Un company feia èmfasi en els dos articles de Salvador Sostres, abans i després de la manifestació:

• No aniré a la mani
• Després de la pantomima

He de dir que sí que té bastanta raó. Però de poc serveix la raó que té ara si la seva solució al que ell anomena l’analfabet del Montilla és el líder de barbacoes convergents que representa en Mas. Fixeu-vos-hi i veureu que en Mas parla com un líder de barbacoes, el típic fantasma amb ulleres de sol que arriba a una barbacoa una hora tard, amb un Golf o un cotxe semblant, l’ondulació immaculada dels seus cabells, i fa notar a tothom que ha arribat amb els seus crits i frases prestadores d’importància.

mireu què us dic, escolteu-me

El Sr. Mas sempre utilitza crosses retòriques d’aquesta mena, la mena d’expressions que, si haguéssim nascut ahir ens farien pensar que, vaja, aquest home ja deu tenir els seus cinquanta anys i sap de què va la vida. Potser que li pari atenció quan la reclama tot dient mireu què us dic o escolteu-me. Després, com desinteressadament però decidida, s’acosta allà on estan fent la carn, allà on la gent treballa de debò -recordeu que érem a una barbacoa-, i fa la temptativa de rigor de fer manifest que, en el tema de la carn i el foc, ell també sap de què parla. Els qui fan la carn, sense deixar de fer la seva feina, se l’escolten tímidament, donant-li la raó, però sense trobar en les seves paraules res que ells ja no sabessin o que tingui una punta de sentit. Segur que heu vist algun cop aquest perfil de líder de barbacoes -o calçotades, que per al cas és el mateix. Quan veu que tot està lligat i ben controlat i amb la seguretat que és gràcies a ell que les coses són de tal manera, es retira elegant i es dirigeix cap al redol de noies, o senyores, a explicar acudits i anècdotes tot pensant-se que la gràcia que fa és proporcional al volum del seu to de veu.

Bé, doncs això és el que ofereix el líder del principal grup de l’oposició, desenvolupar satisfactòriament la coreografia de ser un líder de barbacoes en aquest país de fireta, com bé diu el Sr. Sostres, que és Catalunya. I tots estem molt contents de les diverses opcions manifestament solvents que ens ofereix l’arc parlamentari per a votar, i evidentment també pel fet que el Sr. Sostres tingui la seva.

Des de l’honestedat que més o menys tots podem trobar enterrada a les nostres entranyes, però, és obvi que el senyor Sostres no és més que una altra bestiola renegada que s’arrossega també tallant fusta dels arbres ja caiguts, com tant habitual és per aquests tocoms, que no té cap interès que Catalunya deixi de ser un país de fireta, no fotem, que si no fos així no vendria el seu salmó fumat ni el seu càtering de merda per a festes i recepcions de merda. Quan Convergència guanyi, el sr. Sostres tornarà a dedicar-se a escriure els seus insofribles articles d’amor, missògins, classistes o de qualsevol mena que no impliqui posar de manifest la decrepitud, també, de Convergència, i de tota la classe social que representa. Només algú que escriu tant bé com el senyor Sostres es pot permetre el luxe de no merèixer ni una engruna de credibilitat.

Polítics, no cal que us n’aneu a la merda, perquè ja hi sou i en efecte representeu satisfactòriament la societat que us ha escollit. Només en un país de merda com el nostre donem crèdit a qui no té credibilitat. Vaja, el problema de les subprimes, vés per on.

Les darreres setmanes hem sentit a parlar de la decisió o postura d’Apple en relació a Flash. Tot ve de la suposada reflexió d’Steve Jobs en relació al fet que molts formats de publicació i interacció web que abans només eren possibles utilitzant Flash, ara es poden aconseguir amb altres tecnologies, sobretot el tan anomenat HTML5 en conjunció amb Javascript. A això s’uneix el gran volum de recursos del processador dels dispositius informàtics que Flash consumeix. Per això Apple vol apartar l’ús d’aquesta tecnologia dins els dispositius (iPad, iPhone i iPad) amb què ha revolucionat i revoluciona el mercat d’aquests gadgets, perquè Flash és l’única pedra a la sabata que en podria comprometre l’immaculat funcionament i la durada de la bateria.

Adobe ha respost a l’ofensiva amb una campanya que, pel poc que sé, està orientada a calmar els ànims, allargar la mà a Apple i, de passada, deixar constància del gran pes tecnològic que encara i fins que no es demostri el contrari té Flash a Internet.

El debat no apareix del tot per sorpresa. Ja fa uns mesos que se sent a parlar de com Apple vol restringir el ventall de tecnologies de desenvolupament que podran admetre els nous trastets. La raó evident, la que ja s’ha comentat per una banda de donar continuitat al control que Apple exerceix sobre el hardware que proveeix, i que és l’únic que li permet garantir als seus clients les grans prestacions dels seus productes; i per altra banda la deriva d’aquest argument que ja des de fa un temps impregna la companyia d’Steve Jobs, i és que tot hagi de tenir a ferro roent marcat el símbol de la pometa dels collons.

Fa un temps m’estava plantejant obrir horitzons i posar-me a desenvolupar jocs per a iPhone utilitzant Blender, SIO2 i un llibre sobre la matèria. Però des que vaig estar al corrent de tot el que es parla en aquest apartat de l’article de la wikipèdia (no me la crec cegament, és només per referenciar), em vaig decebre en aquestes expectatives.

Per tot això coincideixo amb qui, a part de veure en aquest assalt d’Apple una arriscada proposta al mercat, hi veu també el pes de l’ego d’un personatge i una empresa que sens dubte han tingut un paper clau en l’esdevenidor de les tendències informàtiques dels darrers vint anys. I és una veritable llàstima. En els comentaris subsegüents a aquesta broma podeu veure reflexions que fan altres persones en relació a aquest fet.

Però lluny de mi, suposo que ja ho sabeu, el voler convertir-me en herald de la defensa de Flash. Per a desgràcia meva, sóc sovint un personatge incòmode ja que no les persones sinó el temps em donen la raó. Avui qualsevol gafapastas de merda que es valori sap que cal cagar-se en Flash, però fa cinc anys m’hauria mirat per sobre l’espatlla dient que les aplicacions en Flash eren el futur. Adobe ara esgrimeix el suport que ha donat a algunes tecnologies obertes com el PDF, i ho fa donant la mà a Apple com si fos cosa d’ells dos i de quatre més el mèrit que la tecnologia informàtica no estigui en mans del dimoni de Microsoft.

Però en això s’equivoquen. Perquè tot i que les pràctiques d’Adobe no pateixin gaire de la meva ira, principalment perquè en general com a empresa ha tingut el detall de no ficar-se on no la demanaven, la compra (o la compra/fusió trampa, segons creuen alguns) de Macromedia fa uns anys demostra quina idea de mercat tenia Adobe, i avui les ofertes de treball segueixen predicant perles com:

se requiere diseñador web con HTML, CSS, Dreamweaver, Flash

(suposo que ja sabeu, especialment els abanderats del bilingüisme, que qualsevol oferta de treball seriosa és en castellà). Bé, potser no queda prou clar, però formular els requeriments del desenvolupament web en aquests termes, com si tots quatre fossin categories a posar en un mateix sac, és un despropòsit i demostra que s’ignora allò que se suposava requerit.

L’únic que ha fet Apple és obrir la caixa dels trons. El més patètic és que es sap guanyador, i jo espero que la reacció del mercat a les noves regles del joc escombri dels ordinadors no Adobe, sinó totes dues empreses, generadores per altra banda de les més insanes relacions de dependència tecnològica que s’han vist, després del rei indiscutible que és, evidentment, Microsoft.

Al Fórum Europeu de les Indústries Culturals, cinc ministres europeus “han defensat sense ambigüitats la necessitat de blindar la propietat intel·lectual i la indústria que envolta l’art“. Entre ells, la ministra española Ángeles González-Sinde.

Mongoose Vs Snake - The most amazing videos are a click away

Resulta molt graciós que siguin aquests, com a mínim l’espanyola, els mateixos ministres responsables, en darrer terme, d’una política de subvencions que, lluny de repercutir en l’artista, es perd en l’entramat de grans productores i intermediaris que, fonamentalment, són ambaixadors de la vulgaritat arreu on podem veure el resultat de les seves perpetracions. Com els telefilms que a vegades tenim la vergonya de veure per TV3, coproduits per aquesta cadena i qualsevol altra televisió francesa o italiana, amb els fons de vés a saber quin programa europeu. I que són un insult a qualsevol persona que, amb talent i pocs mitjans, aconsegueix fer gaudir el seu entorn immediat amb creacions modestes però genuïnament fetes des de l’impuls creatiu. Perquè ja sabem que en cinema i produccions audiovisuals al uso, entre càterings i mamonades, es gasten un pastón.

Ja ho he dit altres vegades i no és res que jo descobreixi, però aquesta gent (els ministres), que amb prou feines deu saber utilitzar un ordinador per mirar el seu correu (segurament de hotmail) i per escriure quatre txorrades amb el Microsoft Word (i que encara es pregunten per a què serveix la tecla suprimir) no tenen ni idea d’allò que es troba entre les seves mans. S’aferren als canals i als contextos que els han enriquit i en nom dels quals, trepitjant gent segur que molt més vàlida, han arribat a ser ministres de cultura.

Mentrestant els creadors hem d’aguantar el despropòsit que suposa que la gent que diu defensar els nostres interessos des de l’Estat siguin una colla de lladres i analfabets tecnològics. Perquè és un despropòsit dir que el principal repte cultural de la Unió Europea és el tema de la propietat intel·lectual, quan el que hauria de ser el principal repte de la UE és el mateix que el de qualsevol creador avui en dia, és a dir, la possibilitat de crear i viure de la pròpia obra dins les noves regles del joc i els avantatges que les noves tecnologies han aportat.

Sembla el mateix però no ho és. Jo sé que és absurd voler utilitzar Internet per donar a conèixer la meva obra i pretendre mantenir un control absolut sobre l’esmentada (que no la mateixa, que és un castellanisme). Més aviat, doncs, prefereixo acceptar les regles del joc en aquest mitjà i saber que els guanys que jo tregui directament d’Internet seran atribuïbles a la bona fe de la gent (i seran pocs guanys perquè qui té molta bona fe no sol tenir gaires diners). Trauré, però, de manera indirecta un guany que és que seré més conegut, i això sí que em pot reportar beneficis fora de la xarxa en forma d’encàrrecs, exposicions, etc. És des d’aquesta filosofia que està fet pràcticament tot el que hi ha en aquest lloc web, i especialment pel que fa al wiki.

Els qui s’aferren a l’antic règim -que, més bo o més dolent, ja és tecnològicament inviable- em recorden a una serp, amb tota la pretensió que li dóna la càrrega de mort associada al seu verí, i la realitat d’una massa cada vegada més gran de creadors i/o prosumidors de cultura que, en una successió de fets comparable a una representació dramàtica de la qual ja preveiem el desenllaç, resulta ser la mangosta que se l’acabarà menjant.

Potser ja sabeu que, com a molts d’altres, a mi el tema de les cadenetes de mails, siguin powerpoints cursis o salvaballenes de vés a saber on, em deixen en un estat entre l’escepticisme i la indiferència.

Encara més, quan es tracta de suposades iniciatives per a la sostenibilitat i contra el canvi climàtic, començo a simpatitzar amb l’entranyable personatge director d’una central nuclear dels Simpson. M’emprenya la demagògia, tant la dels bons com la dels dolents. Aquestes cadenes solen tenir una càrrega d’ingenuitat (dic solen, jo he signat per algunes coses i encara he de conèixer qui me’n faci lamentar) pròpia de qui mira el medi ambient amb ulls de pequeño pony, de pixapí ignorant o de pagès amb raons esbiaixades mediambientalment i econòmica.

Ara bé, quan anem pel camí del boicot i de la força del consum, encara que també potencialment inútil, tot em sembla molt més creïble i coherent. A la merda els vots i a nosaltres el que ens interessa és la butxaca oi? doncs utilitzem el nostre poder de consum per lluitar pel que creiem que hauria de ser una democràcia de veritat. Un altre tema és si quan la tinguessim no resultaria que els nous cacics serien els personatges messiànics que acostumen a liderar tot allò que té una pàtina popular, des d’una colla castellera fins a un sindicat. Però bé, de moment fem veure que tenim ganes de fer treballar una mica els desenfeinats executius de les grans corporacions privades, que ja em sembla bé.

• Dia 15 de febrer a les 22h., apagada elèctrica de cinc (5, V) minuts.

No només per aquest fet, però arran de la lectura del llibre La dictadura de la incompetència, pensava sovint que calia ponderar l’animadversió que força automàticament ens genera a alguns tot allò que està relacionat amb els Estats Units. Sobretot pel que fa a les coses amb què políticament i social Espanya (o Catalunya) es reïvindica. Però sembla que a tot arreu hi ha gent interessada que aquests mals pensaments no canvïin, perquè ja se sap que, al cap i a la fi, quan quelcom funciona millor no tocar-ho. I parlo tant pel sistema mundical com pels meus pensaments.

Algun cutre de l’FBI ha fet un remix de la cara de Gaspar Llamazares (i és de suposar que d’altres dissortats) per elaborar un retrat robot de quin aspecte podria tenir Osama Bin Laden actualment, més envellit. Segons El Mundo l’FBI afirma que retrats robot com aquest són poderosos exemples de com els avenços en la tecnologia i la ciencia es poden utilitzar per ajudar a trobar i portar davant la Justícia les persones buscades.

La ironia que desperten aquestes paraules fa pensar que, ja que realment (segons a mi m’havien fet creure) ja fa molts anys existeixen aplicacions de biometria i representació que permeten fer morphings facials per representar l’envelliment d’una persona, cal suposar que l’FBI no compta amb aquestes tecnologies de fa més d’una dècada perquè, o bé no les pot pagar o ningú dels que hi ha les sabria fer servir. Si es tracta d’això darrer, cal suposar (i sempre segons el que un va rebent al llarg dels anys a través dels mass media) que la seva especialitat deu ser més la tortura i l’ocultació de cadàvers, per dir un exemple a l’atzar, que no la utilització de tecnologies informàtiques.

Si la raó té un caràcter més pressupostari i portant com de costum l’aigua al meu molí, pensaria llavors que potser aquelles tecnologies de què parlava les va fer una universitat i després van passar a ser patentades i propietaritzades les aplicacions informàtiques que les assistien. Ara ni l’FBI les pot pagar, tot i que aquest extrem em sorprendria molt. Però sí que podria ser un bon exemple de com les restriccions a la llibertat de programari que la vella caverna encara impulsa, provoquen que ni l’organisme d’investigació teòricament més avançat del món tingui accés a les tecnologies que els haurien ajudat fins i tot en la més infortunada i paranoica guerra que els Estats Units s’entesta a lliurar contra el món.

No em passa per alt tampoc el fet que un dels estats industrialment més retrògads en relació al nou ordre que es planteja quant a com es disposa de la informació, la imatge i la cultura a Internet, es posi en evidència davant el món mostrant la talla del seus forensic artists, tal com els anomena.

En primer lloc, a veure si s’enteren que tal artist no és un artista, sinó un mer i vulgar polsador de botons, independentment del paper que hagi tingut en la patinada.

En segon lloc i en relació a aquell nou ordre, això hauria de demostrar que cal deixar enrere les ridícules limitacions en l’ús de les imatges, elements gràfics, creacions musicals (i altres) que la majoria de legislacions encara defensen a capa i espasa, i que coarten els artistes per utilitzar els recursos globals que, d’entrada, tindrien a la seva disposició. Queda demostrat que aquestes lleis no se les creu ni Déu, encara que li aporti uns quants durets.

I no al revés, perquè per evitar que aquestes coses passin, no es tracta d’endurir aquestes legislacions. Es tracta de formar persones i professionals responsables i amb sentit comú. Perquè les empreses i institucions són tan dignes i de fiar com ho siguin tots els professionals que hi treballen. Res em fa pensar que es pugui invertir l’ordre d’aquests factors en la sentència.

Això és el que ha fet l’Il·lustre alcalde de Barcelona. Per cert, és Il·lustre o Excel·lentíssim? Ja m’ho direu. Tant de bo que la candidatura de Barcelona per als Jocs d’Olímpics d’hivern no guanyi. Ara estava mirant les notíces de BTV i pel que es veu aquesta tele també viu a la inòpia com tots els altres mitjans de comunicació oficials. Totes les reaccions que mostrava (amb la prèvia intro de ara veurem una altra reacció a, com si anés en una línia diferent de les anteriors) eren de gent entusiasmada de conèixer-se i, a més a més i pel que ens ateny, encantada que Barcelona celebrés uns Jocs Olímpics d’Hivern.

Què passa alcalde? que com que tens la ciutat plena de merda i envaïda pels bàrbars erasmus vols començar a estendre la xarxa de culpables cap al Pirineu? Fua, no vegis, allà (bé, a la Cerdanya, oficiosament declarada capital del Pirineu) semblaven encantats. La Catalunya rural mai sortirà del seu provincianisme patètic i petitburgès: el que faltava pel duro és que un intent de fagocitosi de la metròpoli catalana fos ben rebut per la resta del país. Fins i tot hi havia un home en un bar de Puigcerdà que deia:

- Home, amb els temps que corren i la situació actual de tot plegat, em sembla que això és una gran notícia (o quelcom semblant)

Dec tenir força problemes de percepció si aquest home té raó, perquè a mi em sembla que amb els temps que corren i el que diuen les rates sobre com cal abandonar el vaixell, l’últim que ens fa falta és seguir especulant, i seguir tractant el medi natural com quelcom que aguantarà sacrificadament tots els nostres capricis. Això és un error que, ni que sigui per quedar bé, no ens podem permetre al segle XXI. I a dotze anys vista encara menys.

La proliferació de pistes d’esquí per la geografia pirinenca em sembla una pràctica criminal que només ha beneficiat a quatre monitors d’esquí pijets de Barcelona i dels pobles del voltant, als seus propietaris i a terratinents i hotelers. I no considero desenvolupament de la Catalunya pirinenca una economia estacional i basada en la contractació temporal i de personal de qualificació més aviat baixa, en termes estadístics. Perquè en el fons, a l’hora de pensar l’economia d’aquestes zones, no som capaços de veure-hi més enllà del nas i veiem només la superfície, és a dir, fred, roques i uns pendents impracticables on l’únic que es pot fer per guanyar diners és deixar que la gent hi esquiï. Ja ens encarreguem que la zona planera de les valls pateixi una explotació urbanística proporcional a la nostra falta d’imaginació, i proporcional també a la nostra covardia davant l’opció d’apostar per nous models econòmics i socials. Per exemple aquells que afavorissin la descentralització de les institucions culturals i educatives de les grans conurbacions. O un model de gestió de les infrastructures de comunicació i energia que no anés a ritme d’olimpiades i necessitats de lleure de la classe mitjana i alta barcelonina.

Als pallassos d’Iniciativa per Catalunya els deu haver marxat de cop de la boca tota la xerrameca sobre el canvi climàtic tan bon punt han donat suport a aquesta darrera maragallada del nostre alcalde. Perquè de cap altra manera s’explica, llavors, que no tinguin cap temor que el 2022 l’única neu que hi hagi al Pirineu sigui la mateixa caspa que s’acumula sobre les seves butaques de polítics mediocres. Llavors voldran omplir les pistes amb neu artificial, i seguiran atacant els agricultors de Múrcia perquè reguen el desert per plantar-hi maduixes. A veure quan us assabentareu que allò que us agrada a vosaltres també té un cost, tan ambiental com econòmic. Deu ser que aquí som perfectes i immaculats, no com aquella gent corrupta i barroera d’allà baix.

Un altre dia parlarem de quanta tonteria i ignorància subjau en el discurs sobre el canvi climàtic, sovint tan proper al pleonasme com una làmpada lluminosa o un detall concret. Canyella de la fina.

Segons alguns, és clar. Aquest és l’eslògan que pregona un mail que he rebut avui al matí. Parla de la necessitat de relleu generacional en les directives de les institucions de la societat civil catalana, per la suposadament manifesta incapacitat que han tingut les instàncies directives actuals per liderar una negociació que, pel que fa a l’Aeroport del Prat, fos beneficiosa per a Catalunya. No conec prou bé la campanya ni en què es fonamenta com per alliberar-la de l’ombra del dubte ni per llançar-la a la foguera; però el mail en qüestió adjuntava uns enllaços a articles de gent, que m’ha semblat interessant adjuntar-vos també i comentar.

• El directivo pide un cambio generacional
• Los sueños de una generación
• El futuro es vuestro

I vistos els enllaços, anem per les reflexions. Sense negar les parcel·les de raó que puguin mostrar els articulistes en la diagnosi, com que no és la primera vegada que sento el mateix discurs, ja comença a incomodar-me. Quina és la càtedra des de la qual es parla així d’una altra generació? Des de quina generació s’està fent així d’alegrement el cant del cigne i traslladant tot el marrón a una altra? Com és que dóna la sensació que, a més, aquell qui fa el cant del cigne avui potser encara no li toca fer-lo? Em ve al cap allò de Cuando las barbas de tu vecino veas pelar, pon las tuyas a remojar. I és exactament el que estan fent bona part de la intel·lectualitat i societat civil que es troba en la quarantena i cinquantena. Després d’haver xupat del bote amb les seves pintes engominades i el gest d’algú impertorbablement JASP (Joven aunque sobradamente preparado) durant quinze anys, donen copets a l’esquena i diuen, en la conjuntura actual: El futur és vostre! Això és el que en família anomenem ser fill de puta, com el personatge d’en Claudi de la nova sèrie de TV3.

En aquest garbuix delimitatiu de generacions, els del 80 tornem a ser, sospito, oblidats. I des de segons quin punt de vista n’hauríem d’estar agraïts d’ésser oblidats, perquè això voldria dir que no compartim amb les generacions del 70 tot el conjunt d’indesitjables característiques com el fet de ser acomodaticis i consumistes però tampoc, vés per on, els caràcters bons com la presumpció de ser algú curricularment ben preparat.

M’atreviria a dir que els nascuts entre el 78 i el 82, per dir alguna cosa, els darrers educats en el sistema anterior a l’arribada del tsunami LOGSE, som els únics que podríem ostentar aquesta excel·lència curricular que s’adjudica als nascuts els 70 com un paquet. Adjudicada automàticament només perquè van començar a jugar a metges quan ja havia mort el dictador. Però la nostra data de naixement es troba en aquest llimb entre la nit dels temps preconstitucional i la bogeria socialista de les olimpiades. La generació filla dels temps preconstitucionals ho és també de l’esforç, del coneixement de la postguerra, de la grisor barcelonina en llargs hiverns que escrostonaven la pintura de les parets. I la que és filla del temps de les olimpiades ho és, però, també del Natura Collection, de l’exigència sistemàtica, del reciclatge com a moda i la sostenibilitat de postal, i de la LOGSE, és clar. En aquest sentit val a dir que els articulistes enllaçats més amunt barregen amb una alegria sorprenent característiques de generacions amb vint anys de diferència entre sí. Déu n’hi do.

Nosaltres estem al mig i no formem part de la rabiosa actualitat social de la mentalitat dels segons, ni gaudim de la llàstima que la societat aboca sobre els primers. Evidentment tot això serà tan fals per algú que s’ho mira des d’una data de naixement llunyana a l’any 1980 com prou interessant per qui s’ho miri des d’una data més propera. I bé, sóc conscient que aquesta reivindicació d’una data de naixement és bastant estèril. Però escriure només té un cost que és el del temps, i el de la voluntat dels lectors d’entendre què vull dir ajudada per la meva capacitat d’explicar-me. Ni todo el monte es orégano, ni necessàriament són els fills dels de sempre els qui hi ha darrere d’aquestes iniciatives de relleu a les institucions de la societat civil. La veritat és que no sabia com acabar perquè no tenia un fil clar, però d’alguna manera ho havia de fer.

Quan utilitzi frases fetes o refranys en castellà, agrairé que, si algú la sap, em posi als comentaris la traducció en català equivalent en significat. Equivalent en significat, que no semblant en qualsevol altre aspecte. No todo el monte es orégano no es tradueix com Una flor no fa estiu, per exemple. Que lo sepasss.

Fa pocs dies vaig escriure una entrada sobre el famós netbook de TV3. Ahir en parlava amb un amic, que em deia que havia escrit un mail queixant-se del mateix que jo arrel de la lectura del meu post. I avui he volgut fer una cerca al Google veient què es deia de tot plegat a la xarxa. Doncs bé, lògicament m’he trobat amb més gent que ho veu també des del meu punt de vista. Aquest blogaire, particularment, ha rebut de la CCRTV una resposta que encara m’ha fet indignar més.

CRTV Interactiva té present i valora l’aportació de la comunitat de software lliure i, de fet, el sistema de publicació dels webs de TV3 i Catalunya Ràdio està basat en bona part en aquest tipus de tecnologies

(…)

Agraïm els seus comentaris i els tindrem en compte per a pròximes iniciatives.

De la resposta que donen m’interessen especialment aquests paràgrafs que cito, perquè il·lustren la percepció que del programari lliure té la majoria de gent sense coneixements informàtics, o alguns usuaris de pro del programari propietari. Aquesta percepció veu el programari lliure com una cosa simpàtica i encomiable. No obstant, a l’hora d’utilitzar-lo, ho veu simplement des de les raons ètiques, que hi són, i mai des de les tècniques.

Jo crec que en aquest món hi ha bones persones, persones idiotes i persones que prenen les bones persones per persones idiotes. Els qui han donat aquesta resposta al requeriment d’en Ramon, i sense ànim d’atacar personalment (però el meu estupor no em permet utilitzar un altre concepte que la idiòcia), pertanyen a un dels dos darrers grups. I qualsevol de les dues opcions és molt preocupant. La reflexió d’en Ramon en aquest sentit és la mateixa que jo em faria. I és que si la CCRTV utilitza programari lliure per a les seves aplicacions web, no serà perquè calgui fer un favor a ningú, sinó perquè indubtablement són les millors que hi ha. No és gaire agosarat sospitar que totes les aplicacions online de Google (mail, calendari, documents, etc.) estan basades en aplicacions de programari lliure (WebCalendar, OpenOfficeOrg, per ex) que ells han adaptat al tipus de servei que volen donar.

Afortunadament s’ha aconseguit que l’evidència jugui una mica a favor del programari lliure en alguns camps, després de tants anys de picar pedra. Però aquest funcionariat de merda que tenim segueix veient tot això simplement com una altra iniciativa pseudoalternativa-antisistema a qui està molt bé riure-li les gràcies, sense adonar-se de les repercussions (ètiques i tècnològiques, polítiques per tant) que podria tenir en el perfil de societat digital que estem construint. L’estratègia llueix per la seva absència en aquest cos tècnic funcionarial format a l’albada de l’era democràtica. I la seva mala fe, ignorància o incompetència condemna la societat a seguir comprant un nou martell cada vegada que va a comprar claus.

Altres enllaços a bitscatalans, Ubuntaires de Ponent.

Tot i que, llegint en Marc Vidal, jo, criticaire i derrotista allà on n’hi hagi, no puc evitar el pensament de aquest tio s’expressa parlant del futur d’una manera més derrotista del que seria necessari, us adjunto aquest enllaç, ja amb algun any d’antiguitat, que parla de la ja tant rellepada crisi de valors i de l’educació.

Tots els meus amics de l’escola, i crec que no me’n deixo cap, són aficionats al futbol. Amb ells és habitual que em calgui explicar-me i dir-los que a mi no és que no m’agradi el futbol, sinó que només m’agrada el bon futbol. Fins i tot en aquests dos cursos que el Barça ha estat seguint el camí de guanyar-ho tot, hi ha hagut molts partits que m’han semblat prescindibles. Que el Barça guanyi o que marqui gols no és motiu suficient per dir que ha jugat bé. I per la banda de l’adversari, el joc no haurà estat necessàriament més interessant. I quan parlo de jugar bé em refereixo a fer quelcom amb què l’espectador es pugui divertir (els comentaristes de TV3, que són els que jo conec, viuen en aquest sentit en una inòpia del tot sospitosa d’estar rebent comissions perquè parlin de futbol d’una manera que mai és contrària a la construcció de la grandeur barcelonista).

El futbol és així (no lo he inventado yooooooooooo o o o). A vegades el joc és espectacular, i el cansament, la conjuntura de l’aliniació, el tipus de joc de l’adversari fan que altres vegades no ho sigui. Acceptant això, com jo ho accepto i em disposo, per tant, a estar 45 minuts o més davant la tele veient quelcom que no té cap gràcia, ¿per què els aficionats al futbol no accepten que el futbol no és res sempre tant extraordinari ni sempre tant important? Perquè la societat sencera no ho accepta i, especialment, els mitjans de comunicació?

Si us pregunteu què té a veure això amb el títol del post, penseu en les queixes, incloses les meves, que desperten en nosaltres l’actuació dels polítics, les operadores de mòbils, els virus informàtics i els contractes laborals temporals. Aquest món d’ignorants i societat anestesiada, ¿no és aquell mateix des del qual mirem amb suficiència l’època fosca, endarrerida, en què la Inquisició cremava bruixes i Agustina de Aragón i el timbaler del Bruc es lliuraven a l’onanisme pensant l’un en l’altre?

Nota: Ja sé que els partits de futbol duren 90 minuts; l’afirmació anterior sobre els 45 min. la deixo aquí, com un enigma, perquè el resolgueu offline amb el coixí.

I una altra perla del mateix blog d’en Marc Vidal. No està directament relacionat amb això, però bé… al final sí.