El concepte trenta mil probablement només és conegut per aquells qui tenim el complex o la consciència o l’orgull -o altres substantius relatius a les formes de reconeixement propi- de formar-ne part. Deixeu que m’expliqui: trenta mil són les persones que formen part, la prole quantitativament, de les famílies que constitueixen l’oligarquia catalana. Maragalls, Pujols, per no al·ludir més enllà del que és necessari i posar dos exemples claríssims, evidencien com es pot simular que s’està en desacord però estar treballant, en el fons, per un model de societat molt semblant.

Jo sóc trenta mil. La majoria dels meus companys d’escola són trenta mil. De fet, la meva escola, de la qual estic molt content, era una escola dels trenta mil, com els CICs, THAUs, Sant Gregoris, Ignasis i fauna d’aquest gènere. Pels amants de les xifres, trenta mil és menys d’un dos per cent de la població de Catalunya.

Els trenta mil han donat una diversitat prou destacable les últimes tres dècades. N’hi ha de confessos i acòlits, hi ha renegaires, n’hi ha d’indiferents. Com a renegaire de luxe tindríem el senyor Boadella, que després de viure de les rendes de progressisme que li va generar haver estat una mica protagonista durant el franquisme i la transició, ara es dedica a pixar fora de test inventant (més) problemes sobre la llengua. De fet no tinc cap dada fefaent que em permeti assegurar que Albert Boadella és trenta mil -el concepte en sí és massa volàtil a tal efecte-, però a part de la intuició que a vegades és bona consellera, cal escoltar com de senyorial sona el cognom, i en aquest cas la prova de foc resultaria inequívoca: Bu(vocal neutra)dell(vocal neutra). Jo podria ser inclòs entre els renegaires, potser també. Potser no m’hi considero perquè -com qualsevol bon trenta mil- no tinc problemes especials amb el sentiment catalanista, tot i que tinc força problemes amb els polítics que avui se’n diuen.

Els trenta mil no són una classe del tot refractària. Hi ha hagut més transvasaments “cap a” que “des de”, cosa que permet enorgullir-se als trenta mil de ser gent oberta i tolerant. Els qui vénen del silenci que canta Raimon no són trenta mil. València i Catalunya també estan segur plenes de silenci. Però la xerrameca i els problemes i les solucions dels trenta mil ho envaeixen tot. Els petits trenta mil s’eduquen pensant que al món només hi ha gent trenta mil, i que els altres són ateus i protestants, castellans, gitanos, moros o dolents. Els trenta mil abans foren humils en la seva riquesa. Tenien fàbriques, explotaven treballadors, però estaven convençudíssims de conèixer el valor de l’esforç. Els pares trenta mil avui estan confosos, amb tanta gent de colors que quasi ni té un sostre on viure i viuen allà, al Raval.

Els fills trenta mil estan encantats, ves quina cosa, amb tanta gent de colors i de tenir un govern que no sap donar resposta a les seves necessitats (les de la gent de colors, nosaltres som blancs i immaculats), per així poder fer oenagés, escoltismes, esplaiets i associacions culturals i semblar que som una mica més útils. Els trenta mil, sí. Sorprenent, no? Un dos per cent de la societat és la qui pretén arreglar el món. Més enllà d’aquest dos per cent, associacions de barri, de veïns, ampes, gent sense criteri ni ofici ni benefici; no, nosaltres volem arreglar el món i fer que no hi hagi engendres com aquells, on la gent parla com gallines, interrompent-se i posant a parir qualsevol idea de concordança gramatical de nombre o gènere. En efecte, volem que ells siguin com nosaltres, un món a imatge i semblança de la nostra perfecció.

Ai, sí, seria maco i fins i tot veritat si no fos perquè és mentida. Als trenta mil ens apreta el mateix que a qualsevol altra persona, només que alguns hem tingut més sort -perquè néixer on neixes és només qüestió de sort o desgràcia, i prefereixo inclinar-me per la sort…- i hem anat a escoles cares i de petits no ens portaven al MacDonalds, i tot perquè ens emmirallem en un bagatge cultural -Renaixença, Escola Nova, moviment i vida de postguerra, una mica de Bauhaus, perquè no?- que estava prou bé però del qual, després de 50 anys i en el poti-poti actual, ja no som dignes. Potser no en som perquè, mal ens pesi a alguns, el MacDonalds existe.

No obstant, malgrat que la consciència que estem vivint del cuento cada vegada ens turmenta més, permetem que la societat sencera ens prengui com a model (“això és el que es fa a Europa”) o estem molt cofois de pensar-nos-ho. Que ens prengui com a model i ho faci pervertint inconscientment els nostres esquemes de pensament i organitzatius ja aviciats, i tallant-se les ales de cara a una veritable interculturalitat que no tingui la pinta de festival folclòric d’un poble d’estiueig del Vallès. A Viladrau ja seria el colmo. Farem el que sigui per ensenyar la nostra cultura als de fora, però que mai ningú ens demani que aprenguem de la seva. La llista de despropòsits seria llarga. També són llargs els tentacles de la influència dels trenta mil.

Algú podria explicar-me perquè una nena no pot portar el xador a l’escola?

Etiquetes: mala llet

Aquesta entrada fou escrita el dia dilluns 21 juliol 2008 a les 3:17 i desada a De lectura voluntària, Transformació social, societat. Pots seguir les respostes a aquesta entrada amb el fil RSS 2.0. Pots respondre, o fer un retroenllaç des del teu propi web.