Viatge a Formentera
Introducció
Vaig anar a Formentera del 19 al 25 d’aquest mes de setembre. Ho vaig fer no sense un petit complex d’estar fent l’ovelleta a causa de l’anunci d’Estrella Damm. Però al cap i a la fi, ja des que a l’assignatura Història del Paisatge del Màster Oficial de Paisatgisme -que entre altres coses em va donar l’excusa per anar a conèixer Skye- una companya va centrar el seu treball sobre l’illa, Formentera era un destí que només estava esperant el moment més oportú per ser atès. El fotògraf Oriol Alamany, a la xerrada de cloenda de la secció de fotografia dels Lluísos de Gràcia, també ens en va parlar com un destí assequible on fer bones fotografies. A dues o tres setmanes vista aquest moment d’anar a Formentera no existeix mai; és per això que a un li cal comprar els bitllets un temps abans -també perquè surtin més barats- així no hi ha cap impepinable que doni excuses per avortar els plans. És un d’aquells moments -quan un és autònom- en què un es declara en vacances. Sense més preàmbuls, doncs, comencem.
L’arribada a Eivissa.
El vol fins a Eivissa, fins tot just abans de l’aterratge, no va tenir res de particular si exceptuem com n’és de particular i odiós ser a un aeroport. Tant de moda que està parlar dels problemes reals de la gent que els polítics no saben atendre… ¿perquè ningú proposa mai reformular això que actualment són les catedrals del consumisme més imbècil, per part del consumidor, i desvergonyit, per part del comerciant? Caldria una entrada a part per parlar sobre les suposades mesures de seguretat i concretament el bochornós assumpte de la bossa autosegellable d’un litre (aproximadament, diuen) on cal dur gels i líquids en recipients sempre que no superin els 100ml. Que Déu ens agafi confessats.
Bé, parlava de tot just abans de l’aterratge perquè durant l’esmentat vam tenir alguna raó per pensar que allò potser s’acabava allà. La violència de la frenada en aterrar va ser prou suau com perquè la cosa no passés de l’ensurt i jo ara pugui explicar-vos-ho, però només per això. Com a bon aeroport de províncies, a Eivissa no sempre (o mai, no ho sé) s’embarca i es desembarca pels ridículs fingers, sinó que es fa per terra i amb l’escaleta, de tota la vida, vaja. Això ens permet a uns quants freaks poder observar de prop les turbines de l’avió, el tren d’aterratge, i tota la parafernàlia, que vista així sembla més d’estar per casa que quan ho veus de lluny. Concretament vam poder veure que en Custo Dalmau havia tingut l’exquisidesa d’embadurnar l’avió amb què havíem volat amb aquests dibuixets que, al cap i a la fi, no només fa ell sinó que fa tothom avui en dia.
La sortida de l’aeroport no és menys desoladora. A Barcelona probablement deu passar el mateix; allà a Eivissa tampoc ningú s’ha preocupat de plantificar un senzill plànol, vaja, qualsevol animalada que als pobres mortals que arribem allà per primer cop ens serveixi per interpretar on coi és cada una de les parades de bus especificades al cartellet de la línia que porta cap a la Vila d’Eivissa. Perquè a mi Vara de Rey em diu el mateix que la d’un pastor, no et fot. Afortunadament encara es pot anar des de tot arreu cap a Roma preguntant. Ho vaig fer a dues dones i un home del bus, que anaven junts, i que com a bons balears -mal em pesi, aquesta imatge que tinc- utilitzaven el català i el castellà com dos registres la tria dels quals resulta del tot incomprensible.
El mateix paisatge que veia des del bus ho evidenciava. Les illes Balears, encara que alguns castellanoparlants que hi viuen no coincideixin amb aquesta opinió, encavernen la llengua catalana a l’àmbit familiar, com si fos un codi indesxifrable que es parla entre amics, filiats, ascendents i germans, a la qual ningú se li acudiria de donar la categoria de llengua perquè és això, un codi molt particular que és improbable haver de compartir amb algú mínimament desconegut. La resta, cartells de comerços, anuncis, eslògans, revistes, i tal i com també ho vaig veure a Menorca -fora de tímides aparicions en català a les plaques dels carrers, cartells de carretera i altres elements gràfics/senyalètics de caire més institucional- dóna per fet que ningú farà cap ús de cap missatge escrit en català. Espero que quan visiti Mallorca la perspectiva millori una mica, però diuen que els alemanys ho estan posant molt difícil.
Ah, me n’oblidava. A l’aeroport, on s’esperen les maletes, les columnes estan decorades amb uns vinils on apareixen les il·lustracions d’uns individus de llavis i pits voluptuosos, cintura de vespa, en el cas de les noies, i abdominals i pectorals empalagosos per als nois, assenyalant-te amb el dit, que anuncien el Matinee Group. Sempre m’he preguntat de qui està format aquest grup; jo crec que a mi no m’hi voldrien. Del que no dubto és que deuen tenir molt poca feina.
Gràcies a l’ajuda de la gent del bus i malgrat un taxista que més que taxista semblava un mico (perquè insistia que no m’entenia quan sobretot el que volia evidenciar-me era la ràbia que li feia entendre’m quan li parlava en català… uns metres més endavant, un taxista igualment castellanoparlant no va tenir cap problema a ajudar-me, cada ú en el seu idioma i tan feliços) vaig poder trobar el carrer de la pensió on tenia previst anar. Però ai, això d’anar de barato sempre és més bonic per Internet que davant la crua realitat, i a quarts d’onze de la nit allà no feia la pinta que m’hagués de fer cas ningú. Amb unes angines encara no diagnosticades, gana i més penjat que un fuet, vaig maleir no haver portat la tenda i la meva lleugeresa planificadora. Per sort, a la cruïlla amb el carrer de sota, a l’escala d’un altre edifici que de manera igualment humil manifestava ser una pensió, sí que vaig trobar resposta. Tenia llit fins l’endemà, cap a quarts de dotze, per trenta euros. Tenint en compte la barreja d’horror i semitranquil·litat de Vila a finals de setembre i la urgència del moment, la cosa acabava prou bé. L’hostal Las Nieves/habitaciones Juanito i la pensió Ripoll, respectivament i per la vostra informació.
Més tard, morint-me de coïssor al coll, vaig rondar una mica buscant quelcom que em servís de sopar. Però aquesta part, com la resta del rotllo que us he fotut, no té massa interès. Òbviament, si quelcom pot arribar a tenir-ne, serà quan arribi a Formentera i les primeres fotos, però per això encara falta ben bé un dia.
Etiquetes: Eivissa, Formentera, Matinee Group, paisatge






2 octubre 2009 a les 13:52
Però… la qualitat d’una fotografia depen d’allò fotografiat?
2 octubre 2009 a les 14:01
Bé, el manual òbviament diu que no, i t’agraeixo l’observació. Ara, jugant a ser enginyosos et diria que això és com la felicitat: els diners no la fan, però poden ajudar-hi. I més seriosament -tot i que és probable que en parli en “propers episodis”- hi ha llocs que faciliten o deixen més a prop del fotògraf l’harmonia en la fotografia, quan parlem de retratar un paisatge.
Formentera és un paisatge horitzontal en el sentit que l’horitzó sempre hi té molta presència. Il·lustrar aquesta idea es pot fer de moltes maneres i a molts llocs, però fer-ho a Formentera, certament, no és difícil. Als que sovint no acabem d’entendre perquè les fotos que vèiem in situ no han sortit tan bé com hauríem volgut, experiències fotogràfiques com la que jo he tingut a Formentera són força gratificants. Confio haver sabut transmetre la idea, tot i que no pretenc rebatre’t.
3 octubre 2009 a les 21:23
Matinee Group va ser fundat per un tal Manolo Soria, que crec que és un tio que s’ha guanyat a pols la seva fortuna. El recordo recorrent totes les ràdios locals venent el seu producte, que no cal que sigui el nostre. De fet, per circumstàncies que no vénen el cas, pateixo els seus clients pràcticament cada dia, però com que sóc un capitalista compromès amb la causa, gaudeixo observant les concentracions de joves entranyables consumint substàncies vàries mentre ens fan partíceps de les últimes sessions dels seus dj que, cal dir-ho, sonen de collons en els seus cotxes. En fi, es podria dir que és un exemple més del que els avorrits diuen que a Catalunya l’ascensor social funciona. I jo crec que sí que t’hi voldrien; no et deixis enganyar tan fàcilment.
4 octubre 2009 a les 4:08
Són d’agrair aquestes perles il·lustradores. En Moises fent conya i segons ell no tanta em deia que a Eivissa hi ha tanta tolerància que a mi em farien entrar per la porta VIP a Pacha. Però jo de totes maneres no m’hi acabo de veure. Bé, amb la noia voluptuosa de cintura impossible podríem arribar-ne a parlar. En Manolo Soria potser sí que en té de feina, i en fa, però els individus que apareixien allà al cartell -representacions, al cap i a la fi- insisteixo, de feina segur que no en tenien gaire. Ara lamento no haver-ne fet una foto. Tanta càmera ja veus per a què.