Concert de Las Migas
El divendres passat vaig anar a veure al Centre Francesca Bonnemaison un concert de Las Migas que estava programat dins el cicle Dones i flamenc. Són quatre noies, dues guitarres, veu i violí, que es van conèixer sobretot en el marc de l’ESMUC, si no recordo malament i que, amb la prudència que posen tant elles -que manifesten no ser gaire propenses a voler-se encasellar- i que hi he de posar jo sentint-me faltat de criteri, es podria dir que fan flamenc.
A mi de fet també m’és bastant igual si allò era flamenc o no, tot i que s’assemblava a la música que definiria així, però el cas és que és que vaig quedar gratament sorprès. M’havia convençut la meva companya de pis per anar-hi, i essent gratis m’imaginava el típic concertot a què Barcelona ens té acostumats, tot de gent llançada i suorosa damunt un pati davant un escenari a l’aire lliure, mala acústica i, pel que fa al grup en qüestió, un grup de tants altres amb totes les reminiscències i els llocs comuns sobre la multiculturalitat i altres zarandajas en la lletra de les cançons.
Però no. Persona a qui la realitat confirma sovint alguns dels propis prejudicis, em dóna higiene mental trobar-me amb sorpreses com aquesta. A part que l’auditori del centre és més que correcte -com a tal auditori s’hi pot seure- i té bona acústica, i sense voler dir que em van semblar la més gran revelació del meu panorama musical, la majoria de cançons eren molt atractives; no oferien una composició gens pretensiosa però tampoc estaven tacades de convencionalitat. Només alguna de les cançons sobre les quals van manifestar llur predilecció em va deixar més fred, pensant que m’agradaven més d’altres -que potser a elles els semblaven més grises-, que veia més amarades del que als poc entesos ens és familiar del flamenc, incloent, és clar, els seus llocs comuns.
Etiquetes: música flamenca