Sóc conscient que quan un fa una convocatòria de subvencions, de la mena que sigui, ha de posar uns requisits sobre els destinataris de la convocatòria per tal d’assegurar que aquells a qui s’atorga l’ajut en són tan mereixedors com necessitats. Per això el que diré, tot i que esmentaré convocatòries particulars, es refereix sobretot al panorama actual d’aquesta qüestió.
En els dies d’avui veiem pels mitjans que les institucions públiques sovint no estan a l’alçada dels tres-cents anys que ens separen de l’enterrament definitiu a l’Europa occidental -en teoria- del sistema feudal, malbaratant l’erari i mirant cap a una altra banda en relació al problema de la corrupció. En aquestes circumstàncies, es fa més insultant que es parli de donar ajuts a l’emprenedoria com un factor clau per modernitzar el país i superar la crisi, sense que això es tradueixi en realitats palpables pel ciutadà.
Totes aquestes iniciatives estan plenes de despropòsits i demostracions d’una manera d’abordar les polítiques integrals del país totalment nefasta.
Aspectes formals i metodològics
La primera qüestió és la miopia tecnològica -o incompetència d’arrel generacional, directament, sense voler ofendre sensibilitats- de qui és al càrrec de dissenyar els canals de difusió i gestió de totes aquestes iniciatives. Quan tothom s’omple la boca dels avantatges de la societat de la informació, és indignant l’absoluta incapacitat de les administracions per unificar esforços i centralitzar recursos. És simplement patètic que hi hagi tal quantitat d’organismes i programes bolet, tots amb les mateixes finalitats, objectius, i públics semblants, però dependents de diverses administracions i instàncies.
Per què un ciutadà de Barcelona ha d’anar navegant com un tonto entre això, això, això altre, i això, i encara això altre quan busca suport institucional a la seva activitat professional? Per no parlar del pèssim paper del sector financer privat, que a més de sumar-se a aquests defectes és incapaç de creure’s una òptica socialment responsable en la seva activitat empresarial. Que jo o la cultura lliure tinguem aquests problemes amb la gestió de la informació és una cosa, però que els tingui una administració d’un país suposadament desenvolupat, penso que és molt més greu.
En lloc d’anar promovent activitats de guarderia (N1) entre la població general per acostar-la a l’ús de les TIC, la Generalitat, el Govern central i l’Ajuntament de Barcelona -per dir alguns exemples a l’atzar- podrien mirar d’aprofitar l’oportunitat que aquestes tecnologies generen i fer quelcom amb una mica de cara i ulls que no fos una altra mostra de la ineficiència i ineficàcia innata al cos funcionarial llatí. Bona mostra n’és la incapacitat de les administracions catalanes per fer una política coherent en relació al programari lliure, aspecte en el qual arreu d’Espanya ens estan passant al davant (pàgina 6, punt 5.2).
Aspectes ideològics i de concepte
Una passejada pels cinc enllaços d’uns paràgrafs més amunt evidencia -altres fets també, però aquí no em toca parlar-ne- que hi ha certes òptiques del que és l’empresa absolutament sobrevalorades, i el concepte d’innovació mal entès.
Les administracions es pensen que això d’innovar consisteix a comprar-se màquines que sobretot siguin cares. Que serveixin o no per alguna cosa raonablement equiparable al seu cost és del tot secundari. Es pensen que promoure la capacitació empresarial és establir mil vincles i relacions indestriables entre universitats, fundacions fantasma i entitats de crèdit. No coneixen, doncs, el principi de l’empresa, el seu primer motor immòbil. És aquell gest que em fa baixar al carrer i muntar la paradeta, posant coses sobre la taula que em diferencien de l’oferta del meu competidor, i que a la vegada la complementen: ningú pot saber fer de tot, o no pot fer de tot i bé.
Els qui amb molt d’orgull ens dediquem a fer una pàgina web per la botiga del costat quedem fora d’aquestes grans xifres i d’aquests grans noms, de totes les relacions d’interessos entre una minoria d’empreses i persones que no sempre són les més capacitades. En part perquè el nostre dia a dia no ens ho permet, aquells primers no podem permetre’ns el luxe de dedicar esforços a vendre la nostra empresa com allò que no és. L’administració, si vol ajudar, hauria de deixar d’inventar-se tonteries i facilitar a la gent arribar a final de més amb l’exercici del seu ofici. Si no vol ajudar, aquesta postura com a mínim garantiria la igualtat de condicions, i jo tindria la tranquil·litat que els meus impostos no estan pagant el sou d’una plantilla d’idiotes de despatx. I atenció que, a aquests idiotes, els n’han fet, no n’eren de naixement.
Nosaltres, els petits, innovem en allò que el de la botiga del costat ens demana. La nostra innovació és aquella que sedimenta, per exemple i en el meu cas, d’hores i hores de consulta i contrast d’informació diversa a Internet, o d’assaig de diverses aplicacions informàtiques. És una innovació que passa per una inversió de temps amb un retorn econòmic molt curt (el proper, o fins i tot el mateix encàrrec), però també molt petit. I amb aquesta inversió no esperem que ningú ens faci un monument pel simple fet de fer allò que s’esperava de nosaltres.
Això, però, no compta. Per exemple, la línia de préstecs CIDEM-ICF només considera entre els seus destinataris aquells qui necessiten fer una inversió superior a 300.000 € (N2). No vull criminalitzar, com deia, concretament aquesta línia d’ajuts. Però perquè la trobo representativa del panorama d’ajuts actual, jo (tenint en compte la conjuntura d’endeutament crònic i que som un país de petita i mitjana empresa) em pregunto: ¿en quin món viviu? Pallassos, això és el que sou.
Apunts
N1: Insisteixo, són activitats de guarderia: absolutament mancades de qualsevol enfocament didàctic per a una ciutadania conscient, crítica i responsable. Si no, no m’expressaria en aquests termes, perquè pel que fa a transmetre coneixements i actituds crec saber una mica de què parlo (una mica).
N2: No, jo no estic disposat a contractar gent per a qui m’he d’inventar càrrecs, tasques i funcions, només perquè necessito simular pressupostàriament el tamany de la meva empresa. Al món ja hi ha prou gent desenfeinada com per ajudar amb les meves mans que encara n’hi hagi més.
