Ahir o abans d’ahir es va publicar l’Inscape 0.47. Aquesta nova versió de l’aplicació d’edició vectorial per excel·lència en el context del programari lliure ve amb diverses novetats rellevants. De fet, com que el ritme de publicacions d’Inkcape és més aviat lent, cada nova versió és molt esperada ja que il·lustra el pas inexorable cap a satisfer tot allò a què estàvem acostumats en altres programes com Adobre Illustrator, Macromedia Freehand o Corel Draw. Podeu veure la llista completa de novetats aquí, i descarregar-lo d’aquí.

Si encara no coneixeu Inkscape, heu de saber que és un programa molt versàtil i amb mil i una aplicacions (com qualsevol programa ben dissenyat i ben utilitzat…), i en podeu veure un ús virtuosíssim en aquest dibuix -perquè és un dibuix.

Els usuaris de GNU/Linux ens trobem per ara amb la circumstància que no hi ha binaris directament descarregables. Per instal·lar el programa cal compilar-lo directament des de les fonts. A causa de les moltes dependències que té aquest programa, fer això no és una tasca trivial. Al wiki he inclòs (Compilació d’Inscape 0.47 a Debian Lenny) alguns enllaços i correccions que ens guiaran en aquests passos.

Algunes de les novetats que incorpora aquesta versió i que considero més rellevants són:

• Ja comptem amb una goma d’esborrar camins, que és útil sobretot per als traços de cal·ligrafia. Prèviament, per esborrar seccions d’un camí havíem de crear el camí en qüestió, després crear un nou camí que cobrís les parts a esborrar del primer, i després fer una operació de resta entre tots dos.
• Tenim a la nostra disposició força efectes de camí que ens en permeten una edició no destructiva. Uns tenen més utilitat que altres, però són interessants, per exemple, el creador de fractals, el deformador de la caixa contenidora, l’interpolador de formes o l’intèrpret de nusos en els camins.
• Millores en la importació/exportació de PDF, PS i EPS, juntament amb altres millores o incorporacions en eines d’importació i exportació,
• La funcionalitat de desat automàtic cada cert temps del document en què estem treballant, a fi de poder recuperar la informació en cas que el programa falli,
• També tenim millores en la interfície. Entre d’altres, particularment interessant és el fet que per fi podem previsualitzar el tamany real en pantalla de les nostres creacions. A les preferències trobarem una mena de regle que podem ajustar perquè un objecte que mesura 10 cm, per exemple, mesuri també 10 cm a la nostra pantalla quan tinguem la visualització al 100%. També s’han reordenat altres opcions a les preferències del document (les que apareixen prement Ctrl+Shift+D) amb criteris més lògics.
• Ara podem generar bitmaps d’allò que estem editant a Inkscape a la resolució que vulguem. Abans es generaven a 90 dpi, resolució del tot insuficient per a qualsevol treball imprès o de certa precisió.
• El portapapers ara es comporta de manera integrada amb el sistema. Abans, per poder copiar quelcom de la finestra d’un document per enganxar-ho dins la finestra d’un altre document, el de destí havia d’haver estat obert des de la finestra del d’origen.
• Ara, a més, podem canviar l’idioma de la interfície ràpidament, sense haver de fer coses que segurament pocs usuaris de Windows -crec que era el sistema operatiu més afectat per aquesta circumstància- estan disposats a fer.

Segur que hi ha més coses que destacaria i que encara he de descobrir. Espero no trobar-me’n cap digna de ser destacada negativament. Fins ara les versions oficials d’Inkscape encara no m’han decebut. Que el gaudiu!

La setmana que ve, el dimecres i el dijous, i l’altra, dilluns, dimarts i dimecres, imparteixo un curset de Blender de 20 hores al Laboratori Mèdia de la Facultat de Belles Arts de la UB. En definitiva,

• dies 18, 19, 23, 24 i 25 de novembre de 2009
• de 10 a 14 hores
• Reconeixement per la UB de 2 crèdits de lliure elecció
• Matrícula: 90 euros.

El programa del curs és introductori, per a aquelles persones que vulguin conèixer com funciona Blender des de zero, o per qui vulgui iniciar-se en el món del 3D. Parlarem dels aspectes següents:

• Introducció al 3D
• Interfície de Blender
• Modelatge d’objectes
• Opcions bàsiques de render
• Assignació i ajustament de materials
• Introducció a l’animació 3D
• Introducció a la il·luminació 3D

El plantejament docent és fonamentalment teòric, amb l’assistència de projector per anar demostrant en Blender els conceptes explicats, i amb exercicis pràctics breus a realitzar pels alumnes a l’última part de cada classe.

Si us interessa, podeu contactar amb el Laboratori Mèdia a http://www.lab-media.net i telefònicament al 93 407 43 48. Com de costum i independentment de si us interessa o no, us demano que en feu difusió als vostres contactes potencialment interessats. Espero veure-us-hi!

http://www.casaorlandai.cat/taller/90

Aquesta és l’adreça a la pàgina web de la Casa Orlandai. Finalment ha estat possible programar un curs de Blender dins l’oferta de tallers que es realitzaran entre gener i març del 2009 a aquest nou centre cívic de Sarrià que aquesta primavera farà dos anys de vida.

Des que sóc a la casa he pensat en el gran potencial que té la sala de tallers d’informàtica, amb un ordinador per persona, i el gran avantatge que això suposa en el context d’un equipament municipal, que pot oferir preus molt i molt ajustats, ja que la paraula competitiu no seria del tot pertinent en aquest cas. I de quants diners parlem en aquest cas? 34 euros per 20 hores de formació repartides en 10 sessions, el dimarts de 17.30 a 19.30 del 20-1 al 24-3 del 2009. A mi em sembla una ganga. Jo puc ser més o menys bon professor, però si t’interessa ni que sigui una mica el 3D i disposes de dues hores a la tarda dels dimarts, no ho deixaria escapar. Atenció, les inscripcions són del 15 al 30 de desembre a la mateixa Casa, o sigui que permet-me insistir que t’afanyis.

A aquesta pàgina del meu wiki pots veure el programa orientatiu del curs, que en aquest cas està calendaritzat per a cinc sessions. També pots trobar, a sota, enllaços de referència per aprendre Blender autònomament. Que algú et faci classes és només una manera d’aprendre, no vol dir que sigui la millor però t’ajuda a estalviar-te una part d’aquest temps d’aprenentatge inicial.

Bé, i potser a tu no t’interessa però em faràs un gran favor si difons la notícia entre tots aquells a qui creguis que pot interessar. Gràcies!

Lu prumetit és deuda, i, malgrat que no ho vaig prometre, a instàncies d’un comentari d’en Marc escriuré un post positiu. I és que algun cop ja m’he manifestat fart de queixar-me sempre -tot i que m’encanti, o que tingui un do per fer-ho- i sempre és agradable que, com a mínim en això altres em donin la raó.

El post positiu consisteix a explicar el bon partit que crec que vaig treure de la meva estimada Yashica, la càmera analògica que ha hagut de suportar estoicament l’oblit des que fa ara quatre anys em van regalar la càmera de vídeo amb la qual he fet la gran majoria de fotos que podeu veure a Imatgedart. Abans de marxar vaig tenir força dubtes de si m’havia d’endur totes dues càmeres o només l’analògica, i pensant en la mala experiència amb el pes de la motxilla a Skye -queda pendent encara que us en mostri les fotos i n’expliqui quatre coses- em vaig decantar per la segona opció.

Vaig emprendre el camí dels Bons Homes amb en Lluís, en Miquel i en Marc. Jo me’n vaig cansar al cap de tres dies i mig, però ells van poder arribar a Montsegur. En tot cas la part que vaig fer la vaig gaudir molt tant pels paisatges com per tots els moments viscuts.

Bé, la millor manera que vegeu això que jo entenc per treure bon partit d’una càmera és que mireu vosaltres mateixos les fotografies. No són cap excel·lència tècnica però crec que si en alguna cosa destaquen és en com vaig ser de selectiu (o català, calculador, pensant en vuit dies de ruta que al final van ser tres i poc), cosa que deu ser quasi impossible de fer amb les càmeres digitals actuals. Res més a dir per ara, gaudiu-ne!

Quan feia setè i vuitè d’EGB, em sembla recordar que era, fèiem classe d’Història amb un professor que recentment ha guanyat un premi desenvolupant la seva faceta d’escriptor. Però bé, aquest no és el tema. Sí que és el tema el professor, a qui després els companys de classe hem seguit recordant com una persona que sabia transformar l’explicació de la Revolució Francesa i les animalades de Ferran VII com quelcom amè, impossible de no trobar interessant.

En aquella època ja ens feien prendre apunts i jo, quan em semblava que no tenia res a anotar sobre el que en Jordi, el professor, deia, em posava a dibuixar, generalment en dinaquatres, unes escenes d’una història d’exèrcits i esquelets vivents que m’anava inventant sobre la marxa. Tenia tretze anys i aspirava a ser una jove promesa de la pintura, barreja d’El Greco i Akira Toriyama.

En Jorch -perquè així va ser com vam començar a dir-li ja al batxillerat, quan la confiança va fer possible aquestes familiaritats- tolerava, consentia, no sé amb quina paraula definiria el fet que no tingués especial inconvenient al fet que jo estigués dibuixant durant la classe. Un dia, però, jo deuria fer-me pesat amb alguna pregunta, o deuria dir quelcom que no tocava -tot interrompent la meva creació, és clar- i en Jordi em va dir: tu, pinta i calla, i tota la classe, jo inclòs, es va posar a riure. En Jordi tenia l’habilitat de castigar -obligant a fer treballs voluntaris- o de dir coses políticament incorrectes -com quan va classificar uns quants individus de classe com del sector infantil- sense que ningú tingués els collons de prendre-s’ho malament.

Fins avui que ja tinc un blog no havia tingut l’oportunitat de rendir el tribut que es mereix aquella comminatòria: pinta i calla. Perquè al llarg del temps l’he anada recordant, i com qualsevol altra frase profètica, el seu significat potser no és ben bé el que semblava en el moment que va ser pronunciada. Si penso que en Jordi va dir això perquè pervisqués pels segles dels segles, no puc evitar voler aplicar-ho a tanta gent desenfeinada com hi ha que es dedica a parlar d’art. Per què no calleu d’una * vegada? Por qué no te callas? i us dediqueu a pintar, a crear, se sobreentén.

Bé, és clar que jo a vegades parlo d’art i algú podria dir que comenci predicant amb l’exemple. Però a risc de veure només la molla a l’ull del veí, diria que no em refereixo a aquesta manera de parlar d’art. Em refereixo a aquests crítics o comissaris o suposats entesos, i tota la borinoteria que pobla aquest mercat i gran mentida, que sempre està intentant explicar quadres, trajectòries, significats, amb la ingènua convicció que per intel·lectualitzar una cosa és necessari posar-la en paraules. El pitjor de tot és quan és el propi artista -fotògraf, escultor, pintor, etc.- aquell qui, quan surt per la tele o la revista, deixa anar la seva palla mental sobre el per què de la seva obra, amb una quasi inel·ludible al·lusió a la memòria, la identitat, el cos, la percepció o qualsevol altre d’aquests temes que la postmodernitat considera que són els seus. A ell és a qui més convé aplicar-se allò que deia en Jordi, ja quasi quinze anys enrere, de Pinta i calla.

I és que cal ser molt pedant i estar-se donant molta importància com per què fins i tot jo ho vegi.