els plenaris, deuen ser una pantomima de la democràcia, perquè si algú s’entera de què va la història sens dubte deu tenir poques ganes d’escoltar-la: coses dels holandesos, o bé dels italians, al cap i a la fi.

Colla d’ignorants, llicenciadets en econòmiques o advocadets de poca monta, o potser fills de papà al partit conservador, que no tenen ni idea de què és una patent de programari, i que es pensen que internet és només per enviar correus electrònics, reservar entrades al Grec -que guai és el Grec- i poca cosa més, i que pensen que els hackers són adolescents llardosos amb acné ressentits amb la societat. D’aquesta mena m’imagino els polítics que fan que el parlament europeu sembli avui sí i demà també un parlament d’embriacs i gent despreocupada a qui li toca decidir sobre coses tan llunyanes que, al cap i a la fi, no hi ha ullera que li pugui millorar la vista. Per tant, si decideixen malament no és culpa seva, sinó de l’embriaguesa i dels de l’òptica, té collons.

Tot navegant, he recollit alguns enllaços com a mínim curiosos. Complementen el que jo voldria transmetre.

• http://es.wikisource.org/wiki/Declaracion_de_independencia_del_ciberespacio
• http://www.syti.net/ES/Topics2.html

L’amic Miquel em va animar ahir a escriure un post sobre el Tour de França, ja que jo li vaig comentar que tenia temptacions de fer-ho i tirar així per terra tots els seus raonaments pro-touristes. També és cert que ell defensa el Tour des d’un punt de vista molt personal, com tantes altres coses, i no pretén gaire convèncer ningú. Per això mateix, doncs, un post meu contra el Tour de França podia resultar especialment agressiu, perquè jo sí que pretenc, de manera més o menys velada, convèncer algú.

Però estic cansat. Intento que el meu blog no sigui un continuu de cagar-me en les coses, i després del post d’Actimel i companys em vaig quedar força descansat, o cansat, depèn de com ho vulgueu veure. Malgrat que no m’és del tot aliena, la imatge de mi mateix com un grunyó (gruñón en català) no és la que més voldria publicitar tot i que, és evident, si Déu va crear els blogs en part va ser perquè l’home tingués la ingènua sensació de ser més escoltat en les seves lamentacions.

Per tant, un altre dia potser sí, però avui no em cagaré en el Tour. Només us diré que ho faria. En el Tour de França i, ara que s’acosten, en les Olimpiades de Pekin. També podria cagar-me en el futbol de primera divisió, o en l’atletisme. Aquí ho deixo per quan, aquesta nit, crideu a consultes el coixí.

Us heu imaginat mai els ambaixadors quan els criden a consultes? Jo me’ls imagino sortint de la seva ambaixada, amb el cap cot i com qui es prepara per un tsunami. Proveu-ho, imagineu-vos un ambaixador a la Sibèria, o un de Burkina Faso, o l’amic Clos -que, com Napoleó a Santa Elena, ha estat enviat a Turquia perquè no molestés (impagable l’entrevista que l’Albert Om li va fer, no sabia com fer-s’ho per semblar content del seu ostracisme)- quan són cridats a consultes i marxen de la seva ambaixada bruta i descurada, però al cap i a la fi la seva, i es dirigeixen cap a la metròpoli com ho fa un nen petit quan torna de l’escola sabent que a casa l’espera una bronca de la mare, encara que potser no en comprengui la raó.

Ja veieu el que dóna de sí el Tour de França.

Suposo que no sereu tan pringats de no haver-vos assabentat que Bimbo ara ja fa el pa amb oli d’oliva. Fins i tot ho anuncia en els OPIs -aquests panells anunciadors que hi ha a les parades de bus i altres llocs- i a la tele. Davant de tan gran notícia, que segur que el 2010 competirà amb l’episodi de les torres bessones entre d’altres per obtenir la qualificació d’esdeveniment de la dècada, jo em limitaré a fer una reflexió: si ara Bimbo ens vol sorprendre dient que fa una cosa de la manera que seria més normal fer-la, és a dir, amb oli d’oliva, hem de pensar que d’aquí a un temps dirà que utilitza farina de blat? Mentre això no passa, quina farina està utilitzant Bimbo? l’aigua que fan servir per fer el pa, la treuen de la claveguera? Bé, qüestions que us deixo per acabar de resoldre amb el coixí.

Els altres que no deixen de sorprendre’ns són els amics de Danone. Segons el que diuen als anuncis, abans que existís l’Activia i l’Actimel jo crec que deuríem ser la gent més infeliç de la galàxia. Ara, gràcies a Activia, a l’estiu ja podem cagar, i gràcies a Actimel podem malbaratar l’aire condicionat, fer el retorn de les vacances, olorar aixelles i anar apretats a l’autobús, en fi, exposar-nos a totes les calamitats de la vida moderna sense por que ens passi res: Actimel ens protegirà.

Per més inri, han encarregat a no sé quina universitat, crec que de Navarra, estudis sobre els suposats beneficis d’aquesta potinga làctica i n’han fet un anunci per deixar-nos més tranquils, i a l’anunci es veu un profe universitari de no sé quina mamonada biològica, a casa prenent actimel i a classe rendint com ha de ser. ¿Per què mai he estat a una aula universitària com les dels anuncis, amb gent i professors com els dels anuncis? Sens dubte que no prendre Actimel hi deu tenir alguna cosa a veure.

El concepte trenta mil probablement només és conegut per aquells qui tenim el complex o la consciència o l’orgull -o altres substantius relatius a les formes de reconeixement propi- de formar-ne part. Deixeu que m’expliqui: trenta mil són les persones que formen part, la prole quantitativament, de les famílies que constitueixen l’oligarquia catalana. Maragalls, Pujols, per no al·ludir més enllà del que és necessari i posar dos exemples claríssims, evidencien com es pot simular que s’està en desacord però estar treballant, en el fons, per un model de societat molt semblant.

Jo sóc trenta mil. La majoria dels meus companys d’escola són trenta mil. De fet, la meva escola, de la qual estic molt content, era una escola dels trenta mil, com els CICs, THAUs, Sant Gregoris, Ignasis i fauna d’aquest gènere. Pels amants de les xifres, trenta mil és menys d’un dos per cent de la població de Catalunya.

Els trenta mil han donat una diversitat prou destacable les últimes tres dècades. N’hi ha de confessos i acòlits, hi ha renegaires, n’hi ha d’indiferents. Com a renegaire de luxe tindríem el senyor Boadella, que després de viure de les rendes de progressisme que li va generar haver estat una mica protagonista durant el franquisme i la transició, ara es dedica a pixar fora de test inventant (més) problemes sobre la llengua. De fet no tinc cap dada fefaent que em permeti assegurar que Albert Boadella és trenta mil -el concepte en sí és massa volàtil a tal efecte-, però a part de la intuició que a vegades és bona consellera, cal escoltar com de senyorial sona el cognom, i en aquest cas la prova de foc resultaria inequívoca: Bu(vocal neutra)dell(vocal neutra). Jo podria ser inclòs entre els renegaires, potser també. Potser no m’hi considero perquè -com qualsevol bon trenta mil- no tinc problemes especials amb el sentiment catalanista, tot i que tinc força problemes amb els polítics que avui se’n diuen.

Els trenta mil no són una classe del tot refractària. Hi ha hagut més transvasaments “cap a” que “des de”, cosa que permet enorgullir-se als trenta mil de ser gent oberta i tolerant. Els qui vénen del silenci que canta Raimon no són trenta mil. València i Catalunya també estan segur plenes de silenci. Però la xerrameca i els problemes i les solucions dels trenta mil ho envaeixen tot. Els petits trenta mil s’eduquen pensant que al món només hi ha gent trenta mil, i que els altres són ateus i protestants, castellans, gitanos, moros o dolents. Els trenta mil abans foren humils en la seva riquesa. Tenien fàbriques, explotaven treballadors, però estaven convençudíssims de conèixer el valor de l’esforç. Els pares trenta mil avui estan confosos, amb tanta gent de colors que quasi ni té un sostre on viure i viuen allà, al Raval.

Els fills trenta mil estan encantats, ves quina cosa, amb tanta gent de colors i de tenir un govern que no sap donar resposta a les seves necessitats (les de la gent de colors, nosaltres som blancs i immaculats), per així poder fer oenagés, escoltismes, esplaiets i associacions culturals i semblar que som una mica més útils. Els trenta mil, sí. Sorprenent, no? Un dos per cent de la societat és la qui pretén arreglar el món. Més enllà d’aquest dos per cent, associacions de barri, de veïns, ampes, gent sense criteri ni ofici ni benefici; no, nosaltres volem arreglar el món i fer que no hi hagi engendres com aquells, on la gent parla com gallines, interrompent-se i posant a parir qualsevol idea de concordança gramatical de nombre o gènere. En efecte, volem que ells siguin com nosaltres, un món a imatge i semblança de la nostra perfecció.

Ai, sí, seria maco i fins i tot veritat si no fos perquè és mentida. Als trenta mil ens apreta el mateix que a qualsevol altra persona, només que alguns hem tingut més sort -perquè néixer on neixes és només qüestió de sort o desgràcia, i prefereixo inclinar-me per la sort…- i hem anat a escoles cares i de petits no ens portaven al MacDonalds, i tot perquè ens emmirallem en un bagatge cultural -Renaixença, Escola Nova, moviment i vida de postguerra, una mica de Bauhaus, perquè no?- que estava prou bé però del qual, després de 50 anys i en el poti-poti actual, ja no som dignes. Potser no en som perquè, mal ens pesi a alguns, el MacDonalds existe.

No obstant, malgrat que la consciència que estem vivint del cuento cada vegada ens turmenta més, permetem que la societat sencera ens prengui com a model (“això és el que es fa a Europa”) o estem molt cofois de pensar-nos-ho. Que ens prengui com a model i ho faci pervertint inconscientment els nostres esquemes de pensament i organitzatius ja aviciats, i tallant-se les ales de cara a una veritable interculturalitat que no tingui la pinta de festival folclòric d’un poble d’estiueig del Vallès. A Viladrau ja seria el colmo. Farem el que sigui per ensenyar la nostra cultura als de fora, però que mai ningú ens demani que aprenguem de la seva. La llista de despropòsits seria llarga. També són llargs els tentacles de la influència dels trenta mil.

Algú podria explicar-me perquè una nena no pot portar el xador a l’escola?

Potser és una mica de mal gust posar per exemple aquest principi per plantejar l’escenari d’allò sobre què vull parlar, però se m’ha acudit al vol i aquests ocells millor no deixar-los passar. Mentre faig el cafè al bar de prop de casa -on, per cert, us recomano anar, Il Capriccio del cafe, al Carrer Borrell entre Parlament i Manso- tinc per costum llegir, a vegades, La Vanguardia de dies anteriors, ja que sovint la del dia l’ha agafat algun espavilat abans que jo (la vida). Avui repetia aquest costum quan, a les cartes al director, n’he vist una que posava amb paraules allò que jo hauria volgut dir ja en algun post, però segur que no ho hauria sabut fer tan sintèticament.

Francesc Casaus reflexiona, arrel de la lectura d’un article de Xavier Sala i Martín, Entidades de patrocinio público, sobre la bancarrota de Martinsa Fadesa i el fet que ara aquestes empreses demanin ajuda a l’Estat perquè s’emeti deute públic:

(…)Hace dos años, con esos inmensos beneficios que tenían, no querían saber nada del estado y apostaban por desregularizar la economía y reducir el estado a la nimiedad.
Pues no, amigos, si somos tan capitalistas y tan liberales, que cada palo, es decir, los accionistas, como dice el señor Sala i Martín, aguante su vela.

Sobre la cara dura que tenen les persones que gestionen aquestes empreses i que se’n beneficien només tindran dubtes els cecs d’esperit i els qui no volen veure més enllà de casa -mansió- seva a Pedralbes, Sant Gervasi, Les Corts, L’Eixample i fins i tot Sarrià. El que entenc que es pot discutir i on no m’atreveixo a ficar-m’hi gaire -per la meva ignorància i després de llegir el dubte també en l’article de Sala i Martín- és fins a quin punt l’estat ha de ser intervencionista o no.

Allò que crec que no és correcte, però, és aplicar el be water, my friend, mal entès, a aquesta decisió. És a dir, defenso que l’estat sigui intervencionista o no en funció de si en la conjuntura actual això m’afavoreix o no. Em sembla rellevant aquesta qüestió perquè, molt més a prop que el típic constructor estúpid, amb pudor d’alcohol i el puro a la boca i la cadeneta que el tòpic transmet, el meu entorn està ple de persones que podrien tenir un discurs sobre aquesta qüestió. Entre algunes d’elles m’he fet farts de sentir la modernitat, l’adequació a l’avui, que pretesament suposava que això sigui la selva i que és bo, per naturalesa, que tothom foti el que li doni la gana amb el mercat.

D’entrada no discrepo amb aquest principi. Amb la societat anestesiada d’avui en dia, que tothom fotés el que li donés la gana seria un revulsiu indiscutible, fins i tot a costa d’anar trobant cadàvers pel carrer. De fet al món cada dia hi ha milers de morts i fer un transvasament de dissort cap al primer món es podria dir que és una qüestió de justícia, com la que defensen els camps de golf de Múrcia i València. Estarien disposats els señuritus del meu entorn a acceptar el caos, la guerra, la fam, quan realment fos el mercat qui manés? Quanta ingenuïtat; aquest país de merda, que ho és i sobretot Catalunya, està ple de gent que es pensa que muntar un negoci pròsper és només tenir els diners per fer-ho. Si no fos per l’estat i les regulacions tals com salaris mínims i la seguretat social, per molt irrisòries i escandaloses que siguin, faria temps que tots estaríem remenant containers, perquè tant en el pla dels consumidors com en el dels empresaris només sabem comportar-nos com voltors o rates de claveguera. Com quan els petit burgesos propietaris de cafè -per posar un exemple, ja que tothom que va poder va fer el mateix-, amb l’entrada de l’euro, van decidir que 100 pessetes equivalien a 166,386 pessetes.

No cal témer, neoliberals casposos, la decisió del mercat és la que va valdre.

Avui o ahir, ja no ho recordo, tot navegant per informar-me de quelcom que no tenia res a veure, vaig assabentar-me d’un bug, error del hardware o mal costum de fabricació -com li vulgueu dir, o una mica tot alhora- que afecta sobretot els ordinadors portàtils amb el sistema operatiu Ubuntu a partir de la versió Feisty (7.04) però també, ironies de la vida, Windows Vista. Aquest problema és causat pel fet que el sistema operatiu fa un ús excessiu de la funcionalitat de replegament dels capçals lectors que tenen els discos durs actuals.

El problema està més ampliament explicat al wiki, no afecta tots els ordinadors i, pel que es diu, afecta a més també altres distribucions de GNU/Linux. Està estretament relacionat amb la gestió de l’energia, que probablement comparteixen diverses distribucions i els criteris de la qual estan molt subjectes a la manera com els fabricants dissenyen els dispositius per a portàtils, probablement per això també afecta Windows Vista.

En qualsevol cas, si teniu un portàtil, com a mesura preventiva i si teniu certa soltura amb el terminal, val la pena que hi doneu una ullada perquè el que està en risc és que d’aquí a tres anys i dos dies -per dir alguna cosa- el disc dur us funcioni, o no. Tampoc voldria crear psicosi de la qüestió -malgrat que és prou important si realment n’esteu afectats- però formo part del col·lectiu d’ingenus que defensa que els ordinadors i els seus dispositius han de tenir una esperança de vida més llarga que tres tristos anys amb un ús normal (què és un ús normal podria ser objecte d’un altre post…).

Les mongetes al roquefort són un plat que no sé si m’he inventat, però en qualsevol cas relegat a un ostracisme injust en el context de papanatisme gastronòmic, alimentari i dietètic en què vivim avui.

Per fer mongetes al roquefort és necessari (per a 3 persones):

1. uns 600-700 grams de mongeta tendra fina, de la llarga, per persona
2. una ceba grossa
3. roquefort o formatge blau
4. crema de llet en ampolla de vidre, de les de 200 ml
5. oli, sal i pebre i alls
6. opcionalment patata (una o dues, segons la mida) i/o carn picada o cansalada tipus “bacon”

Primer de tot cal netejar les mongetes. Des de la bossa o el que sigui on les tingueu, les aneu agafant i en talleu les dues puntes i tireu les puntes a un plat i la mongeta dins un cossi. És un procés llarg i tediós que les mares antigament feien amb abnegació sense cap consol com el que ens donen els congelats. Si s’hi vol posar patata bullida, també la pelarem.

Quan haureu acabat de tallar i triar, cal posar aigua a bullir. Dins una cassola, amb prou aigua com perquè mongetes i patates hi càpiguen generosament, però sense sobrar-ne gaire.

Les mongetes les rentareu per grapats sota l’aigua de l’aixeta i les deixareu a l’escorredora dins la pica, o on et doni la gana, al cap i a la fi és problema teu. També cal rentar les patates. Les patates es renten abans de tallar-les i després de pelar-les, és una qüestió pragmàtica, ja ho descobriràs. També es poden coure les patates amb pell, però ara això no toca.

Tallar les patates té tela. Cal seccionar fins a la meitat, i després fer alçaprem amb el ganivet -altrament dit fer palanca, però alçaprem és una paraula maca, a més de gràfica- per trencar-les. Diuen que així es couen millor i jo m’ho he cregut. A més queda guais. Els trossos de patata van a l’escorredora amb les mongetes.

Ara toca pelar dos grills d’all. Els alls es poden pelar de diverses maneres, però tallar-ne el cap que es veu com sec és un pas imprescindible. Una metodologia per a no iniciats en el món de l’all és xafar-los llavors sobre el marbre amb la part on el palmell de la mà s’ajunta amb la “galta” del dit polze. Compte. Ja he dit que hi ha altres maneres. Sense arribar a seccionar-los del tot, feu uns quants talls transversals al grill perquè tregui el seu suc quan bulli. Deixa els dos grills juntament amb les patates i les mongetes.

Potser l’aigua ja bull. Si és així tira-hi les patates, les mongetes i els dos grills d’all. Si no, espera’t, no és greu. Les sobres de triar la mongeta i les peles de la patata no cal que les cogu¡s ni que les rentis, les pots tirar per compostar.

Vés pelant la ceba. Pelar una ceba també té el seu intringulis. Es comença tallant amb el ganivet tots dos extrems. Després fem un tall amb el ganivet en sentit longitudinal, finet, que vagi d’extrem a extrem com si fossis un cirurgià amb el seu bisturí. Així li podràs treure la primera capa de pell seca, però també la primera capa carnosa (que hauràs travessat amb el ganivet) ja que acostuma a ser fibrosa i difícil de mastegar. Talla la ceba per la meitat, d’extrem a extrem.

Agafa una de les meitats i ves tallant-la a mitges rodanxes molt fines. Reserva-les en un plat. Agafa l’altra meitat i també la talles a mitges rodanxes molt fines, però quan acabis torna a tallar ara en sentit perpendicular a l’anterior, de manera que et quedarà picada molt finament. Sala aquesta darrera meitat de ceba en funció de quanta n’hi veus. És com quan sales l’ou per a la truita, però amb la ceba. Potser primer et caldrà aprendre a fer truites.

Ara l’aigua segur que bull. Si no, pot ser a causa de diverses coses, algunes més greus que d’altres però de tot s’aprèn. Quan hi hauràs tirat la mongeta i els seus companys, el bull es pararà, i des que es reprengui compta entre 15 i 20 minuts al teu rellotge. Recorda salar l’aigua. La mesura l’aniràs agafant amb el temps, però sol dependre més de la quantitat d’aigua que de la de menjar. Un bon pessic de sal, quasi grapat, amb tots cinc dits, pot guiar-te ara.

Posa una paella seca a escalfar amb una mica d’oli, a foc suau. Les paelles es fan malbé si s’escalfen bruscament. L’oli ha de poder cobrir tota la paella un cop sigui calent i l’estenguis, però no ha de fer piscina,

Mentrestant agafa dos grills d’all més, pela’ls com Déu mana i fes a cada grill uns quants talls longitudinals en direccions perpendiculars. Ara recolza’ls sobre un plat o el que et sembli i els talles transversalment, de manera que l’all també quedarà finament picat. Tira’l a la paella que, amb la tonteria, ja serà una mica calenta. Quan l’olor de l’all sigui profunda però encara no s’hagi començat a daurar, tira-hi la ceba finament picada. Vés deixant-ho coure remenant-ho molt sovint -amb un estri de fusta, si et plau. Posa-hi un bon pessic de pebre, en gra o mòlt, com prefereixis. Pots corregir de sal, però vigila: el roquefort i el formatge blau ja són forts de gust. Si hi volguessis posar algun tipus de carn, tallada ben finament -i salpebrada, si et plau també-, fes-ho ara perquè es fregeixi amb la ceba; pot fer falta una punta més d’oli.

Quan la ceba comenci a voler-se daurar, obre l’ampolla de crema de llet amb un obridor de xapes i n’aboques una mica a la paella. Vas deixant que la crema s’escalfi i es barregi amb l’all i la ceba, veuràs que s’espesseeix. A mesura que això passi, vas afegint més crema, fins que no te’n quedi. Poc a poc: per norma general, no és bo interrompre les coccions abocant coses fredes. Ara o una mica abans d’haver acabat la crema de llet, tira-hi el roquefort/formatge blau tallat a daus perquè es desfaci millor. La quantitat és difícil de determinar. Com més fred faci, més formatge seria una regla útil. Deixes que tot cogui una mica i apagues el foc de la paella.

Quan faltin cinc minuts perquè les mongetes i la patata acabin, tira la ceba a mitges rodanxes dins l’aigua bullent. Això farà que quedi un punt crua: gustosa i cruixent. Tasta les mongetes i quan et sembli que ja estan, les patates també s’hauran cuit. La prova es pot fer també al revés, amb les patates, però és més difícil perquè les tindràs al fons. Les patates són cuites quan es punxen quasi sense esforç. Si se’t trenquen, t’has passat, t’he dit 15-20 minuts, o les has tallat massa fines.

Apaga l’aigua bullint. Prepara l’escorredora a la pica. Obre l’aigua freda si no vols malmetre les canonades. Amb compte, agafa l’olla i aboca el contingut sobre l’escorredora, amb l’aixeta rajant. Posa l’olla on et sembli i ja pots tancar l’aixeta. Escorre una mica les mongetes i la patata i torna a tirar-ho dins l’olla.

El que havies preparat a la paella, posa-ho en un vas gros dels de minipimer i trinxa-ho amb aquest estri miraculós. El minipimer s’ha de fer servir interrompudament, per no sobreescalfar el motor. Quan no vegis trossets de ceba, ja pots abocar-ho sobre les mongetes i les patates dins l’olla. Encén el foc, remena i reparteix una mica la salsa, i el teu periple ja haurà acabat. Aquest plat marida bé, com tants d’altres, amb un bon vi negre o un quinto de cervesa.

Em sorprèn haver esmerçat tantes línies a explicar quelcom aparentment senzill. Sempre m’he sentit, però, força idiota llegint llibres de cuina: un sempre té la sensació que alguns passos o es donen per suposats o s’amaguen deliberadament, qui sap si per motivar la creativitat de l’alumne, per estalviar pàgines i tinta, o per mantenir un secret molt ben guardat. Confio que et sigui útil i que, d’ara endavant com a mínim les paelles no es ressentin tant de la teva mania d’alimentar-te.

Per cert, a mi em va ensenyar a cuinar sobretot un amic que es diu Joan, a qui jo feia de pinche pelant alls mentre ell dissenyava uns inoblidables musclos a la marinera. Com la Raquel, la meva companya de pis, és d’aquestes persones preclares a la cuina que semblen no pensar el que fan i cuinen bé sense ser tan repel·lents com jo.

menyana, mas.

El divendres passat vaig anar a veure al Centre Francesca Bonnemaison un concert de Las Migas que estava programat dins el cicle Dones i flamenc. Són quatre noies, dues guitarres, veu i violí, que es van conèixer sobretot en el marc de l’ESMUC, si no recordo malament i que, amb la prudència que posen tant elles -que manifesten no ser gaire propenses a voler-se encasellar- i que hi he de posar jo sentint-me faltat de criteri, es podria dir que fan flamenc.

A mi de fet també m’és bastant igual si allò era flamenc o no, tot i que s’assemblava a la música que definiria així, però el cas és que és que vaig quedar gratament sorprès. M’havia convençut la meva companya de pis per anar-hi, i essent gratis m’imaginava el típic concertot a què Barcelona ens té acostumats, tot de gent llançada i suorosa damunt un pati davant un escenari a l’aire lliure, mala acústica i, pel que fa al grup en qüestió, un grup de tants altres amb totes les reminiscències i els llocs comuns sobre la multiculturalitat i altres zarandajas en la lletra de les cançons.

Però no. Persona a qui la realitat confirma sovint alguns dels propis prejudicis, em dóna higiene mental trobar-me amb sorpreses com aquesta. A part que l’auditori del centre és més que correcte -com a tal auditori s’hi pot seure- i té bona acústica, i sense voler dir que em van semblar la més gran revelació del meu panorama musical, la majoria de cançons eren molt atractives; no oferien una composició gens pretensiosa però tampoc estaven tacades de convencionalitat. Només alguna de les cançons sobre les quals van manifestar llur predilecció em va deixar més fred, pensant que m’agradaven més d’altres -que potser a elles els semblaven més grises-, que veia més amarades del que als poc entesos ens és familiar del flamenc, incloent, és clar, els seus llocs comuns.

Des del dia 21 fins el 31 de juliol impartiré a l’Espai Virreina de Gràcia, a Barcelona, un curs sobre Blender, l’aplicació d’edició i animació 3D de referència en el panorama del programari lliure. El curs es farà cada matí de 10.30 a 13.30 de dilluns a dijous d’aquestes dues setmanes, i la quota d’inscripció és de 275 euros.

El programa que treballarem el podeu veure en aquesta pàgina del wiki. Veureu que la pàgina especifica que es tracta d’un programa de 20 hores lectives; a efectes pràctics, però, la diferència entre impartir el curs en 24 o en 20 hores no es troba tant en quants continguts es poden treballar sinó més aviat en la dedicació i el nivell de detall -també en els exercicis- a què podem arribar per a cada un d’ells.

Podeu veure alguns treballs fets amb Blender al meu portafolis, i molts més encara a la galeria oficial de mostra de la pàgina blender.org. Si voleu aprendre 3D amb una eina lliure, ara teniu la possibilitat de fer-ho de manera intensiva amb aquest curs. Si teniu dubtes o preguntes, podeu escriure a raimon [arrova] imatgedart [un punt] com. També podeu dirigir-vos a la pàgina web de l’Espai Virreina.

Alcalde, la meva ciutat fa pudor. Només no en fan algunes zones que vostè consideraria sense planificar, residencials, extraradials. Però fa pudor tota la resta, especialment tota la ciutat que els turistes transiten. Alcalde, els turistes són bruts i vostè fa que vinguin. Els turistes sempre segueixen els mateixos carrers de la meva ciutat, no els importen els altres, sempre van als mateixos bars i llocs d’oci, que solen regentar catalanets panxacontents de la prosperitat del seu negoci. A ells tampoc els importa res més i, d’aquesta crisi econòmica que diuen, només els inquieta el son la possibilitat que els turistes deixin de venir.

Els turistes tenen cara d’ignorants. Són com homes sense rostre, gent de la dels anuncis, gent feta de plàstic a imatge i semblança de l’american way of life. Els francesos sempre amb els llavis amb forma de dir fu, els anglesos i els alemanys sempre amb cara d’estar a punt de caure’ls un test al cap; aquests són els prototips, la resta tan sols aspiren a assemblar-s’hi. Ningú d’ells sembla enterar-se de res, són odiosos. És ben clar que no m’agraden els turistes i la seva parla bàrbara.

Però és que a més embruten, alcalde. No només ells, també tot de gent que és més anònima com més es concentra en els mateixos carrers que transiten els turistes. Són com hordes de gent jove, travessen els espais de fanals encesos i nit en què es converteixen els carrers perquè allò són les arteries i les venes de tots els llocs a on van i d’on vénen. Vomiten i pixen a qualsevol lloc, i després d’ells vénen els depravats a qui has deixat convertir Barcelona en casa seva, alcalde, mentre tu i els teus us dedicàveu a reprimir manifestacions sense sentit. Els depravats i els joves trenquen ampolles, els depravats espanten els locals i els turistes, els turistes van a les cadenes de menjar ràpid, les cadenes de menjar ràpid omplen a vessar els contenidors que tu els posares, tu, alcalde, a fi que seguissin empudegant la ciutat sense que ho sembli.

Per què, alcalde, has segrestat la vida que jo tenia amb la meva ciutat? recordo quan tenia un vuit anys, o així, quan tot era lleig i brut i ningú pretenia el contrari. Avui, però, quan arribo a la imponent plaça de Catalunya, només puc sentir vergonya, vergonya i la pudor, alcalde. Volies una ciutat per vendre en un opuscle i ens cobres els impostos i les multes a aquest fi, però fins ara només ens has donat el fàstic, la vergonya i la pudor. Tampoc cap dels titelles de la teva oposició sabria fer una altra cosa, perquè bona part de la política d’avui fa sentir fàstic i vergonya, i fa pudor. Que dura és la vida de la societat del benestar.