El que aquí diré pot ser que no agradi a les persones afectades per malalties la investigació de les quals hagi subvencionat la Marató de TV3 en alguna de les seves edicions, o als seus familiars. De fet, qualsevol ciutadà de Catalunya, inclòs jo mateix, en algun moment pot haver sentit que la causa de la Marató era també una causa propera a ell, o fins i tot la seva. (M’agradaria poder dir ciutadà del món en lloc de Catalunya, però no estic tan segur que els beneficis arribin tan lluny, ni tampoc gaire segur que el món occidental es preocupi de tots els ciutadans del món.)

Tornant al tema, el cas és que no m’agrada ni la campanya d’intoxicació mediàtica prèvia a la Marató ni la Marató en si mateixa com a cosa televisada.

Pel que fa a la campanya prèvia, trobo que el tractament audiovisual és vergonyosament manipulador, sovint atacant la dignitat dels propis malalts que hi apareixen. Amb el pretext que és per una bona causa, ningú es planteja aspectes que en qualsevol altra circumstància mediàtica que no tingués per objectiu una col·lecta benèfica serien matèria de debat. En la campanya d’alguna de les edicions, com per exemple el de les malalties mentals, s’ha tractat el col·lectiu de malalts com una mena de reserva d’indis pels quals la societat s’havia de sentir volcada en massa a la llàstima. Que lluny, doncs, aquest tractament audiovisual del discurs verbal (paraules, paraules i més paraules) d’integració, de potenciació de les parcel·les de realització personal que voldríem que cada individu pogués ocupar a la societat. Els familiars apareixen com a actors secundaris inconscients de la instrumentalització a la qual són sotmesos; o si en són conscients, amb el resignat convenciment que participar-ne pot ajudar que en el futur altres no hagin de passar pel mateix tràngol. Però jo no crec que tot s’hi valgui.

Quant a l’acte de la Marató en si, em sembla un dels engendres més soporífers i una de les manifestacions més horteres a què ha donat lloc la cultura televisiva dels últims vint-i-cinc anys de la nostra pobra, bruta, trista i dissortada pàtria. A més del tema dels artistes que abordaré després, em produeix un profund cabreig constatar com es tradueix el complex de centralisme barceloní en la diversitat d’actes de catarsi i reforç del sentiment ciutadà que es reparteixen per la geografia catalana, a fi d’evidenciar com n’és de secundada la Marató fins a una associació de col·leccionisme de papallones d’un poble qualsevol de la Catalunya profunda. Com en altres ocasions, em sorprenc a mi mateix de la sensació que tinc de ser l’únic que percep com a decrèpit aquest escenari. I tot això, amb moltes llums, moltes garlandes, molta despesa energètica i de diners públics al cap i a la fi, perquè quan de la Marató es tracta, es veu que els criteris d’austeritat pressupostària i sostenibilitat queden tancats al quarto de les rates. (Parlar del concepte del quarto de les rates necessitaria tot un altre post, i és que és un arquetip del meu cercle social.)

Anem pels artistes que hi participen. TV3 ens transmet que diu molt d’ells que facin tal o qual cosa desinteressadament per la Marató. Com a miralls que aquests artistes i personalitats són -suposadament- de la resta de la societat, heus ací el missatge en segon pla que no cal ser massa llest per agafar al vol. I és que diu molt poc de mi si jo no estic disposat a donar ni un duro ni a col·laborar en res que tingui a veure amb aquesta Marató. Teniu un morro que us el trepitgeu. Perquè la solidaritat només és desinteressada quan, a més d’en el pla lucratiu, no hi ha cap interès de demostrar res a ningú i només és motivada pel sentiment d’empatia (i no de llàstima) amb el beneficiari. O això és el que diu aquella paràbola de Jesús, de la qual no recordo el nom ni la trama, però que ve a dir que el qui dóna amb interès de demostrar tot el que està donant, és que realment està donant molt poc. (Això està relacionat amb el vici que té -en general i a risc de ser injust- el voluntariat d’aquest país, que consisteix a estar contínuament reïvindicant la seva condició de voluntari, i que pensa que perquè és voluntari no cal que faci les coses com les faria un professional)

Per mi aquesta colla de representants de la genialitat catalana l’únic que fan a la Marató -com a tants altres llocs i mitjans públics- és sadollar la seva necessitat de seguir sent per als mitjans allò que els propis mitjans han fet de la seva persona. Per extensió i com a presumptes miralls, aquests, de la societat catalana, la resta de mortals hem de donar pasta a la Marató perquè ens puguem seguir sabent gent solidària i catalans de bona fe. I el millor de tot és que gastant-nos seixanta euros en un dia resolem la papeleta per tot l’any. Bé, i una subscripció a Greenpeace, que també va molt bé a tal efecte.

I el no t’ho perdis final és que jo em quedo amb la incertesa de si els diners recollits no van a parar, en part o finalment, a promoure les patents criminals de les empreses farmacèutiques, amb les quals es dediquen a especular amb la mort -les estadístiques d’esperança de vida i de producte interior brut dels països-, intoxicant el món amb tantes solucions químiques sovint massa poc contrastades, que són el pa per a l’avui i la fam per al demà.

L’opció més fàcil sempre és ser injust. En aquest cas no puc evitar ser-ho; feia temps que se m’anaven carregant les piles o una altra cosa per escriure un post malparlant de quelcom.

Avui un jove argentino m’ha cridat l’atenció pel carrer demanant-me si tenia un minuto para Médicos Sin Fronteras. Tot passant, d’anada, ja els havia vist, eren una mena d’escamot de mercenaris, joves en condicions precàries de treball, amb les seves ridícules carpetes de pinça i els seus petos no menys lamentables.

La meva resposta a la sol·licitud minutera ha estat que no, que ho sentia. Sento un inconfessable orgull i complex a la vegada per aquesta mena de respostes educades. Orgull per una banda per tenir l’habilitat de no amargar els dies a la gent amb un estirabot meu, per saber-lo aturar. Complex perquè sovint em vindria de gust enviar a la merda tot aquell qui em para per fer-me una enquesta, per apuntar-me a no sé quina ONG o companyia energètica o telefònica, en fi, qualsevol d’aquestes persones que es veuen obligades a treballar per empreses a qui no preocupa la mala imatge que projecten de si mateixes amb aquestes tàctiques mesquines de recaptació de clients i de guerrilla. Potser precisament perquè jo he treballat fent enquestes em fa més ràbia que hi hagi qui dipositi un cèntim de credibilitat en tot això. Segur que la meva falta de convicció va col·laborar a que durés tan poc en aquesta feina, també.

Ara ja sabeu, doncs, que no tinc un minut per a Médicos sin fronteras, ni per a Intermón, ni per a la Creu Roja, ni per a Setem, ni per a Mans Unides, ni per a tots aquells que projecten una imatge de si mateixos com algú que només busca un suport a cop de talonari. De fet, això del talonari és secundari. Jo no tinc un minut per a ningú. Els minuts que jo tinc són per a mi i simplement espero que quan algú em demana invertir-los en una altra cosa que no sigui el meu ego sigui quelcom més interessant que simplement pagar una quota cada mes per salvar negrets de l’Àfrica i que el nen Jesús no plori.

Al final tot es podria resumir en el fet que esperaria d’aquestes ONG un comportament diferent que el que ja espero de Gas Natural, Endesa o ONO. I sé que puc ser injust amb tot això i acusar justos per pecadors, però qui em vulgui entendre dins aquests moviments ja m’entendrà.

Suposo que no sereu tan pringats de no haver-vos assabentat que Bimbo ara ja fa el pa amb oli d’oliva. Fins i tot ho anuncia en els OPIs -aquests panells anunciadors que hi ha a les parades de bus i altres llocs- i a la tele. Davant de tan gran notícia, que segur que el 2010 competirà amb l’episodi de les torres bessones entre d’altres per obtenir la qualificació d’esdeveniment de la dècada, jo em limitaré a fer una reflexió: si ara Bimbo ens vol sorprendre dient que fa una cosa de la manera que seria més normal fer-la, és a dir, amb oli d’oliva, hem de pensar que d’aquí a un temps dirà que utilitza farina de blat? Mentre això no passa, quina farina està utilitzant Bimbo? l’aigua que fan servir per fer el pa, la treuen de la claveguera? Bé, qüestions que us deixo per acabar de resoldre amb el coixí.

Els altres que no deixen de sorprendre’ns són els amics de Danone. Segons el que diuen als anuncis, abans que existís l’Activia i l’Actimel jo crec que deuríem ser la gent més infeliç de la galàxia. Ara, gràcies a Activia, a l’estiu ja podem cagar, i gràcies a Actimel podem malbaratar l’aire condicionat, fer el retorn de les vacances, olorar aixelles i anar apretats a l’autobús, en fi, exposar-nos a totes les calamitats de la vida moderna sense por que ens passi res: Actimel ens protegirà.

Per més inri, han encarregat a no sé quina universitat, crec que de Navarra, estudis sobre els suposats beneficis d’aquesta potinga làctica i n’han fet un anunci per deixar-nos més tranquils, i a l’anunci es veu un profe universitari de no sé quina mamonada biològica, a casa prenent actimel i a classe rendint com ha de ser. ¿Per què mai he estat a una aula universitària com les dels anuncis, amb gent i professors com els dels anuncis? Sens dubte que no prendre Actimel hi deu tenir alguna cosa a veure.