Barça-Chelsea, crònica de 60 minuts.
Això us passa per fills de puta.
Malgrat que sé que els jugadors del Chelsea feien la seva feina i els del Barça, també la seva, fins i tot abans que Iniesta marqués el gol no podia evitar pensar com seria de certa aquesta frase si el Barça guanyava el partit. Li estaria bé al Chelsea per jugar aquest futbol avorrit i fer una gala desacomplexada d’aquest vici que és la covardia. Però contra el clàssic atac a la tècnica estil catenaccio (no sé si l’esquema utilitzat ahir s’hi adequaria exactament), que nega la legitimitat de la victòria a qui la utilitza, jo sempre he sentit certa estupefacció. Si funciona, per què no fer-ho servir?
La raó més òbvia que des dels meus coneixements de futbol veig contra l’ús d’aquest sistema defensiu és com anul·la l’espectacle. No obstant, la meva estupefacció respon que precisament és feina dels futbolistes de l’equip contrari posar en qüestió l’eficàcia d’aquesta tècnica. Per tant, la covardia és tan justificada i necessària en el futbol com ho és la valentia.
Ahir en més d’una ocasió tenia la sensació que el Barça només ofereix espectacle quan l’equip és clarament inferior. Em costa també destriar, distingir, què fa clarament inferior un equip respecte d’un altre, o si només es comença a ser inferior quan algun(s) gol en contra comença a desmoralitzar els jugadors. Però ahir el Chelsea no deixava jugar el Barça, i els jugadors d’aquest darrer equip es mostraven reactius, passius, sense massa intenció de buscar la manera de jugar la pilota en el terç superior del camp. I bé, potser precisament que això passi és la demostració de l’eficàcia defensiva del catenaccio, però no és menys raonable que jo esperés espectacle de l’equip que va marcar sis gols al Madrid. Del Barça i del que cobren els seus jugadors jo espero valentia, seguida de l’encert, contra la covardia del Chelsea. D’encert no en vaig veure fins els minuts de descompte, de valentia encara menys.
Gol
Jo també vaig viure com un moment històric aquell en què Iniesta va marcar el gol. Érem a la Violeta de Gràcia, un nucli de concentració de beautiful people, i el so de l’eufòria es va desfermar com la roba en un polvo improvisat. Havíem passat tota aquella agonia de noranta minuts (bé, jo no, perquè mai he hagut de lamentar-me de perdre’m els primers 35 minuts d’un partit) cagant-nos en l’arbitre, i jo cagant-me en la inoperància dels jugadors del Barça. És obvi que jo no ho faria com ells, però és que jo no sóc futbolista. Si no espero del fuster que em faci la millor taula, és perquè espero que sigui el forner qui em faci la millor? Bé, qui em vulgui entendre ja m’entendrà.
Allò que resulta clar, però, del meu viatge des de l’avorriment i la frustració cap a les insinuacions de despertar del partit els darrers 35 minuts -per dir algo- fins finalment l’eufòria del gol, és que el partit va ser una merda i que és sorprenent com un sol gol pot canviar tant una percepció. I aquí va la frase lapidària, i és que si Déu existeix, el partit no va tenir qui va tenir de guanyador per la gràcia de Déu al Barça, sinó per un càstig al Chelsea.
De sort, arbitratges i imparcialitats
És curiós això del repartiment de la sort en el futbol. Quantes vegades un partit de semifinal europea en què ha jugat el Barça no ha pogut lligar-se gràcies a una gesta providencial com la d’Iniesta ahir? Quins pecats deuria estar pagant el Barça perquè no fos així? Perquè està clar que el Barça també peca. Els jugadors del Barça també són mercenaris al servei de quelcom que, per sobre de tot és un negoci, després un esport en el context del món desenvolupat -res a veure amb un esport saludable- i finalment un espectacle que contínuament amenaça no existir. I per això, petits saltamontes, els jugadors del Barça també es tiren, donen cops de colze a la cara, estiren per la samarreta, fan la travanqueta sense que hi hagi pilota i fan totes les guarrades que són a les seves mans. Només que els aficionats d’un equip no són gaire inclinats a fixar-se en les mesquineses dels seus jugadors, la qualitat humana dels quals amença, també, de ser jutjada a partir dels índexs de variabilitat en les seves declaracions televisives.
(La cosa més graciosa que m’han dit que posés en qüestió la imparcialitat culé és que en futbol ja es fan aquestes coses. D’acord, si és així no t’enfadis d’aquesta manera quan és el Madrid o l’Espanyol qui t’ho fa i l’arbitre es queda tan tranquil).
Per això no sé si puc celebrar gaire el moment apoteòsic del gol, perquè per sobre de tot ahir el que es va fer va ser justícia amb el fet que el Chelsea fes el fill de puta durant noranta minuts del partit. I la justícia, per sort o per desgràcia, a vegades sembla a anys llum de ser a l’abast del paper dels jugadors damunt el camp.