Potser ja sabeu que, com a molts d’altres, a mi el tema de les cadenetes de mails, siguin powerpoints cursis o salvaballenes de vés a saber on, em deixen en un estat entre l’escepticisme i la indiferència.

Encara més, quan es tracta de suposades iniciatives per a la sostenibilitat i contra el canvi climàtic, començo a simpatitzar amb l’entranyable personatge director d’una central nuclear dels Simpson. M’emprenya la demagògia, tant la dels bons com la dels dolents. Aquestes cadenes solen tenir una càrrega d’ingenuitat (dic solen, jo he signat per algunes coses i encara he de conèixer qui me’n faci lamentar) pròpia de qui mira el medi ambient amb ulls de pequeño pony, de pixapí ignorant o de pagès amb raons esbiaixades mediambientalment i econòmica.

Ara bé, quan anem pel camí del boicot i de la força del consum, encara que també potencialment inútil, tot em sembla molt més creïble i coherent. A la merda els vots i a nosaltres el que ens interessa és la butxaca oi? doncs utilitzem el nostre poder de consum per lluitar pel que creiem que hauria de ser una democràcia de veritat. Un altre tema és si quan la tinguessim no resultaria que els nous cacics serien els personatges messiànics que acostumen a liderar tot allò que té una pàtina popular, des d’una colla castellera fins a un sindicat. Però bé, de moment fem veure que tenim ganes de fer treballar una mica els desenfeinats executius de les grans corporacions privades, que ja em sembla bé.

• Dia 15 de febrer a les 22h., apagada elèctrica de cinc (5, V) minuts.

Un dia vaig anar amb la meva companya de pis a una teteria del Raval. És d’aquestes en què el cul et queda a menys de quaranta centímetres de terra, sigui perquè seus en uns tamborets baixos o perquè directament ho fas al terra. Això per si sol ja dóna una certa exclusivitat a aquests llocs. En un altre moment parlarem d’en què consisteix ben bé aquesta exclusivitat.

Allò que us deia és que allí s’hi està molt bé, i hasta es pot fumar amb narguil un tabac que té un bon gust que flipes. I ella va dir que si aquesta teteria sortís al què fem, s’ompliria de modernos i que seria una merda i ja no s’hi podria anar. I perquè ni n’hi ha per tant ni encara s’ha omplert del tot de modernos, jo tampoc diré on és. Petons.

Un company de la feina m’ha enviat aquest enllaç de la pàgina d’una artista que ha recreat el Guernica en tres dimensions, i després n’ha fet una pel·lícula per poder mostrar aquesta interpretació digital. Tot i que el tractament audiovisual en si no em sembla gaire interessant, sí que ho és la revisitació d’obres d’art clàssiques, o bé simplement grafismes, que formen part de l’imaginari occidental, per recrear-los en 3D i poder treure conclusions, o simplement observacions, de quins recursos en la tècnica digital serveixen per reproduir els efectes pictòrics en l’original.

Particularment hi ha hagut d’haver un treball força intens de la comprensió -o la concepció- de les formes i l’espai que en el quadre potser no queden sempre ben explicats. Fet i fet, a l’enllaç que us adjunto podeu veure les explicacions que la pròpia artista i els seus col·laboradors donen, i sospito que és molt més interessant que ho llegiu vosaltres directament.

No només per aquest fet, però arran de la lectura del llibre La dictadura de la incompetència, pensava sovint que calia ponderar l’animadversió que força automàticament ens genera a alguns tot allò que està relacionat amb els Estats Units. Sobretot pel que fa a les coses amb què políticament i social Espanya (o Catalunya) es reïvindica. Però sembla que a tot arreu hi ha gent interessada que aquests mals pensaments no canvïin, perquè ja se sap que, al cap i a la fi, quan quelcom funciona millor no tocar-ho. I parlo tant pel sistema mundical com pels meus pensaments.

Algun cutre de l’FBI ha fet un remix de la cara de Gaspar Llamazares (i és de suposar que d’altres dissortats) per elaborar un retrat robot de quin aspecte podria tenir Osama Bin Laden actualment, més envellit. Segons El Mundo l’FBI afirma que retrats robot com aquest són poderosos exemples de com els avenços en la tecnologia i la ciencia es poden utilitzar per ajudar a trobar i portar davant la Justícia les persones buscades.

La ironia que desperten aquestes paraules fa pensar que, ja que realment (segons a mi m’havien fet creure) ja fa molts anys existeixen aplicacions de biometria i representació que permeten fer morphings facials per representar l’envelliment d’una persona, cal suposar que l’FBI no compta amb aquestes tecnologies de fa més d’una dècada perquè, o bé no les pot pagar o ningú dels que hi ha les sabria fer servir. Si es tracta d’això darrer, cal suposar (i sempre segons el que un va rebent al llarg dels anys a través dels mass media) que la seva especialitat deu ser més la tortura i l’ocultació de cadàvers, per dir un exemple a l’atzar, que no la utilització de tecnologies informàtiques.

Si la raó té un caràcter més pressupostari i portant com de costum l’aigua al meu molí, pensaria llavors que potser aquelles tecnologies de què parlava les va fer una universitat i després van passar a ser patentades i propietaritzades les aplicacions informàtiques que les assistien. Ara ni l’FBI les pot pagar, tot i que aquest extrem em sorprendria molt. Però sí que podria ser un bon exemple de com les restriccions a la llibertat de programari que la vella caverna encara impulsa, provoquen que ni l’organisme d’investigació teòricament més avançat del món tingui accés a les tecnologies que els haurien ajudat fins i tot en la més infortunada i paranoica guerra que els Estats Units s’entesta a lliurar contra el món.

No em passa per alt tampoc el fet que un dels estats industrialment més retrògads en relació al nou ordre que es planteja quant a com es disposa de la informació, la imatge i la cultura a Internet, es posi en evidència davant el món mostrant la talla del seus forensic artists, tal com els anomena.

En primer lloc, a veure si s’enteren que tal artist no és un artista, sinó un mer i vulgar polsador de botons, independentment del paper que hagi tingut en la patinada.

En segon lloc i en relació a aquell nou ordre, això hauria de demostrar que cal deixar enrere les ridícules limitacions en l’ús de les imatges, elements gràfics, creacions musicals (i altres) que la majoria de legislacions encara defensen a capa i espasa, i que coarten els artistes per utilitzar els recursos globals que, d’entrada, tindrien a la seva disposició. Queda demostrat que aquestes lleis no se les creu ni Déu, encara que li aporti uns quants durets.

I no al revés, perquè per evitar que aquestes coses passin, no es tracta d’endurir aquestes legislacions. Es tracta de formar persones i professionals responsables i amb sentit comú. Perquè les empreses i institucions són tan dignes i de fiar com ho siguin tots els professionals que hi treballen. Res em fa pensar que es pugui invertir l’ordre d’aquests factors en la sentència.

Això és el que ha fet l’Il·lustre alcalde de Barcelona. Per cert, és Il·lustre o Excel·lentíssim? Ja m’ho direu. Tant de bo que la candidatura de Barcelona per als Jocs d’Olímpics d’hivern no guanyi. Ara estava mirant les notíces de BTV i pel que es veu aquesta tele també viu a la inòpia com tots els altres mitjans de comunicació oficials. Totes les reaccions que mostrava (amb la prèvia intro de ara veurem una altra reacció a, com si anés en una línia diferent de les anteriors) eren de gent entusiasmada de conèixer-se i, a més a més i pel que ens ateny, encantada que Barcelona celebrés uns Jocs Olímpics d’Hivern.

Què passa alcalde? que com que tens la ciutat plena de merda i envaïda pels bàrbars erasmus vols començar a estendre la xarxa de culpables cap al Pirineu? Fua, no vegis, allà (bé, a la Cerdanya, oficiosament declarada capital del Pirineu) semblaven encantats. La Catalunya rural mai sortirà del seu provincianisme patètic i petitburgès: el que faltava pel duro és que un intent de fagocitosi de la metròpoli catalana fos ben rebut per la resta del país. Fins i tot hi havia un home en un bar de Puigcerdà que deia:

- Home, amb els temps que corren i la situació actual de tot plegat, em sembla que això és una gran notícia (o quelcom semblant)

Dec tenir força problemes de percepció si aquest home té raó, perquè a mi em sembla que amb els temps que corren i el que diuen les rates sobre com cal abandonar el vaixell, l’últim que ens fa falta és seguir especulant, i seguir tractant el medi natural com quelcom que aguantarà sacrificadament tots els nostres capricis. Això és un error que, ni que sigui per quedar bé, no ens podem permetre al segle XXI. I a dotze anys vista encara menys.

La proliferació de pistes d’esquí per la geografia pirinenca em sembla una pràctica criminal que només ha beneficiat a quatre monitors d’esquí pijets de Barcelona i dels pobles del voltant, als seus propietaris i a terratinents i hotelers. I no considero desenvolupament de la Catalunya pirinenca una economia estacional i basada en la contractació temporal i de personal de qualificació més aviat baixa, en termes estadístics. Perquè en el fons, a l’hora de pensar l’economia d’aquestes zones, no som capaços de veure-hi més enllà del nas i veiem només la superfície, és a dir, fred, roques i uns pendents impracticables on l’únic que es pot fer per guanyar diners és deixar que la gent hi esquiï. Ja ens encarreguem que la zona planera de les valls pateixi una explotació urbanística proporcional a la nostra falta d’imaginació, i proporcional també a la nostra covardia davant l’opció d’apostar per nous models econòmics i socials. Per exemple aquells que afavorissin la descentralització de les institucions culturals i educatives de les grans conurbacions. O un model de gestió de les infrastructures de comunicació i energia que no anés a ritme d’olimpiades i necessitats de lleure de la classe mitjana i alta barcelonina.

Als pallassos d’Iniciativa per Catalunya els deu haver marxat de cop de la boca tota la xerrameca sobre el canvi climàtic tan bon punt han donat suport a aquesta darrera maragallada del nostre alcalde. Perquè de cap altra manera s’explica, llavors, que no tinguin cap temor que el 2022 l’única neu que hi hagi al Pirineu sigui la mateixa caspa que s’acumula sobre les seves butaques de polítics mediocres. Llavors voldran omplir les pistes amb neu artificial, i seguiran atacant els agricultors de Múrcia perquè reguen el desert per plantar-hi maduixes. A veure quan us assabentareu que allò que us agrada a vosaltres també té un cost, tan ambiental com econòmic. Deu ser que aquí som perfectes i immaculats, no com aquella gent corrupta i barroera d’allà baix.

Un altre dia parlarem de quanta tonteria i ignorància subjau en el discurs sobre el canvi climàtic, sovint tan proper al pleonasme com una làmpada lluminosa o un detall concret. Canyella de la fina.

Segons alguns, és clar. Aquest és l’eslògan que pregona un mail que he rebut avui al matí. Parla de la necessitat de relleu generacional en les directives de les institucions de la societat civil catalana, per la suposadament manifesta incapacitat que han tingut les instàncies directives actuals per liderar una negociació que, pel que fa a l’Aeroport del Prat, fos beneficiosa per a Catalunya. No conec prou bé la campanya ni en què es fonamenta com per alliberar-la de l’ombra del dubte ni per llançar-la a la foguera; però el mail en qüestió adjuntava uns enllaços a articles de gent, que m’ha semblat interessant adjuntar-vos també i comentar.

• El directivo pide un cambio generacional
• Los sueños de una generación
• El futuro es vuestro

I vistos els enllaços, anem per les reflexions. Sense negar les parcel·les de raó que puguin mostrar els articulistes en la diagnosi, com que no és la primera vegada que sento el mateix discurs, ja comença a incomodar-me. Quina és la càtedra des de la qual es parla així d’una altra generació? Des de quina generació s’està fent així d’alegrement el cant del cigne i traslladant tot el marrón a una altra? Com és que dóna la sensació que, a més, aquell qui fa el cant del cigne avui potser encara no li toca fer-lo? Em ve al cap allò de Cuando las barbas de tu vecino veas pelar, pon las tuyas a remojar. I és exactament el que estan fent bona part de la intel·lectualitat i societat civil que es troba en la quarantena i cinquantena. Després d’haver xupat del bote amb les seves pintes engominades i el gest d’algú impertorbablement JASP (Joven aunque sobradamente preparado) durant quinze anys, donen copets a l’esquena i diuen, en la conjuntura actual: El futur és vostre! Això és el que en família anomenem ser fill de puta, com el personatge d’en Claudi de la nova sèrie de TV3.

En aquest garbuix delimitatiu de generacions, els del 80 tornem a ser, sospito, oblidats. I des de segons quin punt de vista n’hauríem d’estar agraïts d’ésser oblidats, perquè això voldria dir que no compartim amb les generacions del 70 tot el conjunt d’indesitjables característiques com el fet de ser acomodaticis i consumistes però tampoc, vés per on, els caràcters bons com la presumpció de ser algú curricularment ben preparat.

M’atreviria a dir que els nascuts entre el 78 i el 82, per dir alguna cosa, els darrers educats en el sistema anterior a l’arribada del tsunami LOGSE, som els únics que podríem ostentar aquesta excel·lència curricular que s’adjudica als nascuts els 70 com un paquet. Adjudicada automàticament només perquè van començar a jugar a metges quan ja havia mort el dictador. Però la nostra data de naixement es troba en aquest llimb entre la nit dels temps preconstitucional i la bogeria socialista de les olimpiades. La generació filla dels temps preconstitucionals ho és també de l’esforç, del coneixement de la postguerra, de la grisor barcelonina en llargs hiverns que escrostonaven la pintura de les parets. I la que és filla del temps de les olimpiades ho és, però, també del Natura Collection, de l’exigència sistemàtica, del reciclatge com a moda i la sostenibilitat de postal, i de la LOGSE, és clar. En aquest sentit val a dir que els articulistes enllaçats més amunt barregen amb una alegria sorprenent característiques de generacions amb vint anys de diferència entre sí. Déu n’hi do.

Nosaltres estem al mig i no formem part de la rabiosa actualitat social de la mentalitat dels segons, ni gaudim de la llàstima que la societat aboca sobre els primers. Evidentment tot això serà tan fals per algú que s’ho mira des d’una data de naixement llunyana a l’any 1980 com prou interessant per qui s’ho miri des d’una data més propera. I bé, sóc conscient que aquesta reivindicació d’una data de naixement és bastant estèril. Però escriure només té un cost que és el del temps, i el de la voluntat dels lectors d’entendre què vull dir ajudada per la meva capacitat d’explicar-me. Ni todo el monte es orégano, ni necessàriament són els fills dels de sempre els qui hi ha darrere d’aquestes iniciatives de relleu a les institucions de la societat civil. La veritat és que no sabia com acabar perquè no tenia un fil clar, però d’alguna manera ho havia de fer.

Quan utilitzi frases fetes o refranys en castellà, agrairé que, si algú la sap, em posi als comentaris la traducció en català equivalent en significat. Equivalent en significat, que no semblant en qualsevol altre aspecte. No todo el monte es orégano no es tradueix com Una flor no fa estiu, per exemple. Que lo sepasss.

Si estaves buscant un curs de creació web per la primavera de 2010, pots trobar-ne informació aquí.

ATENCIÓ: El curs és a punt de començar. No obstant, i a causa de les poques inscripcions fins al moment, de manera excepcional s’admetran encara inscripcions durant les dues primeres setmanes en què ja s’estigui impartint el curs. Amb el benentès, evidentment, que es seguirà el programa previst i que les persones que s’hi incorporin tard hauran de mirar de suplir pel seu compte els continguts ja donats. A aquest efecte podran utilitzar documentació digital proveïda pel professor.

Article publicat originalment el 4 de desembre de 2009.

Vols aprendre les tecnologies i processos que fan possible la publicació web a Internet o, més senzillament, vols crear la teva pàgina web? Durant el primer trimestre de 2010 la Casa Orlandai programa un curs de 40 hores per aprendre a crear pàgines web utilitzant aplicacions de programari lliure.

• Cada dimarts i dijous de 19 a 21 h.
• 20 sessions de 2 hores, a partir del dia 12 de gener de 2010 i fins el dia 18 de març.
• Matrícula: 164 €. Possibilitat de sol·licitar reducció de preus per a persones amb targeta rosa reduïda i les que estiguin en situació d’atur o cobrin una pensió compensatòria i demostrin uns ingressos per sota d’uns determinats llindars. Més informació aquí, al 93 252 42 62 o en el moment de la inscripció. Nota important (9 de gener de 2010): Les inscripcions fora de termini ja no donen la possibilitat d’acollir-se a les opcions de reducció de preu.
• Inscripcions: del 7 al 23 de desembre de 2009. A Casa Orlandai, c/ Jaume Piquet nº23, prop de la para de FGC Sarrià, a 10 minuts de Plaça Catalunya. http://www.casaorlandai.cat, tel. 93 252 42 62.

En aquest curs de 40 hores aprendrem a crear pàgines que es puguin veure en un navegador i ens aproparem a les tecnologies que, amb una inversió raonable i assequible de recursos, fan possible crear pàgines web dinàmiques. Una pàgina web dinàmica és aquella de la qual es pot modificar/actualitzar el contingut sense que el propietari de la pàgina hagi d’intervenir-hi necessàriament, i és la tecnologia més bàsica del que anomenem web 2.0.

Aprendrem tant els llenguatges més estàndard (XHTML i CSS) com les eines de disseny gràfic (Inkscape i altres) que necessitem per construir tant la part funcional com la imatge gràfica de la pàgina. Per fer aquest taller cal ser un usuàri/ària informàtic/a totalment autònom/a, i es recomana familiaritat amb l’edició d’imatge digital.

Si estaves buscant un curs de Blender per a la primavera de 2010, pots trobar-ne informació aquí.

ATENCIÓ: El curs és a punt de començar. No obstant, i a causa de les poques inscripcions fins al moment, de manera excepcional s’admetran encara inscripcions durant les dues primeres setmanes en què ja s’estigui impartint el curs. Amb el benentès, evidentment, que es seguirà el programa previst i que les persones que s’hi incorporin tard hauran de mirar de suplir pel seu compte els continguts ja donats. A aquest efecte podran utilitzar documentació digital proveïda pel professor.

Article publicat originalment el 4 de desembre de 2009.

Si vols aprendre 3D amb un programa lliure i descarregable gratuïtament d’Internet, que només ocupa al voltant de 50 MB al teu disc dur, de gener a març del 2010 la Casa Orlandai et proposa un curs introductori:

• Dates: del 15 de gener al 19 de març
• Quan: cada divendres de 17.30 a 19.30h. de la tarda. (20 hores en total)
• Preu: 82 €. Possibilitat de sol·licitar reducció de preus per a persones amb targeta rosa reduïda i les que estiguin en situació d’atur o cobrin una pensió compensatòria i demostrin uns ingressos per sota d’uns determinats llindars. Més informació aquí, al 93 252 42 62 o en el moment de la inscripció. Nota important (9 de gener de 2010): Les inscripcions fora de termini ja no donen la possibilitat d’acollir-se a les opcions de reducció de preu.
• Inscripcions: del 7 al 23 de desembre de 2009. A Casa Orlandai, c/ Jaume Piquet nº23, prop de la para de FGC Sarrià, a 10 minuts de Plaça Catalunya. http://www.casaorlandai.cat, tel. 93 252 42 62.

Programa docent del taller:

• Introducció al 3D
• Interfície de Blender
• Modelatge d’objectes
• Opcions bàsiques de render
• Assignació i ajustament de materials
• Introducció a l’animació 3D
• Introducció a la il·luminació 3D

Les places són limitades, fins a 14 alumnes. Hi ha un ordinador per persona, amb arrencada dual Windows i GNU/Linux. I el professor sóc jo mateix ;-). Si t’interessa, afanya’t i difon-ho. Si no t’interessa però coneixes algú a qui pot interessar, difon-ho igualment, gràcies!

He seguit a trossos la cavalcada de Reis per BTV. Tenia a la meva esquena la tele i Jo anava fent regals, tallant passe-par-tout i altres manualitats encantadores. Així podia veure per la tele una persona amb qui convisc i que, de tant en tant fa gràcia veure en exercici professional. Però això també m’obligava a suportar la ingent càrrega de cursileria associada a la retransmissió d’una cavalcada de Reis i que havia d’escoltar.

I no tindria per què, perquè una cavalcada de Reis no és res més que això, una cavalcada dels Reis d’Orient. Però quan periodistes i convidats s’entesten a fer d’això quelcom que no és, comencen els problemes.

En primer lloc és raonable que els nens i nenes tinguin una preferència per un rei o un altre. Són multicolors com la nostra societat pseudo-ecosocialista, i és normal que un nen comenci a construir la seva escala de preferències a partir d’una realitat tan inherent al món físic com és el cromatisme. També és raonable que al cap del temps mantinguem aquesta preferència de la infantesa, i que la modulem mentre creixem amb l’ajuda de les nostres percepcions sobre la vellesa (Melcior) o la majestat heroica de conte (Gaspar), per exemple.  Però anar més enllà d’aquesta línia amb la qual ara mateix ja estava flirtejant és fer el patètic. Començar a inventar-se històries ad-hoc analitzant la simbologia dels seus colors i orígens per a arrebossar la realitat de l’adveniment dels Reis d’Orient (qui collons es va inventar això dels Reis Mags? quan jo era petit eren d’Orient i amb això ja n’hi havia prou. I de mags res, que treballen tota la nit) té més pinta d’invent socialista a l’era dels noranta que de res vinculable a una tradició consolidada o al Nou Testament. Per tant deixeu-vos d’històries. Si no sabeu com omplir una hora i mitja de retransmissió això no és problema del contribuent d’una tele pública. Si no us agrada que la cavalcada sigui aquest any igual que en fa cinquanta no la feu. No em sembla recordar que ni jo ni els meus pares us l’haguem demanada mai. Ja la farem al barri, o a l’agrupament escolta (la qual cosa tampoc és garantia de res, però ho deixarem per una altra entrada…). Els Reis no necessiten que el pallasso del nostre alcalde els rebi per recordar-se de tots els nens de Barcelona. I l’últim que necessiten els nens de Barcelona és que algú com ell comenci a adular-los dient-los que són bons només pel fet de viure a Barcelona, per educar-los encara una mica més en la desresponsabilització de l’individu que ens envolta per tot arreu.

Parlant del pallasso del nostre alcalde (va fer de patge?), com és que tothom parla de les classes de català que rep en Montilla i ningú parla de les que no rep Jordi Hereu? Tothom té dret a cometre incorreccions i que sigui valorat més el seu esforç per parlar una llengua que no pas el grau de correcció amb què ho fa. Però parlar tan barroerament com Jordi Hereu ho feia la llengua pròpia del país del qual Barcelona és capital, sense immutar-se i com la cosa més normal del món, és de jutjat de guàrdia.

Per cert, si el rei ros ha de venir de l’Himàlaia, el deurien pillar durant la segona Guerra Mundial. Si no, no ho entenc, il·lustreu-me si us plau. I no em digueu que no era el ros sinó el blanc perquè tampoc no cola.

Fa pocs dies vaig escriure una entrada sobre el famós netbook de TV3. Ahir en parlava amb un amic, que em deia que havia escrit un mail queixant-se del mateix que jo arrel de la lectura del meu post. I avui he volgut fer una cerca al Google veient què es deia de tot plegat a la xarxa. Doncs bé, lògicament m’he trobat amb més gent que ho veu també des del meu punt de vista. Aquest blogaire, particularment, ha rebut de la CCRTV una resposta que encara m’ha fet indignar més.

CRTV Interactiva té present i valora l’aportació de la comunitat de software lliure i, de fet, el sistema de publicació dels webs de TV3 i Catalunya Ràdio està basat en bona part en aquest tipus de tecnologies

(…)

Agraïm els seus comentaris i els tindrem en compte per a pròximes iniciatives.

De la resposta que donen m’interessen especialment aquests paràgrafs que cito, perquè il·lustren la percepció que del programari lliure té la majoria de gent sense coneixements informàtics, o alguns usuaris de pro del programari propietari. Aquesta percepció veu el programari lliure com una cosa simpàtica i encomiable. No obstant, a l’hora d’utilitzar-lo, ho veu simplement des de les raons ètiques, que hi són, i mai des de les tècniques.

Jo crec que en aquest món hi ha bones persones, persones idiotes i persones que prenen les bones persones per persones idiotes. Els qui han donat aquesta resposta al requeriment d’en Ramon, i sense ànim d’atacar personalment (però el meu estupor no em permet utilitzar un altre concepte que la idiòcia), pertanyen a un dels dos darrers grups. I qualsevol de les dues opcions és molt preocupant. La reflexió d’en Ramon en aquest sentit és la mateixa que jo em faria. I és que si la CCRTV utilitza programari lliure per a les seves aplicacions web, no serà perquè calgui fer un favor a ningú, sinó perquè indubtablement són les millors que hi ha. No és gaire agosarat sospitar que totes les aplicacions online de Google (mail, calendari, documents, etc.) estan basades en aplicacions de programari lliure (WebCalendar, OpenOfficeOrg, per ex) que ells han adaptat al tipus de servei que volen donar.

Afortunadament s’ha aconseguit que l’evidència jugui una mica a favor del programari lliure en alguns camps, després de tants anys de picar pedra. Però aquest funcionariat de merda que tenim segueix veient tot això simplement com una altra iniciativa pseudoalternativa-antisistema a qui està molt bé riure-li les gràcies, sense adonar-se de les repercussions (ètiques i tècnològiques, polítiques per tant) que podria tenir en el perfil de societat digital que estem construint. L’estratègia llueix per la seva absència en aquest cos tècnic funcionarial format a l’albada de l’era democràtica. I la seva mala fe, ignorància o incompetència condemna la societat a seguir comprant un nou martell cada vegada que va a comprar claus.

Altres enllaços a bitscatalans, Ubuntaires de Ponent.