Fa pocs dies vam acabar definitivament el joc Isagoras, del qual us vaig parlar fa uns quants posts. Durant els últims mesos l’Agustí i jo hem estat treballant força intensament en el projecte, que el darrer hivern havia deixat així una mica fred, i sembla que la recompensa de veure-ho del tot acabat ja és a tocar. Ara el joc ja està pujat al procés de revisió de la plataforma Indie Games i només falta que sigui aprovat sense sorpreses, cosa que serà d’aquí a una setmana si tot va bé. A partir de llavors, si teniu la XBOX, afició pels jocs de naus, i 240 punts per pagar, us el podreu comprar.

De moment podeu veure aquest tràiler que he fet amb tant de cariñu com pressa amb les captures de vídeo que em va passar l’Agustí, i les músiques composades per en Jonathan i en Miguel, que he pogut descobrir millor fora del context de joc. Val la pena posar de manifest els mèrits del disseny de so en què han estat treballant aquests dos companys de Madrid. Perquè el so, i qui sonoritza, sol passar desapercebut, però realment sense la magnífica feina que ells han fet el joc no seria el mateix.

Espero que us agradi. Us recordo la web del joc, que és http://www.redcirclestudio.net.

Fa uns mesos, en aquestes pàgines vaig proposar una endevinalla que consistia a saber a quina cançó pertanyia una lletra directament traduïda de l’anglès amb el traductor de Google. Avui ho farem al revés. Us poso la traducció de Google a l’anglès d’una cançó que en realitat sol ser cantada en un idioma que deixarem en la incògnita. Us poso un parell d’extractes de la cançó/traducció i heu d’endevinar quina és. Sort!

extracte 1:

From large to me again the same thing happen
but it was hard much earlier.

extracte 2:

They say there’s good bad,
say there are more or less
say there is one thing to keep
and not many have.

Simplement impagable aquesta intervenció de Juan Carlos Rodríguez Ibarra sobre el programari lliure, la propietat intel·lectual i la neutralitat a la xarxa. És el discurs amb motiu de la concessió del premi a la trajectòria personal, atorgat per l’Asociación de Usuarios de Internet i en el marc de la celebració al senat el 2010 del dia mundial d’Internet (17 de maig).

Alguns extractes significatius del seu discurs:

• En el libro que escribí, la palabra que más se repite es riesgo. Yo he arriesgado.
• Cuánto está pagando nuestro país por las licencias de software propietario en las administraciones? mil quinientos millones de dólares. Bastaría una decisión administrativa para cambiar de software propietario a software libre, y podríamos haber, a lo mejor, evitado que las pensiones se hubieran congelado el año que viene.
• … la propiedad siempre ha sido una cosa sospechosa para la izquierda; y no entiendo que ahora la izquierda esté defendiendo con tanto ahinco la propiedad intelectual!
• nunca ha habido tanta creación cultural como hoy, nunca, a lo largo de la historia de la humanidad; luego no es cierto que se vaya a acabar la creación si se cambia de negocio y se quita al intermediario que existe entre el creador y el usuario
• para todo esto hace falta que la red sea neutral. La red no es de nadie. La res es un bien mostrenco como el aire, que está a disposición de todos. Lo más que podemos hacer es intentar que el aire sea puro, y cuidarlo. De igual forma hay que cuidar la red, para que sea libre, de todos, por todos y con todos.

Havent crescut en un entorn on, de manera més o no tant justificada, Rodríguez Ibarra era una mena de monstre que assotava dialècticament els arguments d’autodeterminació catalana, m’ha sorprès gratament veure aquest video. Aquest fet s’ajunta a d’altres que des de fa temps em fan pensar que, malgrat que Catalunya té unes reïvindicacions nacionals justes i legítimes, les persones que les lideren brillen per la seva incompetència i feblesa quan les posem al costat d’iniciatives que es duen a terme a comunitats autònomes com Andalusia i Extremadura.

Aquestes comunitats autònomes són vistes molt sovint com l’extrem contrari, econòmicament parlant, a Catalunya, aquelles que la llasten i perpetuen unes balances fiscals desiguals. Però amb projectes com Linex i Guadalinex els governants i decision makers d’aquestes comunitats van demostrar tenir capacitat de visió per entendre com el programari lliure pot aportar sol·lucions reals a problemes reals. Això contrasta amb la contínua necessitat que a vegades tenim més al nord de fer valdre contínuament el verb, i resultar que a l’hora dels fets som força titafluixes.

Al nostre país, Catalunya, els governants encara pensen que això del programari lliure és una cosa dels d’Iniciativa, que està bé, i que va associat al col·lectiu de mestres progres que no hi són del tot perquè són hereus de la psicodèlia setantera. Però que al cap i a la fi, creuen, el tema del programari lliure, de la mateixa manera que l’herència lisèrgica, no incumbeix de cap manera les seves accions polítiques. Bona part del meu entorn pensa el mateix. Que el programari lliure està bé.

Durant el darrer any he estat treballant amb l’Agustí Sancho en un joc per a la XBOX 360, la consola de Microsoft. Bé, deixant a part els dubtes existencials que em pugui provocar treballar per a una plataforma del maligne, l’experiència ha estat com a mínim interessant, i ara que estem arribant al final ha arribat el moment de mostrar-vos-en alguns resultats.

El joc és un clàssic shoot’em up, bé, de moment no és un clàssic però tot és qüestió de temps ;-). Una nau que va passant per difererents escenaris planetaris carregant-se els enemics, com ha de ser, vaja. Ens l’hem plantejat com una manera d’enfrontar-nos a un repte real i agafar experiència en quelcom que, cada ús des de la seva àrea, ens interessava. Hi hem col·laborat dos músics, en Jonathan i en Miguel, l’Agustí com a director, dissenyador i programador del joc, i un servidor.

Jo hi he col·laborat amb la direcció artística i, sobretot, (ja que no tinc massa experiència en direcció artística i, per tant, aquest és l’aspecte que menys he pogut atendre) el modelatge i la texturització 3D de tots els escenaris, naus dels bons i enemics. Per a totes les tasques, he utilitzat únicament aplicacions de programari lliure. Principalment Blender i GIMP, i de manera més puntual Inkscape, i altres aplicacions en un entorn GNU/Linux. Senyal, per altra banda que, amb tots els seus reptes que el programari lliure encara ha de resoldre, GNU/Linux és un entorn perfectament compatible amb qualsevol altre, en aquest cas el Windows amb què treballa l’Agustí.

Una de les coses per a què més m’ha servit és per descobrir les possibilitats immenses de la texturització UV. Però si tot va bé d’aquestes coses ja n’aniré parlant més endavant. Quedeu-vos amb el vídeo aquí sota i amb la web del joc, on en podreu trobar més informació.

Aquest poema el vaig escriure fa prop de dos anys, durant uns dies d’agost a Montclar.

He passat tots aquests anys

procurant ser de tu la viva imatge,

mare.

A ser un bon escolta, lleial,

i fer sempre tant com puc.

Vaig estudiar allò que tu feres, mare,

però tu et vas quedar criant uns nens,

i jo em quedo pensant per què.

I vaig deixar-me el cabell llarg,

com aquells teus. La tia Glòria deia

que eren d’apòstol de Jesús, i

l’avi sempre va témer que em prenguessin per marica.

Un dia m’ho va dir. Va assegurar-se,

prest,

que no hi hagués ningú a la casa -a la nostra-

i em va dir: -Oi que ningú ens escolta?

També he volgut ser bo.

Ara estic llegint un llibre que parla del fill pròdig.

De la paràbola, vull dir.

També parla del germà gran,

de com de ressentits estem tots.

Jo també estic ressentit, mare.

La vida em tracta bé, però mai tinc premis,

quina merda,

per ser tan bo com m’ensenyares.

Fumo porros, sí,

això tu no ho sabies i

no t’hauria semblat bé, potser,

jo crec, tal vegada, qui sap.

Al pare no li va molar.

Ara torno a dur el cabell llarg, i fumo menys.

També em llevo més a l’hora els matins, tindré

una feina que esta bé

si tot va bé. També vaig al dentista, em complac

d’aquelles amb qui visc, però em sento sol

i per això et parlo. Les noies són com peixos

i a vegades les odio. Em resulta insuportable

la seva xerrameca casual, la d’algunes.

Hi ha gent que no viu al meu món mare,

i també d’ells i de com parlen,

i com miren, i què fan,

em sento ressentit.

Jo em pensava que el meu món era el nostre,

aquell que el pare

i tu vau fer per a nosaltres,

la vellutada blavor de les nostres estances

durant les tardes d’hivern.

Però el meu món -m’ho sembla- és cada cop

més el de mi només, i no saps com he d’afinar la vista

per veure, un moment, allò que hauríem estat junts,

quan tu hi eres.

L’autor d’aquell llibre diu que ens lamentem massa.

Jo també. Però és que m’adulaven, mare.

És difícil d’explicar. I ara de tots quasi ningú em perdona

haver estat prou ridícul per pensar, ells, que jo era algú

pel fet de jo dur els cabells llargs.

Jo crec que jo ho volia. Els cabells llargs, ser algú.

Pensava en el mite de Samsó, i en tota la gent simpàtica

que porta els cabells llargs. Jo també era ridícul i un dia

vaig tallar-los amb tisores, primer

i em vaig passar la màquina després;

i amb els nanos vam anar a Andalusia, aquell estiu. Allà em van dir

que era un mono con patillas -perquè jo duia patilles-

uns quillos d’allà un poble. És igual.

El curs després, quan el Roger va haver tornat de Guatemala

tot es va esberlar com un insult.

Va ser la llum del món que ho penetrava

tot amb un gran tremolor.

I força més tard, com una arcàdia,

entre els llençols de la Júlia s’esvaniren

els vestigis d’aquells rínxols consagrats.

Ara en puc parlar com de llegenda,

fent-ne broma fins i tot. Sis anys s’han fet història.

És durant aquests anys que tots, a poc a poc,

han anat marxant. Alguns quasi

ni els recordo, és com si

fossin estornells que s’han encès entre les branques

d’algun arbre i fugiren cremant

com estels prop de l’oblit.

A d’altres els recordo, però ja no són amb mi.

Estan fent amb les seves

vides el que jo dec estar fent amb la meva.

I d’això també em ressento, mare,

perquè abans tots érem molts

i ara tots semblem molt pocs.

Segueixo preguntant-me per què tu

no pintares més. Núvols, secà, paisatges

despullats amb el blau cel,

els símbols que em turmenten. Per què tu

no pintares els meus símbols -els de ningú, i fores modesta-

i els he de pintar jo per primer cop?

I ser bo. I excel·lir, com he fet sempre.

I mai poder estar descontent de tot allò que em passa

i sempre haver d’estar pendent de tot allò que a mi no em passa.

Si sabessis, mare, com són quasi setze anys de no tenir-te

potser hauries marxat com avisant-me i dient:

-Nen, la vida és dura

amb aquest to que mai jo vaig sentir d’entre els teus llavis,

perquè tu no parlaves així,

parlaves casolana, com us va fer la postguerra, sense tacos,

llegies l’Hola, em semblaries horrorosament convencional.

Però vas marxar intentant que ningú et trobés a faltar.

Recordo una xocolata mentolada que vaig

tenir tota la nit a l’estómac.

Tot havia de ser normal, mare,

la mortalla, els ulls vidriosos

-te’ls recordo com poblats per una cataracta eterna-

la casa silenciosa i plena de familiars.

L’àvia t’estimava, i a tots ens havien

preparat per a això i més, figura.

La gent es mor, és tot el que

he entès d’ençà aquells dies.

Jo vaig anar a l’escola

només dos dies després.

Com ha de ser, mare.

Digues-me com ha de ser.

13 d’agost de 2008

Us faig saber sobre dos cursos de Blender que impartiré, de manera més o menys imminent.

Un és un curs introductori de 20 hores que val 50 € i que faré amb el col·lectiu Telenoika. Intensiu durant una setmana, del 28 de juny al 2 de juliol, de 18 a 22h. Podeu veure’n més informació aquí: http://ves.cat/agvk

L’altre és un curs més avançat de 27 hores, (continuació, aproximadament, dels continguts del primer) amb el títol Creació d’efectes visuals amb Blender i que faré a la Casa Orlandai els dies

• 5, 7, 8, 12, 14, 15, 19, 21 i 22 de juliol (els dilluns, dimecres i dijous d’aquelles setmanes)
• de 17 a 20 h. de la tarda

Les inscripcions es poden fer fins el dia 30 de juny, de dilluns a divendres i de 10 a 14 i de 17 a 21h. El preu del curs és de 110,70€

El curs es basarà en tres o quatre mòduls d’exercicis pràctics (ho he d’acabar de decidir) que consistiran en quelcom igual o molt semblant a:

• creació d’una escena marina, amb onades i núvols
• fer uns focs d’artifici
• crear una transició de vídeo personalitzada
• fer un camp de gespa i muntanyes al fons

A través d’aquests exercicis treballarem els següents aspectes:

• aprofundir en les eines d’animació,
• ús de sistemes de partícules,
• aprofundiment en els materials,
• i ús del seqüenciador i el compositor de vídeo
• scripts, trucs i eines per enriquir o millorar l’eficiència del nostre treball, entre d’altres.

Com sempre, si teniu parelles, amics, coneguts o familiars a qui pugui interessar, us agrairé molt que els ho feu saber.

Les darreres setmanes hem sentit a parlar de la decisió o postura d’Apple en relació a Flash. Tot ve de la suposada reflexió d’Steve Jobs en relació al fet que molts formats de publicació i interacció web que abans només eren possibles utilitzant Flash, ara es poden aconseguir amb altres tecnologies, sobretot el tan anomenat HTML5 en conjunció amb Javascript. A això s’uneix el gran volum de recursos del processador dels dispositius informàtics que Flash consumeix. Per això Apple vol apartar l’ús d’aquesta tecnologia dins els dispositius (iPad, iPhone i iPad) amb què ha revolucionat i revoluciona el mercat d’aquests gadgets, perquè Flash és l’única pedra a la sabata que en podria comprometre l’immaculat funcionament i la durada de la bateria.

Adobe ha respost a l’ofensiva amb una campanya que, pel poc que sé, està orientada a calmar els ànims, allargar la mà a Apple i, de passada, deixar constància del gran pes tecnològic que encara i fins que no es demostri el contrari té Flash a Internet.

El debat no apareix del tot per sorpresa. Ja fa uns mesos que se sent a parlar de com Apple vol restringir el ventall de tecnologies de desenvolupament que podran admetre els nous trastets. La raó evident, la que ja s’ha comentat per una banda de donar continuitat al control que Apple exerceix sobre el hardware que proveeix, i que és l’únic que li permet garantir als seus clients les grans prestacions dels seus productes; i per altra banda la deriva d’aquest argument que ja des de fa un temps impregna la companyia d’Steve Jobs, i és que tot hagi de tenir a ferro roent marcat el símbol de la pometa dels collons.

Fa un temps m’estava plantejant obrir horitzons i posar-me a desenvolupar jocs per a iPhone utilitzant Blender, SIO2 i un llibre sobre la matèria. Però des que vaig estar al corrent de tot el que es parla en aquest apartat de l’article de la wikipèdia (no me la crec cegament, és només per referenciar), em vaig decebre en aquestes expectatives.

Per tot això coincideixo amb qui, a part de veure en aquest assalt d’Apple una arriscada proposta al mercat, hi veu també el pes de l’ego d’un personatge i una empresa que sens dubte han tingut un paper clau en l’esdevenidor de les tendències informàtiques dels darrers vint anys. I és una veritable llàstima. En els comentaris subsegüents a aquesta broma podeu veure reflexions que fan altres persones en relació a aquest fet.

Però lluny de mi, suposo que ja ho sabeu, el voler convertir-me en herald de la defensa de Flash. Per a desgràcia meva, sóc sovint un personatge incòmode ja que no les persones sinó el temps em donen la raó. Avui qualsevol gafapastas de merda que es valori sap que cal cagar-se en Flash, però fa cinc anys m’hauria mirat per sobre l’espatlla dient que les aplicacions en Flash eren el futur. Adobe ara esgrimeix el suport que ha donat a algunes tecnologies obertes com el PDF, i ho fa donant la mà a Apple com si fos cosa d’ells dos i de quatre més el mèrit que la tecnologia informàtica no estigui en mans del dimoni de Microsoft.

Però en això s’equivoquen. Perquè tot i que les pràctiques d’Adobe no pateixin gaire de la meva ira, principalment perquè en general com a empresa ha tingut el detall de no ficar-se on no la demanaven, la compra (o la compra/fusió trampa, segons creuen alguns) de Macromedia fa uns anys demostra quina idea de mercat tenia Adobe, i avui les ofertes de treball segueixen predicant perles com:

se requiere diseñador web con HTML, CSS, Dreamweaver, Flash

(suposo que ja sabeu, especialment els abanderats del bilingüisme, que qualsevol oferta de treball seriosa és en castellà). Bé, potser no queda prou clar, però formular els requeriments del desenvolupament web en aquests termes, com si tots quatre fossin categories a posar en un mateix sac, és un despropòsit i demostra que s’ignora allò que se suposava requerit.

L’únic que ha fet Apple és obrir la caixa dels trons. El més patètic és que es sap guanyador, i jo espero que la reacció del mercat a les noves regles del joc escombri dels ordinadors no Adobe, sinó totes dues empreses, generadores per altra banda de les més insanes relacions de dependència tecnològica que s’han vist, després del rei indiscutible que és, evidentment, Microsoft.

Què millor que proposar un repte, un petit joc, a tots aquells que comencin o continuïn el dia amb la lectura del meu blog? Res, evidentment. Aquí ve:

Aquesta tempesta de llamps
Aquesta ona de marea
Aquesta allau, jo no tinc por.
Anem, anem ningú et pot veure intentar-ho.

Aquesta és la traducció al català d’un tros d’una cançó, utilitzant el traductor de Google, així, tal qual. La qualitat (poca o molta) o particularitat de la traducció és part de la gràcia del joc. Sabeu quina cançó és?

• Si ho sabeu i ja la coneixíeu, guanyareu el premi que significa tornar a tenir ganes d’escoltar-la.
• Si ho esbrineu i no la coneixíeu, no us deixarà indiferents. Això també és un premi.

En llegir, de nou, aquest post al blog del Miquel vaig recordar de nou tot l’encanteri que jo havia tingut sobre la Plaça de la Virreina. No, no he escrit malament, no era la Plaça de la Virreina qui tenia un encanteri sobre mi. El cas és que en més d’una ocasió la Plaça de la Virreina ha tret el cap entre els meus escrits. No he posat gaires escrits meus, vull dir paraules posades amb voluntat estètica, aquí al blog. Espero que aquest sigui el primer pas d’un procés de vomitera personal que fa temps que tinc pendent.

En aquests dies, a vegades, torno a sentir la mateixa olor dels moments que fèiem el dinar, o potser la que, des del primer dia que hi vaig entrar, tenia per l’olor de casa teva. Encara amb tot allò que pogués ser propi de ta mare allà dins. Els quadres, i les flors, i la marca de televisor que ella hagués triat, així com la de detergent i l’ordre de les coses als prestatges. Em veig a mi en aquell moment com el nen que s’ha fet gran i ja no fa criaturades. Amb estranyesa i somriures estúpids apareixia davant d’ella, jo aquell nen sense barba que havia perdut la virginitat feia poc amb la seva filla. Era una mena de criminal protegit per tu.

I quan la sento molts cops ja no sé si és la teva, realment, o la de les dones amb qui he estat alguna nit a l’estiu. Als matins sento el crit d’alumini de les orenetes, que és com si escalfés l’aire encara fosc de l’albada, i és això, avançada la primavera, el que em porta una insondable nostàlgia del matí de juny. Perquè t’estimo per tal com ens llegírem els ulls alguns dies, però cada dia ets una mica més llunyana com si els nostres llocs a la vida de l’altre haguessin florit i mort en un temps de llegenda. Només fa poc que començo a concebre com ja no hi ets, no solament que no. Sobretot no hi ets perquè no has patit res del que jo, i no puc saber quan valdrà la pena escoltar-te, perquè potser tinc por de desfer l’entelèquia del teu ser, la part de poesia que els matins de maig i juny, i encara al juliol, cavalca damunt el pati mentre hi vessa l’emboirada llum. Llavors penso en tu, i en l’Anna i en la Júlia, que també un juny va travessar el mar en un vaixell. I na Paula roman com congelada en una vitrina d’hivern, entre l’aire i les fulles de la Plaça de la Virreina. Sovint necessito somniar despert i rescatar-me tots aquests records, perquè és com si l’olor fos tan fugaç que m’entristís sentir-la per un temps tan breu. És quan més sento no poder-te trobar. I a vegades inspiro, i expiro, i amb la soledat i la pluja, o el sol i el vent, puc tranquil·litzar-me de la quietud del món a qui encara tinc ulls per avistar. Com quan sóc a les muntanyes, o vora el mar o pels carrers quan l’aire és pur com el blau, fora del que m’empipa de la prosa de pujar les escales, ficar claus a panys i les mesures i les cadires de la meva habitació, que podria abraçar, cada dia, a ulls clucs. I demà això serà la poesia d’un temps de girar-se al cel i fer-hi preguntes ardu, quan tu encara seràs una mica més lluny i més seràs l’evanescent protectora de l’adolescent imberbe.

24 de maig de l’any 2004

Primer de tot,

ara estava escrivint un mail i, en el moment d’enviar-lo, l’amic GMail m’ha notificat que dins el meu text hi havia la paraula fitxers, però que no tenia cap fitxer adjuntat i me’n prevenia abans d’enviar definitivament el mail. L’Skynet va treballant.

Després,

he fet ressò a Domestika de la pàgina web del qui es proclama el Millor Dissenyador Web del Món. Amb aquest denominador, és irresistible llegir les raons amb què ho sosté. I realment, fora d’algunes sortides de to (o no tant) pròpies d’un provocador nat, té molta raó. La seva filosofia de treball és el Design with cojones.

I per acabar,

he inclòs al wiki la pàgina web de Jean-Sébastien Monzani, un fotògraf dissenyador recirculat, per dir-ho d’alguna manera, que té uns tutorials molt útils i didàctics. L’enllaç? al wiki, que per això serveix ;-). El que més m’ha agradat d’aquest individu és que m’hi identifico molt com a professional. Especialment quan afirma que en el seu entorn sovint es troba(va) amb la distinció entre Tècnic i Artista. Ell és enginyer de formació, si no m’equivoco, però va derivar a través de l’autoaprenentatge cap a la creació visual. I aifrma que aquesta distinció és absurda, perquè no hi ha art sense tècnica.

I aquí un afegit meu, tampoc hi ha tècnica que valgui la pena ser apresa si no hi ha ni una mica d’art dins seu.