Arrel de llegir aquesta informació a LaFarga.cat m’he decidit a escriure aquestes línies. Una mica més a sota de la informació en qüestió, un lector es lamenta que si aquesta iniciativa s’inspirava en el Google Summer of Code, perquè no ho feia sobretot en els aspectes més postius, en lloc de deixar un marge de temps tan reduït que, coincidint amb l’opinió del lector, al meu entendre dóna la sensació de tractar-se d’una partida pressupostària que calia gastar més que reflectir un interès real a promoure quelcom.
Això em porta al debat -crec que molt important en els dies d’avui- sobre els models de promoció del programari lliure que té l’administració i altres grans organismes. Per una banda tenim els despropòsits monumentals com el de l’Ajuntament de Barcelona amb el suposat compromís amb el programari lliure i la posterior renovació de les llicències del paquet ofimàtic de Microsoft al·legant que seria massa car fer la migració a aplicacions lliures. El problema no és tant que no s’utilitzi efectivament el programari lliure, sinó que el programari lliure sigui utilitzat de manera proselitista cap a la ciutadania i que aquesta, a l’hora de la veritat, no trobi recursos per satisfer les expectatives que se li havien creat, en aquest cas en relació a les possibilitats d’ús del programari lliure sense entrebancs d’incompatibilitat.
Les administracions catalanes suspenen, des del meu punt de vista, en la utilització del programari lliure i el suport real que hi donen. Desconec la realitat concreta i crua amb què es troben els ciutadans andalusos i extremenys, però vist des de fora i d’acord amb el ressò que n’he rebut, les iniciatives que les administracions d’allà han emprès per a la promoció del programari lliure resulten molt més creïbles. Aquí tothom parla de programari lliure perquè ens suposem una societat que ha sabut integrar les noves oportunitats que les TIC han generat. Però quan parlem d’utilització en el dia a dia, la major part de la gent confessa no utilitzar aplicacions lliures i no pot anar més enllà d’una manifestació -molt convençuda, això sí- de suport ideològic de paraula.
El suport ideològic de paraula no té la més mínima importància, des del meu punt de vista, en un món on és tan fàcil fer proclames i on, com sempre, el que hauria d’importar són els fets. Té menys importància encara en un entorn on la major part de la gent, fins i tot suposats entesos, encara pensen que la característica principal del programari lliure és la seva gratuïtat. Si penses això, et suggereixo donar una ullada a http://ca.wikipedia.org/wiki/Programari_lliure , et pot aclarir algunes qüestions.
Més greu, però, és observar la filosofia d’ús del programari lliure en els organismes que més el promouen actualment, com les universitats. En aquests organismes, que imagino que pateixen unes inèrcies d’actuació ingents, hi ha molta gent motivada i compromesa amb els ideals del PL, però sospito que es tracta sobretot de perfils tècnics amb molt bon ull però poca vista. Bon ull perquè són conscients dels beneficis tecnològics que el PL aporta; poca vista perquè l’ús de programari lliure pel gruix de la societat té un preu que cal pagar, i mentre que alguns segueixen en la inòpia de la gratuïtat, altres ens són més conscients però no estan disposats a invertir-hi més esforços -esforços que acaben podent-se resumir en qüestions pressupostàries.
El preu que cal pagar és que el programari lliure trasllada definitivament la responsabilitat de l’ús de les eines informàtiques a l’usuari. Ningú es plantejaria -bé, potser alguns jutges dictant sentències absurdes als EUA sí…- que si jo em compro un martell i començo a donar-m’hi cops al cap, la responsabilitat dels danys que em causaré sigui del fabricant del martell o del venedor. Simplificant molt l’assumpte, el programari lliure s’aguanta sobre la tesi que hi ha unes eines disponibles -martells, fresadores, ordinadors- i cada ú ha de poder fer amb elles allò que li doni la gana, atenent-se a la pròpia responsabilitat, que no és altra cosa que el revers de la llibertat. Això inclou implícitament que si la meva responsabilitat com a usuari em diu que una eina no és la millor per a una tasca, pugui utilitzar-ne qualsevol altra o bé invertir esforços a millorar la primera.
Això requereix el canvi de paradigma de l’usuari en què aquest, a l’hora de fer servir un ordinador, s’acollia a una mena d’alquímia providencial de l’electrònica i la programació per la qual els seus desitjos es feien realitat. Abans potser només els fusters eren els qui coneixien la manera d’ajustar un ribot, un martell, perquè funcionessin de la manera que més els agradava. La diferència avui en dia és que hi ha molta gent que desitja ser fuster. Molta gent no vol limitar-se a fer un ús passiu -espectador- de les possibilitats de la tecnologia informàtica, i vol fer pàgines web, escriure cartes, participar en fòrums, publicar qualificacions en una intranet. Tot això requereix capacitació tecnològica.
Venim d’una inèrcia en la utilització dels equips informàtics que intenta tant com sigui possible apartar l’usuari de qualsevol necessitat de capacitació. Tot està resolt, tot funciona de fàbrica, no hi ha res a modificar. Això no és tant un problema del programari propietari, és més un problema de models de consum i arquetips creats sobre els usuaris de les eines i els seus desenvolupadors. Des del meu punt de vista el màxim exponent d’aquesta filosofia és el sistema operatiu MacOSX. Malgrat que és evident que la qualitat, la performance, del seu funcionament, supera qualsevol rival fins la data d’avui, crec que parlant estadísticament molts o bona part dels seus usuaris es comptarien entre els més ignorants sobre els conceptes tècnics relatius a les tasques que amb l’ordinador desenvolupen. Però això és matèria per a un altre post, i el que vull transmetre de tot això és que els usuaris no contemplen l’aprenentatge de l’eina informàtica com una part intrínseca i inherent a una utilització responsable de l’esmentada. Per molta gent, l’ordinador simplement funciona.
Els desenvolupadors d’eines informàtiques són en les seves tasques també usuaris d’altres eines possibilitadores. I aquí és on tornem al tema del programari lliure, ja que aquest corrent tecnològic ha aportat als desenvolupadors eines amb una gran solvència contrastada en alguns camps -sense tanta en d’altres- on el fet que el codi font fos públic i modificable proporcionava un immens avantatge sobre el programari privatiu a l’hora de desenvolupar mecanismes de seguretat informàtica. Aquesta va ser la pedra de toc del programari lliure, amb el desenvolupament d’aplicacions com Apache i de sistemes operatius com GNU/Linux, des de la qual aquesta pràctica s’ha estès a aplicacions on la seguretat no és tan crítica, com l’edició d’imatge.
Sovint, però, ens trobem que aquest potencial de modificabilitat i transparència que, en general i per un procés eminentment víric, impera en el programari lliure, no és aprofitat pels usuaris finals, és a dir usuaris rasos i desenvolupadors d’aplicacions orientades a aquests. En una universitat com la UPC, la intranet d’estudiants és una aplicació lenta, lletja, i disfuncional -en termes d’usabilitat web- com poques, i és un Moodle, programari lliure donde los haya. Poso aquest exemple per parlar de com, en una universitat amb un perfil tan clarament tecnològic com la UPC, ningú detecta la necessitat que una Intranet sigui més usable per l’usuari o, si la detecta, no vol destinar o no té els recursos necessaris -probablement econòmics, tornem al principi- per dedicar el potencial que té a millorar-la.
A gran escala, el mateix passa a les altres esferes socials. El programari lliure està molt bé, però no n’hi ha prou de posar-lo allà on es pugui com el peu amb un calçador. Cal fer-hi una aposta, aposta que vol dir diners i temps. Diners per als professionals. Temps per a formar els usuaris. Mentre això no passi el programari lliure roman relegat al seu paper de fill bastard al servei de proclames esquerranoses, i causarà una vegada i una altra frustracions a l’usuari a qui ningú ha explicat que cal aprendre a fer servir un martell.
