Potser ja sabeu que, com a molts d’altres, a mi el tema de les cadenetes de mails, siguin powerpoints cursis o salvaballenes de vés a saber on, em deixen en un estat entre l’escepticisme i la indiferència.

Encara més, quan es tracta de suposades iniciatives per a la sostenibilitat i contra el canvi climàtic, començo a simpatitzar amb l’entranyable personatge director d’una central nuclear dels Simpson. M’emprenya la demagògia, tant la dels bons com la dels dolents. Aquestes cadenes solen tenir una càrrega d’ingenuitat (dic solen, jo he signat per algunes coses i encara he de conèixer qui me’n faci lamentar) pròpia de qui mira el medi ambient amb ulls de pequeño pony, de pixapí ignorant o de pagès amb raons esbiaixades mediambientalment i econòmica.

Ara bé, quan anem pel camí del boicot i de la força del consum, encara que també potencialment inútil, tot em sembla molt més creïble i coherent. A la merda els vots i a nosaltres el que ens interessa és la butxaca oi? doncs utilitzem el nostre poder de consum per lluitar pel que creiem que hauria de ser una democràcia de veritat. Un altre tema és si quan la tinguessim no resultaria que els nous cacics serien els personatges messiànics que acostumen a liderar tot allò que té una pàtina popular, des d’una colla castellera fins a un sindicat. Però bé, de moment fem veure que tenim ganes de fer treballar una mica els desenfeinats executius de les grans corporacions privades, que ja em sembla bé.

• Dia 15 de febrer a les 22h., apagada elèctrica de cinc (5, V) minuts.

Això és el que ha fet l’Il·lustre alcalde de Barcelona. Per cert, és Il·lustre o Excel·lentíssim? Ja m’ho direu. Tant de bo que la candidatura de Barcelona per als Jocs d’Olímpics d’hivern no guanyi. Ara estava mirant les notíces de BTV i pel que es veu aquesta tele també viu a la inòpia com tots els altres mitjans de comunicació oficials. Totes les reaccions que mostrava (amb la prèvia intro de ara veurem una altra reacció a, com si anés en una línia diferent de les anteriors) eren de gent entusiasmada de conèixer-se i, a més a més i pel que ens ateny, encantada que Barcelona celebrés uns Jocs Olímpics d’Hivern.

Què passa alcalde? que com que tens la ciutat plena de merda i envaïda pels bàrbars erasmus vols començar a estendre la xarxa de culpables cap al Pirineu? Fua, no vegis, allà (bé, a la Cerdanya, oficiosament declarada capital del Pirineu) semblaven encantats. La Catalunya rural mai sortirà del seu provincianisme patètic i petitburgès: el que faltava pel duro és que un intent de fagocitosi de la metròpoli catalana fos ben rebut per la resta del país. Fins i tot hi havia un home en un bar de Puigcerdà que deia:

- Home, amb els temps que corren i la situació actual de tot plegat, em sembla que això és una gran notícia (o quelcom semblant)

Dec tenir força problemes de percepció si aquest home té raó, perquè a mi em sembla que amb els temps que corren i el que diuen les rates sobre com cal abandonar el vaixell, l’últim que ens fa falta és seguir especulant, i seguir tractant el medi natural com quelcom que aguantarà sacrificadament tots els nostres capricis. Això és un error que, ni que sigui per quedar bé, no ens podem permetre al segle XXI. I a dotze anys vista encara menys.

La proliferació de pistes d’esquí per la geografia pirinenca em sembla una pràctica criminal que només ha beneficiat a quatre monitors d’esquí pijets de Barcelona i dels pobles del voltant, als seus propietaris i a terratinents i hotelers. I no considero desenvolupament de la Catalunya pirinenca una economia estacional i basada en la contractació temporal i de personal de qualificació més aviat baixa, en termes estadístics. Perquè en el fons, a l’hora de pensar l’economia d’aquestes zones, no som capaços de veure-hi més enllà del nas i veiem només la superfície, és a dir, fred, roques i uns pendents impracticables on l’únic que es pot fer per guanyar diners és deixar que la gent hi esquiï. Ja ens encarreguem que la zona planera de les valls pateixi una explotació urbanística proporcional a la nostra falta d’imaginació, i proporcional també a la nostra covardia davant l’opció d’apostar per nous models econòmics i socials. Per exemple aquells que afavorissin la descentralització de les institucions culturals i educatives de les grans conurbacions. O un model de gestió de les infrastructures de comunicació i energia que no anés a ritme d’olimpiades i necessitats de lleure de la classe mitjana i alta barcelonina.

Als pallassos d’Iniciativa per Catalunya els deu haver marxat de cop de la boca tota la xerrameca sobre el canvi climàtic tan bon punt han donat suport a aquesta darrera maragallada del nostre alcalde. Perquè de cap altra manera s’explica, llavors, que no tinguin cap temor que el 2022 l’única neu que hi hagi al Pirineu sigui la mateixa caspa que s’acumula sobre les seves butaques de polítics mediocres. Llavors voldran omplir les pistes amb neu artificial, i seguiran atacant els agricultors de Múrcia perquè reguen el desert per plantar-hi maduixes. A veure quan us assabentareu que allò que us agrada a vosaltres també té un cost, tan ambiental com econòmic. Deu ser que aquí som perfectes i immaculats, no com aquella gent corrupta i barroera d’allà baix.

Un altre dia parlarem de quanta tonteria i ignorància subjau en el discurs sobre el canvi climàtic, sovint tan proper al pleonasme com una làmpada lluminosa o un detall concret. Canyella de la fina.

Tot i que no puc evitar cert escepticisme sobre la seva utilitat, la transcendència a la població en general i el grau d’informació de qui les secunda (entre ells jo mateix), campanyes com el manifest que els darrers dies circula per diversos blogs i pàgines web contra part de l’articulat de l’avantprojecte de llei d’Economia Sostenible que ha presentat el govern em generen simpatia. Per tant, i sobretot per la meva visió que en aquest país qualsevol decisió política conscient i amb visió de futur sobre les noves tecnologies brilla per la seva absència, també m’hi adhereixo des d’aquesta “tribuna”.

Llegiu-lo aquí.

Impagable el punt 5 del manifest:

• Los autores, como todos los trabajadores, tienen derecho a vivir de su trabajo con nuevas ideas creativas, modelos de negocio y actividades asociadas a sus creaciones. Intentar sostener con cambios legislativos a una industria obsoleta que no sabe adaptarse a este nuevo entorno no es ni justo ni realista. Si su modelo de negocio se basaba en el control de las copias de las obras y en Internet no es posible sin vulnerar derechos fundamentales, deberían buscar otro modelo.

Per cert que l’altre dia al tren, em penso, vaig veure algú que omplia els fulls de sol·licitud d’admissió a la SGAE. Em pregunto si sabia l’atzucac on es ficava, o bé al contrari si era dels pocs que treuen benefici de pertànyer-hi.

Tot i que hauria estat un què enllaçar abans el blog d’Oriol Alamany per l’interès que té en matèria d’imatge digital, no ho faig fins ara amb la reflexió -els arguments de la qual, sense voler-li treure mèrits, jo ja pressentia- que fa sobre el conflicte del segrest de l’Alakrana.

Us convido a visitar després de llegir aquest article la resta del seu blog, que és tant o més interessant que aquesta entrada en concret.

No tinc una simpatia especial per Greenpeace perquè considero que moltes de les accions que fan donen, de cara als consumidors i ciutadans del carrer, la imatge que els problemes mediambientals són culpa de les empreses, i que per tant són elles les úniques que han de respondre’n. Però bé, em sembla interessant signar en aquesta campanya per dificultar l’entrada al mercat d’arròs transgènic. La imatge de la gent que justifica la modificació genètica d’espècies de conreu amb arguments com l’augment de la producció que facilitaria alimentar els negrets de l’Àfrica em produeix una profunda tristesa i vergonya aliena.

Greenpeace, per altra banda, segueix mirant cap a una altra banda quan de la llengua catalana es tracta -perdó, m’oblidava que els seus problemes són més importants- i segueix fent demagògia de baixa intensitat amb aquesta pallassada d’Ayúdanos a parar el cambio climático. Em refereixo al missatge global, no sé si concretament utilitzen aquestes paraules.

Potser recordareu la meva entrada Dono i canvio de fa uns mesos. Doncs bé, els mateixos lots que vau tenir el plaer de veure llavors, a més d’alguns afegitons, els podreu contemplar al mercat d’intercanvi que aquest dissabte 7 de novembre muntarem a la Casa Orlandai (d’11 a 15h.), al qual us animo a participar o, com a mínim, que el visiteu. Potser s’hi amaga allò que buscàveu fa tant de temps. Perquè si no us interessa el que jo hi porti, potser si que us interessarà allò que altres persones que muntaran parada intercanviaran o vendran a baix cost.

Us hi espero!

Alguns enllaços obtinguts en una navegació encadenada que sintetitzen -com a mínim en part- les meves visions sobre Barcelona, elits polítics, Catalunya, món desenvolupat i món sencer.

1. http://imnotaturist.blogspot.com/
2. http://www.mariallopis.com/2008/10/02/odio-barcelona
3. http://andresmartinez.es/index.php?id=9&l=1&ano_sel=2008&mes_sel=4&busq_avan=Buscar
4. http://elblogdefarina.blogspot.com/2008/04/un-articulo-reciente-de-ulrich-beck.html

CAMPANAS POR LA GRIPE A from ALISH on Vimeo.

Una monja de Sant Benet de Montserrat us explicarà amb molta gràcia i simpatia el què de la grip A. Em mossego els dits per evitar seguir escrivint i deixar que cada ú, en pau, tregui les pròpies conclusions sobre aquest tema, o d’altres…

Crec que va ser Unamuno que, en una afirmació en sentit retrògrad, deia Que inventen ellos!… Bé, salvant les distàncies, jo aniré a fer una mica el mateix.

Els experts

Els primers inventors que detesto són els que s’han hagut de reunir a Madrid -pobrets, els deuen haver pagat dietes i hotels qui-sap-lo- per decidir que bueno, amb això de la grip potser no n’hi havia per tant i que no calia tocar el calendari de curs escolar. Felicitats eminències! però per decidir això no cal ser ni conseller, ni tècnic de sanitat ni d’educació, ni cap buròcrata d’aquests inútils amb què ompliu les catedrals de la improductivitat. Només cal tenir una mica de sentit comú i, en cas que mirem habitualment la tele o llegim el diari, un filtre molt i molt fort per resistir l’ensulsiada mediàtica orientada a convèncer-nos que, després d’aquest hivern, probablement la meitat de nosaltres estarem criant malves per culpa de la famosa grip, que per més inri en principi era dels porcs. Ja veus. Jo porto vint-i-vuit anys tenint la grip cada dos o tres i encara no m’he mort.

Els salvadors dels obrers

El segons inventors que no sé si detesto o admiro, pel desvergonyiment amb què actuen, són els que diuen que donaran un subsidi suplementari als aturats que se’ls hagi acabat el subsidi d’atur ordinari. La primera pregunta -que tinc la sensació que només em faig jo- és: es pot saber d’on traureu la pasta? Els socialistes em cauen millor que els populars, però no suporto veure líders -de la mena que sigui, tampoc a l’associacionisme- que es comporten com si el seu camp de batalla fos un espectacle del Mag Lari. A veure, el subsidi d’atur se’l paga cada treballador amb la seva cotització a la seguretat social. Però no recordo que mai ningú m’hagi explicat que de tant en tant es pagués un suplement anticrisi. I a més és que hòstia, sempre tinc la sensació que els requisits per a les ajudes a mi mai m’inclouen. Deu ser la justícia social. Em queda el consol que aquesta és la crisi dels totxos, i hi és més perquè se’n parla que perquè hi sigui. Jo no sóc més pobre que fa dos anys, a veure si us n’entereu, cony. Per tant, en resum, els inventors de les mesures anticrisi, us les podeu posar per on us càpiga, gràcies.

Els municipis de costa amb imant per a guiris

Els tercers inventors són els municipis reomplidors de platja. Cada vegada que el mar decideix endur-se la sorra de les platges, pam! escuren la migrada butxaca del sofert contribuent per convertir els diners en sorra amb què poder reomplir la platja. Sou gilipolles o simplement us divertiu fent-ho veure? Jo crec que deuen ser gilipolles i a més alguna comissió deuen cobrar. Gastar-se els diners en sorra, on anirem a parar; ¿havíeu pensat mai que algú pogués arribar a ser tan estúpid? Jo no havia vist res igual des que em van explicar que un emperador romà va fer senador el seu cavall. La gràcia de la cosa és que avui deien que potser és culpa d’aquestes intervencions litorals la reducció d’unes poblacions de marisc que -no podia ser d’una altra manera- eren el mitjà de subsistència d’alguns pescadors del Maresme. Els polítics han dit que potser sí, però que les dels anys 90, que ara ja ho fan millor. Ah.

D’ara endavant, però, us suggereixo pensar el següent: si el mar s’endú la platja, per alguna cosa serà. Poseu remei al mar, i potser el mar us tornarà la platja. Com veieu, estimats lectors, jo també sóc inventor. He vingut a restituir l’invent del sentit comú, que tot el món al meu voltant sembla haver perdut per complet. Tret de mi, òbviament.

Els de la secta de la bombeta de baix consum

També tenia ganes de parlar dels inventors de l’ecologisme de les bombetes de baix consum, ara que la gent avorrida de la comunitat europea ha decidit que avui s’havien de deixar de fabricar les d’incandescència. Perquè segur que hi ha algú que està guanyant molta pasta amb el tema. El cas és que les d’incandescència valen quatre duros, i els seus residus deuen ser més aviat baratets de gestionar. Amb les bombetes de baix consum -que també les deuen fabricar nens al païs d’OccidentNoHoVeiem- però, es pot guanyar molta més pasta, tant per fabricar-les com per reciclar-les, perquè aquell engendre ensamblat no hi deu haver qui el recicli, o sí, l’empresa enxufada de torn. Ah i durar? bé, durar durar, una bombeta de baix consum en una cuina durarà allò que duri un caramel a la porta d’un col·legi, o sigui, el mateix que una d’incandescència. I és 20 vegades més cara, si compres la d’incandescència al DIA (mig euro) i la de baix consum a la ferreteria (deu euros).

Per tant mai tan cert com en aquest cas el principi d’incertesa de Heisenberg (era ell?), que la velocitat de desgast de la bombeta de baix consum depèn del punt de vista de l’amidament (era més o menys així, ¿no?). Bé, aquell era un paràgraf que he escrit força des de la ignorància del cost ambiental i social del woolframi o el tungstè, però igualment recelós de qualsevol de les seves alternatives suposadament més guais. Corregiu-me en els comentaris, estic preparat pel xàfec.

Al final, aquests savis de la comunitat europea i els seus sicaris funcionaris i sequaços càrrecs tècnics de l’administració espanyola no ens deixaran ni anar a comprar pipes perquè diran que són massa salades. Cada dia em feu més pal i cada dia us trobo més tontos i us menyspreo més i més, rates d’universitat. I que consti que, en relació a la universitat, només hi tinc en contra allò que hi tinc en contra.

Sobre donar

Diu Khalil Gibran a El profeta:

Després un home ric digué: - Parla’ns de donar. I ell respongué: És poc el que dónes, quan dónes del que et pertany. Quan dónes de tu mateix és quan dónes veritablement. Car, ¿què són les vostres possessions sinó coses que conserveu i guardeu per por d’haver de necessitar-les demà? I demà, què li portarà al gos massa prudent, que amaga ossos a la sorra sense rastre mentre segueix els pelegrins vers la ciutat santa? I què és el temor de la necessitat, més que la necessitat mateixa?

Hi ha aquells que donen poc del molt que tenen… i ho donen per rebre’n agraïment, i llur secret fa els seus dons indesitjables. I aquells que tenen poc i ho donen tot. Aquests són els qui creuen en la vida i en la liberalitat de la vida, i la seva caixa no queda mai buida. Hi ha aquells que donen amb joia, i aquesta joia és llur recompensa. I aquells que donen amb dolor, i aquest dolor és llur baptisme. I també els qui donen, i no els dol donar, ni en cerquen cap joia, ni ho fan sentint-se virtuosos. Donen de la mateixa manera que la murtra escampa la seva fragància en l’espai, en la vall llunyana. Déu parla a través de les mans d’aquests, i darrera de llurs ulls somriu la terra.

És bo donar quan se’ns demana, però és millor comprendre i donar abans que ens ho demanin. I per aquell que té la mà oberta, la recerca d’aquell que ho espera és una joia més gran que la de donar. Existeix cap cosa que pugueu guardar per sempre? Tot el que teniu serà donat algun dia. Doneu, per tant, avui mateix, perquè l’època de donar sigui la vostra i no la dels vostres hereus. Sovint dieu: prou voldria donar, però només a aquells que ho mereixen. Però els arbres del vostre hort no pensen així, ni tampoc els ramtas del vostre pasturatge. [...]

Sense ànim de satisfer les expectatives que podria generar la lectura d’aquest text fantàstic (us recomano que el llegiu sencer per exemple a l’Obra Selecta, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1978, juntament amb d’altres imprescindibles inclosos dins El profeta, El precursor, El foll i El caminant i, dit sigui de passada, abandoneu els embaucadors, plagiadors i encantadors de serps com Jorge Bucay) m’ha semblat interessant per introduir el que ara us diré:

Heus aquí una llista de coses que dono o canvio. Estic fent endreça de la casa i això posa de manifest tot allò que durant cinc anys pots haver cregut necessitar i que no has necessitat durant cinc anys. Així doncs, sense més preàmbuls, s’obre la veda. Si t’interessa res, contacta amb mi a través de mail a raimon arrova imatgedart punt com. Allò que canviï, encara he de fer el post tipus llista de regals explicant per quina cosa ho voldria canviar. Però estic segur que això no serà un problema. Insisteixo, però, en el tema de Jorge Bucay: aquest senyor no és aigua clara.

Lot 1. Ampolles de vidre bellament decorades.

Te les dono. Una d’elles és una ampolla antiga de Licor 43. No sé si té cap interès històric o de col·leccionisme, però queda dit.

Lot 2. Altaveus.

Te’ls dono. Altaveus així mitjanets, amb connexió com la que veus a la foto. Ni idea de si funcionen.

Lot 3. Joguines absurdes.

T’ho dono. Martell de joguina amb xiulet i dues quetes per donar corda al català.

Lot 4. Llibres.

Te’ls dono. El violí d’Auschwitz, d’Àngels Anglada, que te’l dono perquè ja en tinc un altre exemplar, i Fe y Vida (Juan García Inza i Pedro de la Herrán), que em va arribar a les mans fruit de l’endreça de trastos d’algú altre. Té alguns passatges impagables com:

- [También debes recordar] por qué lesionan gravemente el plan de Dios las llamadas relaciones prematrimoniales.

- El ateísmo es la negación de Dios por malicia o ignorancia. El ateísmo moderno se presenta con frecuencia muy organizado y cuenta con poderosos medios para intentar eliminar la idea de Dios en la sociedad. [...] El hombre será más hombre, dicen, cuando elimine a Dios de su vida. Todo es fruto del odio que viene del Maligno desde el principio de la humanidad.

- Entre d’altres…

Lot 5. Malla de plàstic taronja.

Te la dono. 96 cm. aprox. d’alçada per una mica més de 4 metres de llarg, també aprox. Té alguns trossets trencats però és plenament funcional.

Lot 6. Tenda Locust vermella.

Te la canvio. Tenda per a 2-3 persones. Utilitzada en 10 o menys ocasions. En molt bon estat en general, tot i que té un vent trencat. Me’n vull desprendre perquè me n’acabo de comprar una altra més petita, lleugera i discreta.

Lot 7. Material de muntanya y alrededores.

T’ho dono:

• Botes de muntanya marca Chiruca del número 45
• Cremador per a Camping Gaz, dels grossos per a bombona grossa amb rosca. Antic i sense garantia de funcionament.
• Funda verda Laken per a cantimplores amb forma tipus “bombeta” d’un litre.
• Frontal de bombeta d’incandescència. Les gomes estan donades i com a frontal no promet gaire… però diu ser submergible, i encendre’s, s’encén.

Lot 8. 5 fluorescents Sylvania Gro-Lux.

Te’ls dono. De 43-45 cm. de llarg cada un. Van funcionar durant relativament poc temps, però fa molts anys i van viure força trote, per això no et puc donar garantia que funcionin.

Lot 9. Jardineria urbanita.

T’ho dono o t’ho canvio. La raó és que passo de guarrades químiques que tampoc utilitzo. No passo igual d’altres guarrades químiques que sí que utilitzo.

• Bossa d’adob petiteta de Compo Nitrophoska
• Caixa de “Reverdeciente anticlorosis Asocoa”
• Peus metàl·lics per a testos.

Lot 10. Recipient de metall i de boga.

Te’l dono. Potser tu li trobaràs la utilitat. 26 de diàmetre per 20 d’alçada, aproximadament.

Lot 11. Pilota de futbol vella.

Te la dono. Per a col·leccionisme, per a rebentar-la, per riure o per al que sigui. Me la suda, queda-te-la.

Lot 12. Pots de melmelada per a cultiu de fongs.

Te’ls dono. Durant un temps els pots de la melmelada de la Bonne Maman van anar buscats, o no, per ser aptes per al cultiu de fongs. A mi aquest tema no em va acabar de sortir bé; si els vols en tens 4, dos d’ells ja preparats amb foradets i vermiculita i no sé si encara més parafernàlia.

Lot 13. CIM, conjunt inclassificable de merdes.

Òbviament, t’ho dono:

• Vaca de fusta, potser útil com a trepitjapapers.
• Calendari de l’any de la catapum amb visors per als dies del mes i de la setmana, i cartellets intercanviables per als mesos. No acaba de xutar.
• Conversor electrònic en plan calculadora euros-pessetes.
• Moneder del xino.
• Pany de porta antiga, amb cadeneta i sense clau.

Lot 14. Peça de plàstic rotllo tricorni.

Te la dono. Peça de plàstic negre semblant a un tricorni, potser pertanyent a algun extractor o aparell d’aquesta mena.

Lot 15. Marcs de fusta.

Te’ls dono. 10 marcs de fusta de mides compreses entre els 54 i els 68 cm. pel que fa a les amplades i els 37 i els 54 cm. pel que fa a les alçades. Diversos estils, però tots més aviat clàssics.

Lot 16. Bosses.

• Bandolera de propaganda de Caixa Catalunya/VISA. Grossa, hi podria cabre un ordinador mitjà o petit.
• Bandolera de propaganda de Lluïsos de Gràcia. Petita, per portar-hi la cartera, un entrepà petit, una llibreta petita, tot petit.