Tot i que, llegint en Marc Vidal, jo, criticaire i derrotista allà on n’hi hagi, no puc evitar el pensament de aquest tio s’expressa parlant del futur d’una manera més derrotista del que seria necessari, us adjunto aquest enllaç, ja amb algun any d’antiguitat, que parla de la ja tant rellepada crisi de valors i de l’educació.

Tots els meus amics de l’escola, i crec que no me’n deixo cap, són aficionats al futbol. Amb ells és habitual que em calgui explicar-me i dir-los que a mi no és que no m’agradi el futbol, sinó que només m’agrada el bon futbol. Fins i tot en aquests dos cursos que el Barça ha estat seguint el camí de guanyar-ho tot, hi ha hagut molts partits que m’han semblat prescindibles. Que el Barça guanyi o que marqui gols no és motiu suficient per dir que ha jugat bé. I per la banda de l’adversari, el joc no haurà estat necessàriament més interessant. I quan parlo de jugar bé em refereixo a fer quelcom amb què l’espectador es pugui divertir (els comentaristes de TV3, que són els que jo conec, viuen en aquest sentit en una inòpia del tot sospitosa d’estar rebent comissions perquè parlin de futbol d’una manera que mai és contrària a la construcció de la grandeur barcelonista).

El futbol és així (no lo he inventado yooooooooooo o o o). A vegades el joc és espectacular, i el cansament, la conjuntura de l’aliniació, el tipus de joc de l’adversari fan que altres vegades no ho sigui. Acceptant això, com jo ho accepto i em disposo, per tant, a estar 45 minuts o més davant la tele veient quelcom que no té cap gràcia, ¿per què els aficionats al futbol no accepten que el futbol no és res sempre tant extraordinari ni sempre tant important? Perquè la societat sencera no ho accepta i, especialment, els mitjans de comunicació?

Si us pregunteu què té a veure això amb el títol del post, penseu en les queixes, incloses les meves, que desperten en nosaltres l’actuació dels polítics, les operadores de mòbils, els virus informàtics i els contractes laborals temporals. Aquest món d’ignorants i societat anestesiada, ¿no és aquell mateix des del qual mirem amb suficiència l’època fosca, endarrerida, en què la Inquisició cremava bruixes i Agustina de Aragón i el timbaler del Bruc es lliuraven a l’onanisme pensant l’un en l’altre?

Nota: Ja sé que els partits de futbol duren 90 minuts; l’afirmació anterior sobre els 45 min. la deixo aquí, com un enigma, perquè el resolgueu offline amb el coixí.

I una altra perla del mateix blog d’en Marc Vidal. No està directament relacionat amb això, però bé… al final sí.

Ja fa unes setmanes que tinc el DNI caducat. Em passa allò típic de no trobar el moment per fer-ho, sempre que m’hi he posat aviat sortia una o altra eventualitat que em feia deixar-ho per a més endavant. Un dels inconvenients principals, a part del reservar-me l’estona per anar a un o altre centre d’expedició del document, era fer-me la fotografia. Les que tinc, a més de lletges, no reflecteixen el meu look actual, i si m’haguessin de detenir tindrien algun problema, potser.

Un parell de fets relacionats amb això, és a dir el nou DNI electrònic, em reforcen la idea que les administracions segueixen sense creure’s ni saber gaire què és això de les noves tecnologies i totes les implicacions i avantatges reals que podrien tenir per als ciutadans.

Primer fet:

Avui estava mirant la pàgina web per demanar cita per a renovar-me finalment el DNI, i m’he trobat amb una pàgina lletja, i mal dissenyada a nivell funcional. Els dissenyadors/desenvolupadors de les pàgines web de l’administració estatal encara deuen viure a l’any 1994 i no saben que existeix una tecnologia que es diu CSS (i si ho saben, és evident que no en coneixen el potencial). Tampoc no deuen saber que reservar espai per a un menú i que aquest menú no tingui res a dins és una agressió en tota regla a la interacció de l’usuari amb la pàgina. Com a corol·lari, l’usuari utilitza les seves dades per començar una connexió segura amb la pàgina, però no té cap botó (el típic logout, o Sortir) per acabar-la, tot i que si s’intenta abandonar la pàgina surt un avís advertint que no és convenient finalitzar la connexió d’aquesta manera. I què voleu que faci, esperar dos anys amb la pàgina oberta perquè afegiu un maleït botó?

Segon fet:

Després de mirar la pàgina i comprovar que tot aquell mejunje només servia per a marcar el dia i hora en el qual m’havia de personar a la jefatura (direm prefectura) en qüestió (dius, podrien haver aprofitat ni que sigui per posar-hi també el joc del Fèlix Bitllet…), he decidit trucar al telèfon d’informació per demanar si hi havia la possibilitat de proporcionar en format electrònic la meva fotografia. Perquè si em puc estalviar els 4 € que em cobrarien a qualsevol botiga de mala mort per fotografiar-me tísic i amb cara de pavo, millor que millor. Tinc una càmera digital, un trespeus i una paret blanca o sigui que no necessito res més per fer-me-la jo mateix. Molt amablement, el noi que m’atenia m’ha dit que la digitalització es feia a la comissaria mateix -obviant la raó que jo li adduïa de l’estalvi-, i que jo havia de portar la fotografia en paper, com sempre ha sigut.

País de merda.

Tot i que no puc evitar cert escepticisme sobre la seva utilitat, la transcendència a la població en general i el grau d’informació de qui les secunda (entre ells jo mateix), campanyes com el manifest que els darrers dies circula per diversos blogs i pàgines web contra part de l’articulat de l’avantprojecte de llei d’Economia Sostenible que ha presentat el govern em generen simpatia. Per tant, i sobretot per la meva visió que en aquest país qualsevol decisió política conscient i amb visió de futur sobre les noves tecnologies brilla per la seva absència, també m’hi adhereixo des d’aquesta “tribuna”.

Llegiu-lo aquí.

Impagable el punt 5 del manifest:

• Los autores, como todos los trabajadores, tienen derecho a vivir de su trabajo con nuevas ideas creativas, modelos de negocio y actividades asociadas a sus creaciones. Intentar sostener con cambios legislativos a una industria obsoleta que no sabe adaptarse a este nuevo entorno no es ni justo ni realista. Si su modelo de negocio se basaba en el control de las copias de las obras y en Internet no es posible sin vulnerar derechos fundamentales, deberían buscar otro modelo.

Per cert que l’altre dia al tren, em penso, vaig veure algú que omplia els fulls de sol·licitud d’admissió a la SGAE. Em pregunto si sabia l’atzucac on es ficava, o bé al contrari si era dels pocs que treuen benefici de pertànyer-hi.

Sóc conscient que quan un fa una convocatòria de subvencions, de la mena que sigui, ha de posar uns requisits sobre els destinataris de la convocatòria per tal d’assegurar que aquells a qui s’atorga l’ajut en són tan mereixedors com necessitats. Per això el que diré, tot i que esmentaré convocatòries particulars, es refereix sobretot al panorama actual d’aquesta qüestió.

En els dies d’avui veiem pels mitjans que les institucions públiques sovint no estan a l’alçada dels tres-cents anys que ens separen de l’enterrament definitiu a l’Europa occidental -en teoria- del sistema feudal, malbaratant l’erari i mirant cap a una altra banda en relació al problema de la corrupció. En aquestes circumstàncies, es fa més insultant que es parli de donar ajuts a l’emprenedoria com un factor clau per modernitzar el país i superar la crisi, sense que això es tradueixi en realitats palpables pel ciutadà.

Totes aquestes iniciatives estan plenes de despropòsits i demostracions d’una manera d’abordar les polítiques integrals del país totalment nefasta.

Aspectes formals i metodològics

La primera qüestió és la miopia tecnològica -o incompetència d’arrel generacional, directament, sense voler ofendre sensibilitats- de qui és al càrrec de dissenyar els canals de difusió i gestió de totes aquestes iniciatives. Quan tothom s’omple la boca dels avantatges de la societat de la informació, és indignant l’absoluta incapacitat de les administracions per unificar esforços i centralitzar recursos. És simplement patètic que hi hagi tal quantitat d’organismes i programes bolet, tots amb les mateixes finalitats, objectius, i públics semblants, però dependents de diverses administracions i instàncies.

Per què un ciutadà de Barcelona ha d’anar navegant com un tonto entre això, això, això altre, i això, i encara això altre quan busca suport institucional a la seva activitat professional? Per no parlar del pèssim paper del sector financer privat, que a més de sumar-se a aquests defectes és incapaç de creure’s una òptica socialment responsable en la seva activitat empresarial. Que jo o la cultura lliure tinguem aquests problemes amb la gestió de la informació és una cosa, però que els tingui una administració d’un país suposadament desenvolupat, penso que és molt més greu.

En lloc d’anar promovent activitats de guarderia (N1) entre la població general per acostar-la a l’ús de les TIC, la Generalitat, el Govern central i l’Ajuntament de Barcelona -per dir alguns exemples a l’atzar- podrien mirar d’aprofitar l’oportunitat que aquestes tecnologies generen i fer quelcom amb una mica de cara i ulls que no fos una altra mostra de la ineficiència i ineficàcia innata al cos funcionarial llatí. Bona mostra n’és la incapacitat de les administracions catalanes per fer una política coherent en relació al programari lliure, aspecte en el qual arreu d’Espanya ens estan passant al davant (pàgina 6, punt 5.2).

Aspectes ideològics i de concepte

Una passejada pels cinc enllaços d’uns paràgrafs més amunt evidencia -altres fets també, però aquí no em toca parlar-ne- que hi ha certes òptiques del que és l’empresa absolutament sobrevalorades, i el concepte d’innovació mal entès.

Les administracions es pensen que això d’innovar consisteix a comprar-se màquines que sobretot siguin cares. Que serveixin o no per alguna cosa raonablement equiparable al seu cost és del tot secundari. Es pensen que promoure la capacitació empresarial és establir mil vincles i relacions indestriables entre universitats, fundacions fantasma i entitats de crèdit. No coneixen, doncs, el principi de l’empresa, el seu primer motor immòbil. És aquell gest que em fa baixar al carrer i muntar la paradeta, posant coses sobre la taula que em diferencien de l’oferta del meu competidor, i que a la vegada la complementen: ningú pot saber fer de tot, o no pot fer de tot i bé.

Els qui amb molt d’orgull ens dediquem a fer una pàgina web per la botiga del costat quedem fora d’aquestes grans xifres i d’aquests grans noms, de totes les relacions d’interessos entre una minoria d’empreses i persones que no sempre són les més capacitades. En part perquè el nostre dia a dia no ens ho permet, aquells primers no podem permetre’ns el luxe de dedicar esforços a vendre la nostra empresa com allò que no és. L’administració, si vol ajudar, hauria de deixar d’inventar-se tonteries i facilitar a la gent arribar a final de més amb l’exercici del seu ofici. Si no vol ajudar, aquesta postura com a mínim garantiria la igualtat de condicions, i jo tindria la tranquil·litat que els meus impostos no estan pagant el sou d’una plantilla d’idiotes de despatx. I atenció que, a aquests idiotes, els n’han fet, no n’eren de naixement.

Nosaltres, els petits, innovem en allò que el de la botiga del costat ens demana. La nostra innovació és aquella que sedimenta, per exemple i en el meu cas, d’hores i hores de consulta i contrast d’informació diversa a Internet, o d’assaig de diverses aplicacions informàtiques. És una innovació que passa per una inversió de temps amb un retorn econòmic molt curt (el proper, o fins i tot el mateix encàrrec), però també molt petit. I amb aquesta inversió no esperem que ningú ens faci un monument pel simple fet de fer allò que s’esperava de nosaltres.

Això, però, no compta. Per exemple, la línia de préstecs CIDEM-ICF només considera entre els seus destinataris aquells qui necessiten fer una inversió superior a 300.000 € (N2). No vull criminalitzar, com deia, concretament aquesta línia d’ajuts. Però perquè la trobo representativa del panorama d’ajuts actual, jo (tenint en compte la conjuntura d’endeutament crònic i que som un país de petita i mitjana empresa) em pregunto: ¿en quin món viviu? Pallassos, això és el que sou.

Apunts

N1: Insisteixo, són activitats de guarderia: absolutament mancades de qualsevol enfocament didàctic per a una ciutadania conscient, crítica i responsable. Si no, no m’expressaria en aquests termes, perquè pel que fa a transmetre coneixements i actituds crec saber una mica de què parlo (una mica).

N2: No, jo no estic disposat a contractar gent per a qui m’he d’inventar càrrecs, tasques i funcions, només perquè necessito simular pressupostàriament el tamany de la meva empresa. Al món ja hi ha prou gent desenfeinada com per ajudar amb les meves mans que encara n’hi hagi més.

Tot i que hauria estat un què enllaçar abans el blog d’Oriol Alamany per l’interès que té en matèria d’imatge digital, no ho faig fins ara amb la reflexió -els arguments de la qual, sense voler-li treure mèrits, jo ja pressentia- que fa sobre el conflicte del segrest de l’Alakrana.

Us convido a visitar després de llegir aquest article la resta del seu blog, que és tant o més interessant que aquesta entrada en concret.

El Mozilla Thunderbird, per norma general tan perfecte, ha detectat com a correu brossa un missatge que m’enviava una antiga companya del màster i que, sense resoldre’m la vida per la resta dels meus dies, he trobat que tenia certa gràcia. Us el transcric aquí a sota:

SÍ, ES INDECENTE

Ha dicho la Presidenta de la Comunidad de Madrid que es indecente que mientras la inflación es -1%, los funcionarios además de tener plaza fija, tengan una subida salarial del 2% .Objetivo: congelarles el sueldo.

Me gustaría transmitirle a esta Sra. lo que considero indecente.

INDECENTE, es que el salario mínimo de un trabajador sea de 624 €/mes y el de un diputado de 3.996 pudiendo llegar con dietas y otras prebendas a 6.500 €/mes. INDECENTE, es que un catedrático de universidad o un cirujano de la sanidad pública ganen menos que el concejal de festejos de un ayuntamiento de tercera. INDECENTE es que los políticos se suban sus retribuciones en el porcentaje que les apetezca, (siempre por unanimidad, por supuesto, y al inicio de la legislatura).

INDECENTE es comparar la jubilación de un diputado con la de una viuda.

INDECENTE es que un ciudadano tenga que cotizar 35 años para percibir una jubilación y a los diputados les baste sólo con siete y que los miembros del gobierno para cobrar la pensión máxima solo necesiten jurar el cargo.

INDECENTE es que los diputados sean los únicos trabajadores (¿?) de este país que están exentos de tributar un tercio de su sueldo del IRPF.

INDECENTE es colocar en la administración a miles de asesores (léase amigotes con sueldo) que ya desearían los técnicos más cualificados.

INDECENTE es el ingente dinero destinado a sostener a los partidos aprobados por los mismos políticos que viven de ellos.

INDECENTE es que a un político no se le exija superar una mínima prueba de capacidad para ejercer su cargo (y no digamos intelectual o cultural).

INDECENTE es el coste que representa para los ciudadanos sus comidas, coches oficiales, chóferes, viajes (siempre en gran clase) y tarjetas de crédito por doquier. INDECENTE es que sus señorías tengan seis meses de vacaciones al año.

INDECENTE es que sus señorías cuando cesan en el cargo tengan un colchón del 80% del sueldo durante 18 meses. INDECENTE es que ex ministros, ex secretarios de estado y altos cargos de la política cuando cesan son los únicos ciudadanos de este país que pueden legalmente percibir dos salarios del erario público.

INDECENTE es que se utilice a los medios de comunicación para transmitir a la sociedad que los funcionarios sólo representan un coste para el bolsillo de los ciudadanos. INDECENTE es que nos oculten sus privilegios mientras vuelven a la sociedad contra quienes de verdad les sirven.

¿ Y mientras, hablan de política social y derechos sociales?

¡¡QUÉ INDECENTE!!

ESTA SI DEBERIA DE SER UNA DE ESAS CADENAS QUE NO SE DEBE ROMPER, PORQUE SOLO NOSOTROS PODEMOS PONERLE REMEDIO A ESTO, Y ESTA, SI QUE TRAERA AÑOS DE MALA SUERTE SI NO PONEMOS REMEDIO

A tot això crec que caldria afegir:
- Hi ha funcionaris que sí que representen només un cost i cap benefici per a la butxaca dels ciutadans. El mediocre mercat laboral espanyol no fa distincions entre l’empresa privada i la pública, i per tant a tot arreu podem trobar gent que no és digna del seu sou o del seu càrrec.
- L’ús indiscriminat de majúscules porta sovint a una pèrdua de credibilitat, perquè són menys llegibles i fan com que crides. Per tant, com que combrego força amb tot el que es diu més amunt, només voldria recomanar-vos que si seguiu cadenetes d’aquestes i voleu transmetre seriositat i saber fer, entretingueu-vos a canviar la caixa de totes les majúscules innecessàries, especialment quan un les utilitza per escriure frases senceres.
- S’han deixat una indecència: la de quan un dels lobbys de l’alta societat catalana defrauda l’estat o una entitat suposadament no lucrativa amb barroeres maquinacions i tómboles de gabinet, i llavors tots els camarades de classe es posen la mà davant la boca com dient:

- Ui!

I realment ningú té els collons de dir res més perquè el següent de la llista podria ser qualsevol d’ells. Això és la indecència d’una classe social i política que des de fa trenta-quatre anys ven el discurs d’estar tirant endavant el país, i en realitat no ha fet cap esforç per reduir una fractura social que avui, en algunes àrees, amenaça ser més greu que cinquanta anys enrere.

Alguns enllaços obtinguts en una navegació encadenada que sintetitzen -com a mínim en part- les meves visions sobre Barcelona, elits polítics, Catalunya, món desenvolupat i món sencer.

1. http://imnotaturist.blogspot.com/
2. http://www.mariallopis.com/2008/10/02/odio-barcelona
3. http://andresmartinez.es/index.php?id=9&l=1&ano_sel=2008&mes_sel=4&busq_avan=Buscar
4. http://elblogdefarina.blogspot.com/2008/04/un-articulo-reciente-de-ulrich-beck.html

CAMPANAS POR LA GRIPE A from ALISH on Vimeo.

Una monja de Sant Benet de Montserrat us explicarà amb molta gràcia i simpatia el què de la grip A. Em mossego els dits per evitar seguir escrivint i deixar que cada ú, en pau, tregui les pròpies conclusions sobre aquest tema, o d’altres…

Crec que va ser Unamuno que, en una afirmació en sentit retrògrad, deia Que inventen ellos!… Bé, salvant les distàncies, jo aniré a fer una mica el mateix.

Els experts

Els primers inventors que detesto són els que s’han hagut de reunir a Madrid -pobrets, els deuen haver pagat dietes i hotels qui-sap-lo- per decidir que bueno, amb això de la grip potser no n’hi havia per tant i que no calia tocar el calendari de curs escolar. Felicitats eminències! però per decidir això no cal ser ni conseller, ni tècnic de sanitat ni d’educació, ni cap buròcrata d’aquests inútils amb què ompliu les catedrals de la improductivitat. Només cal tenir una mica de sentit comú i, en cas que mirem habitualment la tele o llegim el diari, un filtre molt i molt fort per resistir l’ensulsiada mediàtica orientada a convèncer-nos que, després d’aquest hivern, probablement la meitat de nosaltres estarem criant malves per culpa de la famosa grip, que per més inri en principi era dels porcs. Ja veus. Jo porto vint-i-vuit anys tenint la grip cada dos o tres i encara no m’he mort.

Els salvadors dels obrers

El segons inventors que no sé si detesto o admiro, pel desvergonyiment amb què actuen, són els que diuen que donaran un subsidi suplementari als aturats que se’ls hagi acabat el subsidi d’atur ordinari. La primera pregunta -que tinc la sensació que només em faig jo- és: es pot saber d’on traureu la pasta? Els socialistes em cauen millor que els populars, però no suporto veure líders -de la mena que sigui, tampoc a l’associacionisme- que es comporten com si el seu camp de batalla fos un espectacle del Mag Lari. A veure, el subsidi d’atur se’l paga cada treballador amb la seva cotització a la seguretat social. Però no recordo que mai ningú m’hagi explicat que de tant en tant es pagués un suplement anticrisi. I a més és que hòstia, sempre tinc la sensació que els requisits per a les ajudes a mi mai m’inclouen. Deu ser la justícia social. Em queda el consol que aquesta és la crisi dels totxos, i hi és més perquè se’n parla que perquè hi sigui. Jo no sóc més pobre que fa dos anys, a veure si us n’entereu, cony. Per tant, en resum, els inventors de les mesures anticrisi, us les podeu posar per on us càpiga, gràcies.

Els municipis de costa amb imant per a guiris

Els tercers inventors són els municipis reomplidors de platja. Cada vegada que el mar decideix endur-se la sorra de les platges, pam! escuren la migrada butxaca del sofert contribuent per convertir els diners en sorra amb què poder reomplir la platja. Sou gilipolles o simplement us divertiu fent-ho veure? Jo crec que deuen ser gilipolles i a més alguna comissió deuen cobrar. Gastar-se els diners en sorra, on anirem a parar; ¿havíeu pensat mai que algú pogués arribar a ser tan estúpid? Jo no havia vist res igual des que em van explicar que un emperador romà va fer senador el seu cavall. La gràcia de la cosa és que avui deien que potser és culpa d’aquestes intervencions litorals la reducció d’unes poblacions de marisc que -no podia ser d’una altra manera- eren el mitjà de subsistència d’alguns pescadors del Maresme. Els polítics han dit que potser sí, però que les dels anys 90, que ara ja ho fan millor. Ah.

D’ara endavant, però, us suggereixo pensar el següent: si el mar s’endú la platja, per alguna cosa serà. Poseu remei al mar, i potser el mar us tornarà la platja. Com veieu, estimats lectors, jo també sóc inventor. He vingut a restituir l’invent del sentit comú, que tot el món al meu voltant sembla haver perdut per complet. Tret de mi, òbviament.

Els de la secta de la bombeta de baix consum

També tenia ganes de parlar dels inventors de l’ecologisme de les bombetes de baix consum, ara que la gent avorrida de la comunitat europea ha decidit que avui s’havien de deixar de fabricar les d’incandescència. Perquè segur que hi ha algú que està guanyant molta pasta amb el tema. El cas és que les d’incandescència valen quatre duros, i els seus residus deuen ser més aviat baratets de gestionar. Amb les bombetes de baix consum -que també les deuen fabricar nens al païs d’OccidentNoHoVeiem- però, es pot guanyar molta més pasta, tant per fabricar-les com per reciclar-les, perquè aquell engendre ensamblat no hi deu haver qui el recicli, o sí, l’empresa enxufada de torn. Ah i durar? bé, durar durar, una bombeta de baix consum en una cuina durarà allò que duri un caramel a la porta d’un col·legi, o sigui, el mateix que una d’incandescència. I és 20 vegades més cara, si compres la d’incandescència al DIA (mig euro) i la de baix consum a la ferreteria (deu euros).

Per tant mai tan cert com en aquest cas el principi d’incertesa de Heisenberg (era ell?), que la velocitat de desgast de la bombeta de baix consum depèn del punt de vista de l’amidament (era més o menys així, ¿no?). Bé, aquell era un paràgraf que he escrit força des de la ignorància del cost ambiental i social del woolframi o el tungstè, però igualment recelós de qualsevol de les seves alternatives suposadament més guais. Corregiu-me en els comentaris, estic preparat pel xàfec.

Al final, aquests savis de la comunitat europea i els seus sicaris funcionaris i sequaços càrrecs tècnics de l’administració espanyola no ens deixaran ni anar a comprar pipes perquè diran que són massa salades. Cada dia em feu més pal i cada dia us trobo més tontos i us menyspreo més i més, rates d’universitat. I que consti que, en relació a la universitat, només hi tinc en contra allò que hi tinc en contra.

M’agradaria que sabéssiu que a una bona part dels mortals ens la suda la fórmula u.

M’agradaria que sabéssiu que a una bona part dels mortals ens rellisca que el Tour de França passi per Barcelona i ens rellisca que existeixi una cursa de bicis que es diu Tour de França. M’agradaria que sabéssiu que a alguns ens omple de fosca joia veure relliscar els corredors del Tour quan plou a Barcelona, i ens diverteix pensar que les drogues que prenen mai els evitaran aquesta mena d’entrebancs.

M’agradaria que sabéssiu que a una bona part dels mortals ens la suda el Boss i U2. A nosaltres, a més, ens hauria agradat que, a més de la multa, el Camp Nou s’hagués enfonsat amb els U2 a dins mentre assajaven.

A aquesta mateixa bona part dels mortals ens la suda el Barça quan no ens diverteix. Això vol dir que el Barça ens l’ha sudat durant bona part del nostre temps de vida. El Barça -òbviament- és més que un club, però no és més que un club de futbol.

Ah, a més a aquesta bona part dels mortals ens fa com una vergonya aliena sentir parlar els telenotícies de les bones causes en què participa el bo d’en Bono. Com si fos bo que ho fes, i com si fos bo parlar-ne.

Penso que així tot queda més clar, per si hi havia dubtes.