Marc: m’estic activant el wordpress al meu domini
http://www.marccamprodon.cat/
a veure si hi poso coses
Enviat a les 13:34 de dijous
mi: aiam
està encara baby

Marc: si si recent instalat
mi: acabat d’instal·lar catalagratis.com
Marc: ??
mi: res, una repel·lènci
Marc: a val·le
Enviat a les 13:37 de dijous
Marc: ja has provat el google chrome??
Enviat a les 13:38 de dijous
mi: no, kes?
Marc: ui no stas en la onda!
mi: no, i a mucha honra
google fa coses dolentes
i va dir que no ho faria
Marc: no no… google son els masters!!
mi: encara que tu tanquis els ulls a la realitat i et semblen guais
tots els grans triomfadors han fet sempre el mateix
però explica’m què és
jejeje
Marc: un navegador
l’objectiu es que les aplicacions web vagin molt més ràpides
javascript s’executa mooooolt rapid
pero es en plan simple
un web designer com tu l’hauries de coneixer
de moment nomes per windows
una o 2 setmanes linux i mac
des del primer dia en 40 llengues diferents
mi: bueno, pel que expliques i el que veig a la pàgina, res que no tingui firefox.. excepte això de la rapidesa
Marc: exacte
mi: però suposo que vas veient que google cada dia s’assembla més a m$oft
Marc: pero estrategicament es molt interessant… està pensat de cara al futur: tot el sistema operatiu a internet
mi: sí però això no s’ho ha inventat google
Marc: mmmm en part si
mi: http://eyeos.org/ca/
Marc: s’esta convertint en un monstre… pero tenen una politica molt diferent a microsoft
si ja conec eyeos
Enviat a les 13:46 de dijous
mi: però en què? com s’organitzi l’empresa és irrellevant, el que importa és el que fan de cara a l’exterior. I cada vegada estan promovent més que la gent faci servir únicament els seus productes
i segueixi ignorant les alternatives
Marc: no
els utilitzes si vols
Enviat a les 13:51 de dijous
mi: si, clar, com el word jejeje
Marc: mmm un dia ho discutim
mi: si jejeje
Marc: pero tot el que fan es opensource… i respecta els estandards
i no t’obliguen a mantenir-te amb ells
et donen eines d’importacio i exportacio
mi: jo entenc que et moli l’estrategia que fan servir de buscar la juntura entere l’internet social i les tecnologies emergents
però això no els fa una empresa èticament correcta, és el que jo crec
picasa és open source?
Marc: picasa diria que no
mi: ni g earth, ni el chrome, probablement
s’aprofiten de l’open source
Marc: chrome si
mi: però no publiquen res
com apple
Marc: l’open source esta per aprofitar-se’n
si respectes les lleis que el protegeixen
i si que publiquen
moltissimes coses
i promouen opensource
financien
firefox mateix està financiat un 80% per google
mi: ok, tens part de raó, n’haurem de seguir parlant pq no em convenceràs del tot
Marc: apple si que es una empres TANCADISSIMA!!!
mi: jejeje
Marc: si o no??
mi: appple són uns fills de puta i jasta
Marc: a val, pensava que em voldires defensar apple!!
mi: no no k va
deia que google feia com apple, que si a utilitzar open source però no a publicar el codi desenvolupat internament
i això és de pesseteros neocons
Enviat a les 14:00 de dijous
Marc: jejeje
hauras de fer una entrada al blog
et deixo que haig de fer unes trucades
mi: ah pos nos mala idea… però seria negativ
negativa tb
Marc: si clar…
mi: k sapigues que tinc preparada una entrada positiva dedicada a tu
jejeje
Marc: genial!

Això és la transcripció de la conversa (al xat de Gmail, cal remarcar-ho) que vaig tenir dijous passat -per cert, dia del meu aniversari- amb en Marc Camprodon sobre el tema de l’ètica i Google. Investigant una mica i veient altres blogs que parlen del tema ( http://www.enriquedans.com/2008/09/encuesta-de-dirson-%C2%BFcomo-ves-a-google.html ) veig que el Chrome, el navegador de què em parlava en Marc, només sembla ser OpenSource, de manera nativa, en la seva versió per a Linux. Tot apunta que Google de moment s’ha guardat publicar amb llicència lliure un producte seu per al sistema operatiu dominant avui en dia en entorn d’usuari domèstic, Windows.

Des del meu punt de vista Google ofereix o explota la pitjor cara del panorama del programari lliure i de codi obert, podríem dir que es troba en la posició de l’OpenSource més a ultrança contra els plantejaments del programari lliure ( http://en.wikipedia.org/wiki/Alternative_terms_for_free_software ). És a dir, Google ocupa el nínxol de la visió més descarnada i mercantilista de la cultura lliure. En efecte, Google dóna suport al programari lliure a través d’iniciatives com el Google Summer of Code entre d’altres, a més del fet que totes les seves pàgines i serveis respirin certa complicitat amb els estàndards i propòsits lliures en general, sobretot a la vista d’uns ulls instruïts en la matèria. Però això, davant de qüestions com la censura de continguts a la Xina, sembla llavors convertir-se en meres accions caritatives per poder-se justificar d’obscures accions que van sortint a la llum poc a poc com les espurnes d’una soldadura, que l’empresa s’afanya a apagar, rectificar, perquè no s’acabi de destapar la caixa dels trons.

Es podria al·legar que la censura de continguts a la Xina és quelcom deplorable però insuficient per condemnar a l’infern una companyia que va afirmar que “no faria el mal”. Segur? és que cal sumar un nombre determinat de punts de malevolença per tal de ser qualificat de dolent? em temo que tractant-se dels mil milions de persones que deixen de tenir accés a uns determinats continguts no; que una empresa que es manifesta del cantó de la llibertat i dels estàndards oberts censuri continguts de manera restringida a un sol país crec que és quelcom injustificable.

Sortiran també els neocons trentanyeros, quaranta i cinqüentons que diran: tu, adolescent, no saps de què parles, no és tan fàcil renunciar a un mercat com el xinès amb el volum de negoci que representa. Teniu raó, i és que jo no he dit que sigui fàcil, aquest és el gran problema de tantes empreses avui en dia, que mesuren el cost social de la seva activitat en termes de fàcil o difícil de compensar, en lloc de fer-ho sota l’òptica del que és immoral i el que no. Si reduir a la meitat -per dir alguna cosa- els beneficis suposa reduir a la meitat els dividends, ¿quines matemàtiques no coneixen els directius? Tots sabem que hi ha uns pocs xupant del bote i cobrant massa, i molts treballant massa i cobrant poc. Després pretenem que els pobles islàmics -per exemple- assumeixin la nostra sacrosanta moralitat tot alliçonant-los sobre com n’és de superior la civilització occidental, en virtut de la qual les nenes no poden portar xador, però sí calcomanies de la Barbie.

L’autor d’aquest blog és encara un gens orgullós usuari de Gmail.

Lu prumetit és deuda, i, malgrat que no ho vaig prometre, a instàncies d’un comentari d’en Marc escriuré un post positiu. I és que algun cop ja m’he manifestat fart de queixar-me sempre -tot i que m’encanti, o que tingui un do per fer-ho- i sempre és agradable que, com a mínim en això altres em donin la raó.

El post positiu consisteix a explicar el bon partit que crec que vaig treure de la meva estimada Yashica, la càmera analògica que ha hagut de suportar estoicament l’oblit des que fa ara quatre anys em van regalar la càmera de vídeo amb la qual he fet la gran majoria de fotos que podeu veure a Imatgedart. Abans de marxar vaig tenir força dubtes de si m’havia d’endur totes dues càmeres o només l’analògica, i pensant en la mala experiència amb el pes de la motxilla a Skye -queda pendent encara que us en mostri les fotos i n’expliqui quatre coses- em vaig decantar per la segona opció.

Vaig emprendre el camí dels Bons Homes amb en Lluís, en Miquel i en Marc. Jo me’n vaig cansar al cap de tres dies i mig, però ells van poder arribar a Montsegur. En tot cas la part que vaig fer la vaig gaudir molt tant pels paisatges com per tots els moments viscuts.

Bé, la millor manera que vegeu això que jo entenc per treure bon partit d’una càmera és que mireu vosaltres mateixos les fotografies. No són cap excel·lència tècnica però crec que si en alguna cosa destaquen és en com vaig ser de selectiu (o català, calculador, pensant en vuit dies de ruta que al final van ser tres i poc), cosa que deu ser quasi impossible de fer amb les càmeres digitals actuals. Res més a dir per ara, gaudiu-ne!

Fa poca estona m’he vist obligat a escriure un mail fent l’afirmació següent: “Les festes de la Mercè són una merda”. El pitjor d’aquesta faceta antisocial meva, que m’avergonyeix profundament, és que no es projecta únicament a les festes de la Mercè. De fet és com una al·lèrgia que es deuria manifestar per primer cop a les festes de Gràcia. Algun dia de fa alguns anys d’un estiu a Barcelona, com quelcom revelat, vaig començar a sentir fàstic per la visió de la gent pixant al carrer, noies enrollant-se amb menjaorelles estúpids (què són els menjaorelles mereixeria un altre post a part), guiris parlant la seva llengua bàrbara i mostrant les seves ridícules cares grogues i vermelles, i vaig sentir basarda dels vidres trencats pel carrer, i vaig olorar la pudor d’algú que va decidir dir-se punk. Ah, i la guàrdia urbana que acabava d’enlletgir el panorama.

Des de llavors m’he anat desacomplexant cada cop més d’aquest sentiment de fàstic (perquè, per si no ho havíeu endevinat, allò de l’avergonyiment que sentia és una ironia). I ja no l’he limitat als esdeveniments coneguts com a festes majors, sinó en general a l’activitat coneguda com a “sortir”. Pretendre analitzar-la ara a fons seria d’una supèrbia imperdonable, perquè les motivacions individuals que subjauen a tan curiosa activitat humana són dignes de la més seriosa tesi doctoral de sociologia, o psiquiatria fins i tot. O sigui que només ho faré superficialment.

A les festes majors s’esdevé amb caràcter superlatiu tot allò que, de manera més discretitzada, podem veure quan simplement sortim: els vidres trencats, la classe alta perdent la seva tan defensada elegància. L’última mostra de l’espantós ridícul social del jovent són les fotos fetes dins la discoteca o bar musical, on subjecte i objecte de la instantània s’uneixen en un èxtasi visual -en altres paraules, el qui dispara també surt a la foto, tot aguantant la càmera- i on, en el pitjor dels casos, tot el pote i el maquillatge que porta l’amiga serà roïnament traït per l’extraordinària precisió del CCD i la llampegada justiciera del flash.

I és que d’això es tracta, d’executar rituals socials que donin un marge prou ample de confiança per creure que aquells amb qui sortim són gent que ens fa estar una mica menys sols al món. Fer-nos fotos, descafeïnar amb alcohol el nostre sentit del ridícul, és a dir, perpetuar les condicions de repressió dient o fent sota els efectes de l’alcohol allò que mai ens atreviríem a dir o fer sense. Això no seria un problema tan gran, com a mínim per a mi, si no em veiés forçat a tenir en compte el rendiment de la inversió: la ressaca del dia següent, tot el cansament viscut durant la nit dret veient un concertet de gent a qui regalaren un instrument, els diners gastats, tornar caminant a casa perquè el nit bus és una merda (una altra). Tot això és la inversió necessària per a sortir total per a un rendiment en diversió més que qüestionable, mirat des d’una òptica capitalista.

De fet me n’he anat una mica del tema de les festes majors, però em fa mandra kilometritzar el meu post fent unes reflexions sobre similituds que em resulten de totes maneres evidents.

Meñana, mas.