el curs serà en català. Si estàs familiaritzat amb l’idioma, confio que això no sigui un gran problema. En els diversos cursos que he impartit he tingut més d’un alumne que no parlava català i que podia tenir alguna dificultat amb l’idioma perquè portava poc temps aquí. En aquests casos intentava traduir les frases que em semblava que podien ser més conflictives. Aquesta manera de fer, fins ara, no crec que això hagi estat motiu de descontentament per part de ningú.

En el 3D, per altra banda i com potser ja saps, hi ha una quantitat important de terminologia en anglès, i el programa el farem servir amb la interfície en llengua anglesa.

Jo com a professor sempre m’he plantejat això com una oportunitat d’ensenyar la llengua catalana. Evidentment, però, tu ets qui coneix millor el que esperes treure d’aquest curs. En funció d’això treu les teves pròpies conclusions i segur que seran les encertades!

Salutacions,
Raimon

este curso va a ser en catalan o en castellano o ingles ?

gracias para su respuesta

un saludo cordial
Andreas

com que és evident que controles el tema molt més que jo, tindré per aproximadament cert tot el que dius perquè sembla raonable, i fins que ningú em demostri el contrari.

Com que sembla que ho dubtes, però, sí que voldria aclarir que els directius estan efectivament desenfeinats. Els directius estan desenfeinats, a la mateixa alçada que la majoria de gent d’aquest país. I amb desenfeinats no em refereixo que són a l’atur, òbviament. En aquest país, i jo m’hi incloc, creixem amb l’expectativa d’orientar la nostra manera de guanyar-nos la vida de tal manera que com més ens paguin i menys treballem, millor. Qui triomfa en la nostra societat és qui té la ràtio més alta entre sou cobrat i hores treballades. Coincidint de nou amb les tesis de “La dictadura de la incompetència” de Xavier Roig, comparteixo que en la nostra dimensió laboral ens costa molt treballar amb una expectativa d’autoconstrucció personal i de col·laboració amb el desenvolupament del país. Per això és tan irrellevant en el mercat laboral d’avui el fet que nosaltres siguem la millor persona per a fer una feina, que la feina sigui la millor per a la nostra persona, i que la feina tingui un rendiment, una plusvàlua, pel conjunt del país.

Això -l’expectativa de treballar poc cobrant al màxim- des del meu punt de vista és el que configura les regles del joc del mercat laboral espanyol. Tothom sap de què va i no hi ha sorpreses. Qui més treballa -per tant, qui aporta un rendiment econòmic més clar- són els perfils que el nostre mercat laboral designa com a feines de “baixa qualificació”. Paletes, personal d’hosteleria, operaris de fàbrica, dependents de grans cadenes comercials, la llista seria llarga. Per ells l’expectativa del triomf és una quimera en la qual estan segurs que el mercat laboral no hi té cap part. La classe mitjana, la més nombrosa al nostre país, tot i que hi pot passar eventualment, sempre intenta fugir d’aquestes ocupacions. Les seves aspiracions són superiors, o dit d’una altra manera, veuen factible assolir algun dia l’estatus del triomf per la via laboral. En un article ( http://www.marcvidal.cat/espanol/2009/10/el-expolio-de-los-sue%C3%B1os.html ) en Marc Vidal fa una prou profunda reflexió sobre amb quins somnis creix la classe mitjana espanyola, a la vegada que analitza la reducció progressiva del seu poder adquisitiu.

Això, però, ja són figues d’un altre paner. La qüestió clau és que les parts potents del sistema (classe mitjana per volum i classe alta per poder) ja accepten un estat de les coses que els permet una major qualitat de vida, a costa de la força productiva real de les feines de baixa qualificació. És a dir, Espanya és un país satisfet amb tenir una casa amb totes les canonades malmeses, mentre pugui pagar -avui ja no- el lampista que cada dia ve a arreglar una nova avaria. La solució real seria emprendre una acció de renovació de tot el sistema de conduccions de la casa. Però o bé sortim del pas dient que no ho podem pagar, o l’enginyer a qui tocaria emprendre-ho no ho fa perquè li fa mandra i, al cap i a la fi, a final de més cobrarà igual omplint qüestionaris inútils.

Així resulta que les parts teoricament més preparades del país són les que menys rendiment li donen, perquè evidentment aquesta preparació ha tingut un cost per l’Estat, i aquesta inversió no té retorn. En un altre moment abordarem les moltes distincions possibles entre estat i país. No ara.

Això tornen a ser figues d’un altre paner, però ja acabo. Com que el sistema va bé a qui té més beneficis (si ho mirem en termes de preparació rebuda i producció efectiva prestada) i aquests són la part més representativa de la població, queda del tot anestesiada qualsevol possibilitat de detecció de quina és la clau de volta que explica els problemes estructurals de l’economia espanyola. I sí, els directius no foten res, però a tothom li sembla normal, perquè ni els polítics ni l’oficinista tampoc acostumen a fotre res.

Amb honroses excepcions, com sempre. Una tesi a mode de conclusió seria:

- La gent o les empreses que en més ocasions salven el cul a alguna altra persona o empresa, són les que menys cobren i les que més treballen.

El que fa la resta de gent i empreses s’entén per exclusió.

A Espanya els consumidors paguen per l’energia per sota del seu cost i, en contraprestació, l’Estat atorga avantatges a les elèctriques per cobrir el diferencial. El dèficit tarifari en aquests moments és de MILERS DE MILIONS DE EUROS. Crec recordar que va ser una llei del PP. A més, tampoc es té en compte que la fluctuació de les matèries primeres pugui encarir el producte i, en conseqüència, augmenta el dèficit dels ciutadans.

Hi hauria – entenc- tres maneres de contrarestar-ho:
1. Canviar el marc tarifari
2. Pujar els preus en proporció al que realment costa (polítics no volen i si ho fan no és suficient per un tema electoral)
3. Petita revisió i augmentar els terminis del deute, que és el que normalment fan (aquesta generació que governa és el que no hi ha, però aquest és un altre tema)

Suposo que també es podria establir mecanismes per tal que el consumidor pagués en funció de la renta i ús, competència entre empreses (i per tant llibertat d’escollir del consumidor) i buscar la manera de produir més energia (renovables i… ni idea). Però com ja he dit no domino el tema.

Conclusions:

1-Al nostre país l’energia és deficitària. El consumidor no paga el que costa l’energia i el dèficit tarifari és immens.
2-Si volem ser eficients, és un dels camins. Només així la gent començarà a estalviar. A Espanya, la gent insisteix a viure com nou-rics. El creixement i el consum energètic, mentre a Europa era molt més suau, han augmentat a una intensitat molt forta a l’Estat sense que poguéssim incrementar el cost al mateix ritme. I amb aquests preus és impossible que famílies i empreses estalviïn.

I això, res té a veure amb els beneficis d’aquestes empreses i com els reparteixen. Crec que és un altre tema i, segurament, estaria molt d’acord amb molts dels que seguiran aquesta “apagada elèctrica”.
Si algú em convenç que estic equivocat em farà molt feliç (ho dic de veritat) i m’apuntaré a la brama contra el capital, els dividends escandalosos, els bonus i tota quanta mala bèstia de directius (desenfeinats????) de les empreses energètiques i la mare que les va parir.

He dit