Arxiu per a setembre 2009

Cursos / Tallers a la Casa Orlandai: Blender i web

dimecres 16 setembre 2009

Amb retard, però millor així que mai, penjo la informació sobre els tallers -jo, pel plantejament que els dono, prefereixo dir-los cursos, o cursets- que impartiré a la Casa Orlandai. A més de cursos introductoris a la informàtica utilitzant sistemes operatius de codi obert (podeu descarregar en pdf l’oferta completa de tallers fent clic aquí), faré un curset de Blender de 20 hores i un de creació de pàgines web de 40. Si teniu interès en qualsevol taller o curset d’entre els oferts, podeu matricular-vos fins el dia 30 de setembre a la recepció del centre:

  • De dilluns a divendres, de 10 a 14 i de 17 a 20 h.
  • C/ Jaume Piquet nº23. FGC Sarrià, al costat mateix de l’estació.
  • Tel. 93 252 42 62

Blender

Escena modelada amb Blender i renderitzada amb Yafray

  • Cada divendres, de 17.30 a 19.30 de la tarda
  • 10 sessions de 2 hores, a partir del dia 9 d’octubre de 2009
  • Matrícula: 82 €

Llança’t a la disciplina del 3D utilitzant Blender, una de les aplicacions de programari lliure més innovadores. El 3D ens permet fer creacions de tota mena, des d’il·lustracions fins a efectes especials per a cine o vídeo, passant per imatges fotorealistes o dibuixos animats. En aquest curs farem una introducció a l’ús de Blender de manera que en acabar puguis treballar autònomament amb el programa.

Tastet gratuït: divendres 18 de setembre a les 17.30 h.

Creació de pàgines web

  • Cada dilluns i dimecres de 19 a 21 h.
  • 20 sessions de 2 hores, a partir del dia 5 d’octubre de 2009
  • Matrícula: 164 €

En aquest curs de 40 hores aprendrem a crear pàgines que es puguin veure en un navegador i ens aproparem a les tecnologies que, amb una inversió raonable i assequible de recursos, fan possible crear pàgines web dinàmiques. Una pàgina web dinàmica és aquella de la qual es pot modificar/actualitzar el contingut sense que el propietari de la pàgina hagi d’intervenir-hi necessàriament, i és la tecnologia més bàsica del que anomenem web 2.0.

Aprendrem tant els llenguatges més estàndard (XHTML i CSS) com les eines de disseny gràfic (Inkscape i altres) que necessitem per construir tant la part funcional com la imatge gràfica de la pàgina. Per fer aquest taller cal ser una persona usuària de la informàtica totalment autònoma, i es recomana familiaritat amb l’edició d’imatge digital.

Llauners i gorrillas

dimecres 2 setembre 2009

El columnista Toni Ayala,  a l’article d’avui d’El Confessionari, Ciutat V(b)ella, al 20 Minutos, fa referència a com fa uns anys diu que es va acabar amb els gorrillas. Els gorrillas són individus que t’obliguen a prestar-te ajuda per trobar aparcament o per aparcar, a canvi d’una propineta i sota la coacció de punxar-te la roda o ratllar-te el cotxe si no acceptes el servei. Mà dura policial/municipal, així diu que es va resoldre. Manifesta que de la mateixa manera que llavors es va acabar amb els gorrillas, semblantment es podria acabar ara amb els llauners, i s’hi hauria d’haver acabat des del principi del fenomen.

M’agradaria referir-vos l’article amb un enllaç, i ho he intentat, però la pàgina web de 20 Minutos és un atemptat a la usabilitat, i a part no funciona. Em mostra com actualitzat fa un minut un article de Toni Ayala del 20 de març d’enguany. Espero que en prenguin nota.

El cas és que tot i que aquest columnista estigui carregat de bones intenciones per erradicar l’incivisme del centre de Barcelona, jo li respondré la qüestió molt senzillament. Els gorrillas són un especimen odiós, ningú els estimava. Tothom odia els qui fan una funció antisocial.

La gent estima, però, en certa manera, els llauners. Són uns pesats, i amb el temps que porten aquí sembla que als d’origen indi i paquistanès -o d’altres- encara els costa trobar quina és la cadència, el ritme, amb què han d’oferir llaunes a una mateixa persona o grup de gent, quants cops per hora. No tenen ni mesura ni, tal com deia ma mare, modos ni decència.

Per això deia que s’els estima en certa manera. Seguim sent racistes i classistes, amb els negrets. Els parlem en castellà i somrient, com si fossin gilipolles. Però ens porten la cervesa a un preu pel qual els empresaris de l’hosteleria del centre de Barcelona i de Gràcia van decidir -estúpidament- no competir.

Als catalans, i a massa gent al món, no els deuen haver explicat de petits el conte de la gallina dels ous d’or. Gràcia va ser, ja fa molts anys, un lloc de lleure on, qui volia pagava 150 pessetes per una cervesa, i qui volia en pagava 300. Eren serveis diferents, i triessis el que triessis ho feies a gust. Va arribar un moment, però, que Gràcia es va fer més famosa del compte. I ja la vam tenir liada. Els propietaris dels bars, ajudats per la pujada de l’euro, no van voler ser els últims tontos a apuntar-se al carro del lucre desmesurat. Ara ells i només ells han convertit Gràcia en un barri on mileuristes amb aspiracions de no ser-ho i ulleres de pasta consumeixen/consumim clares a les terrasses, i postadolescents, punkis i gent de mal viure seuen/seiem al terra de les places bebent llaunes de cervesa a un euro.

L’espectacle és dantesc. La gent de les terrasses representa una mena d’esperpent sobre el beatiful people barceloní. Quan jo hi sec no puc parar de mirar noies. Totes són guapíssimes. Altres seuen a lluir-s’hi, a recordar al món que encara necessita individus tan excepcionalment glamurosos com ells. Odio l’estampa perquè pertany al món del que es pretensiós i, a la vegada, fugaç i anodí. La Barcelona d’avui. La gent que seu al terra ho deixa tot porc, criden, treuen encant a qualsevol aturada del temps que, de manera natural, amb les seves lloses eternes i el seu urbanisme àulic, proporciona la plaça de la Virreina. També odio una estampa que pertorba la plaça més maca per sobre la Diagonal, com a mínim.

O sigui que si voleu canviar aquest panorama i que la gent segui civilitzadament a les cadires d’un bar, feu alguna mena de mòbbing municipal per assegurar que tots els barris tenen oferta de tota mena, i que sigui legal, tal i com la voleu vosaltres. Si no, l’oferta la satisfaran els llauners, a qui dubto que mai cap ciutadà arribi a denunciar. Pallassos.

Inventors

dimarts 1 setembre 2009

Crec que va ser Unamuno que, en una afirmació en sentit retrògrad, deia Que inventen ellos!… Bé, salvant les distàncies, jo aniré a fer una mica el mateix.

Els experts

Els primers inventors que detesto són els que s’han hagut de reunir a Madrid -pobrets, els deuen haver pagat dietes i hotels qui-sap-lo- per decidir que bueno, amb això de la grip potser no n’hi havia per tant i que no calia tocar el calendari de curs escolar. Felicitats eminències! però per decidir això no cal ser ni conseller, ni tècnic de sanitat ni d’educació, ni cap buròcrata d’aquests inútils amb què ompliu les catedrals de la improductivitat. Només cal tenir una mica de sentit comú i, en cas que mirem habitualment la tele o llegim el diari, un filtre molt i molt fort per resistir l’ensulsiada mediàtica orientada a convèncer-nos que, després d’aquest hivern, probablement la meitat de nosaltres estarem criant malves per culpa de la famosa grip, que per més inri en principi era dels porcs. Ja veus. Jo porto vint-i-vuit anys tenint la grip cada dos o tres i encara no m’he mort.

Els salvadors dels obrers

El segons inventors que no sé si detesto o admiro, pel desvergonyiment amb què actuen, són els que diuen que donaran un subsidi suplementari als aturats que se’ls hagi acabat el subsidi d’atur ordinari. La primera pregunta -que tinc la sensació que només em faig jo- és: es pot saber d’on traureu la pasta? Els socialistes em cauen millor que els populars, però no suporto veure líders -de la mena que sigui, tampoc a l’associacionisme- que es comporten com si el seu camp de batalla fos un espectacle del Mag Lari. A veure, el subsidi d’atur se’l paga cada treballador amb la seva cotització a la seguretat social. Però no recordo que mai ningú m’hagi explicat que de tant en tant es pagués un suplement anticrisi. I a més és que hòstia, sempre tinc la sensació que els requisits per a les ajudes a mi mai m’inclouen. Deu ser la justícia social. Em queda el consol que aquesta és la crisi dels totxos, i hi és més perquè se’n parla que perquè hi sigui. Jo no sóc més pobre que fa dos anys, a veure si us n’entereu, cony. Per tant, en resum, els inventors de les mesures anticrisi, us les podeu posar per on us càpiga, gràcies.

Els municipis de costa amb imant per a guiris

Els tercers inventors són els municipis reomplidors de platja. Cada vegada que el mar decideix endur-se la sorra de les platges, pam! escuren la migrada butxaca del sofert contribuent per convertir els diners en sorra amb què poder reomplir la platja. Sou gilipolles o simplement us divertiu fent-ho veure? Jo crec que deuen ser gilipolles i a més alguna comissió deuen cobrar. Gastar-se els diners en sorra, on anirem a parar; ¿havíeu pensat mai que algú pogués arribar a ser tan estúpid? Jo no havia vist res igual des que em van explicar que un emperador romà va fer senador el seu cavall. La gràcia de la cosa és que avui deien que potser és culpa d’aquestes intervencions litorals la reducció d’unes poblacions de marisc que -no podia ser d’una altra manera- eren el mitjà de subsistència d’alguns pescadors del Maresme. Els polítics han dit que potser sí, però que les dels anys 90, que ara ja ho fan millor. Ah.

D’ara endavant, però, us suggereixo pensar el següent: si el mar s’endú la platja, per alguna cosa serà. Poseu remei al mar, i potser el mar us tornarà la platja. Com veieu, estimats lectors, jo també sóc inventor. He vingut a restituir l’invent del sentit comú, que tot el món al meu voltant sembla haver perdut per complet. Tret de mi, òbviament.

Els de la secta de la bombeta de baix consum

També tenia ganes de parlar dels inventors de l’ecologisme de les bombetes de baix consum, ara que la gent avorrida de la comunitat europea ha decidit que avui s’havien de deixar de fabricar les d’incandescència. Perquè segur que hi ha algú que està guanyant molta pasta amb el tema. El cas és que les d’incandescència valen quatre duros, i els seus residus deuen ser més aviat baratets de gestionar. Amb les bombetes de baix consum -que també les deuen fabricar nens al païs d’OccidentNoHoVeiem- però, es pot guanyar molta més pasta, tant per fabricar-les com per reciclar-les, perquè aquell engendre ensamblat no hi deu haver qui el recicli, o sí, l’empresa enxufada de torn. Ah i durar? bé, durar durar, una bombeta de baix consum en una cuina durarà allò que duri un caramel a la porta d’un col·legi, o sigui, el mateix que una d’incandescència. I és 20 vegades més cara, si compres la d’incandescència al DIA (mig euro) i la de baix consum a la ferreteria (deu euros).

Per tant mai tan cert com en aquest cas el principi d’incertesa de Heisenberg (era ell?), que la velocitat de desgast de la bombeta de baix consum depèn del punt de vista de l’amidament (era més o menys així, ¿no?). Bé, aquell era un paràgraf que he escrit força des de la ignorància del cost ambiental i social del woolframi o el tungstè, però igualment recelós de qualsevol de les seves alternatives suposadament més guais. Corregiu-me en els comentaris, estic preparat pel xàfec.

Al final, aquests savis de la comunitat europea i els seus sicaris funcionaris i sequaços càrrecs tècnics de l’administració espanyola no ens deixaran ni anar a comprar pipes perquè diran que són massa salades. Cada dia em feu més pal i cada dia us trobo més tontos i us menyspreo més i més, rates d’universitat. I que consti que, en relació a la universitat, només hi tinc en contra allò que hi tinc en contra.