Fa pocs dies vaig escriure una entrada sobre el famós netbook de TV3. Ahir en parlava amb un amic, que em deia que havia escrit un mail queixant-se del mateix que jo arrel de la lectura del meu post. I avui he volgut fer una cerca al Google veient què es deia de tot plegat a la xarxa. Doncs bé, lògicament m’he trobat amb més gent que ho veu també des del meu punt de vista. Aquest blogaire, particularment, ha rebut de la CCRTV una resposta que encara m’ha fet indignar més.

CRTV Interactiva té present i valora l’aportació de la comunitat de software lliure i, de fet, el sistema de publicació dels webs de TV3 i Catalunya Ràdio està basat en bona part en aquest tipus de tecnologies

(…)

Agraïm els seus comentaris i els tindrem en compte per a pròximes iniciatives.

De la resposta que donen m’interessen especialment aquests paràgrafs que cito, perquè il·lustren la percepció que del programari lliure té la majoria de gent sense coneixements informàtics, o alguns usuaris de pro del programari propietari. Aquesta percepció veu el programari lliure com una cosa simpàtica i encomiable. No obstant, a l’hora d’utilitzar-lo, ho veu simplement des de les raons ètiques, que hi són, i mai des de les tècniques.

Jo crec que en aquest món hi ha bones persones, persones idiotes i persones que prenen les bones persones per persones idiotes. Els qui han donat aquesta resposta al requeriment d’en Ramon, i sense ànim d’atacar personalment (però el meu estupor no em permet utilitzar un altre concepte que la idiòcia), pertanyen a un dels dos darrers grups. I qualsevol de les dues opcions és molt preocupant. La reflexió d’en Ramon en aquest sentit és la mateixa que jo em faria. I és que si la CCRTV utilitza programari lliure per a les seves aplicacions web, no serà perquè calgui fer un favor a ningú, sinó perquè indubtablement són les millors que hi ha. No és gaire agosarat sospitar que totes les aplicacions online de Google (mail, calendari, documents, etc.) estan basades en aplicacions de programari lliure (WebCalendar, OpenOfficeOrg, per ex) que ells han adaptat al tipus de servei que volen donar.

Afortunadament s’ha aconseguit que l’evidència jugui una mica a favor del programari lliure en alguns camps, després de tants anys de picar pedra. Però aquest funcionariat de merda que tenim segueix veient tot això simplement com una altra iniciativa pseudoalternativa-antisistema a qui està molt bé riure-li les gràcies, sense adonar-se de les repercussions (ètiques i tècnològiques, polítiques per tant) que podria tenir en el perfil de societat digital que estem construint. L’estratègia llueix per la seva absència en aquest cos tècnic funcionarial format a l’albada de l’era democràtica. I la seva mala fe, ignorància o incompetència condemna la societat a seguir comprant un nou martell cada vegada que va a comprar claus.

Altres enllaços a bitscatalans, Ubuntaires de Ponent.

Crec que va ser Unamuno que, en una afirmació en sentit retrògrad, deia Que inventen ellos!… Bé, salvant les distàncies, jo aniré a fer una mica el mateix.

Els experts

Els primers inventors que detesto són els que s’han hagut de reunir a Madrid -pobrets, els deuen haver pagat dietes i hotels qui-sap-lo- per decidir que bueno, amb això de la grip potser no n’hi havia per tant i que no calia tocar el calendari de curs escolar. Felicitats eminències! però per decidir això no cal ser ni conseller, ni tècnic de sanitat ni d’educació, ni cap buròcrata d’aquests inútils amb què ompliu les catedrals de la improductivitat. Només cal tenir una mica de sentit comú i, en cas que mirem habitualment la tele o llegim el diari, un filtre molt i molt fort per resistir l’ensulsiada mediàtica orientada a convèncer-nos que, després d’aquest hivern, probablement la meitat de nosaltres estarem criant malves per culpa de la famosa grip, que per més inri en principi era dels porcs. Ja veus. Jo porto vint-i-vuit anys tenint la grip cada dos o tres i encara no m’he mort.

Els salvadors dels obrers

El segons inventors que no sé si detesto o admiro, pel desvergonyiment amb què actuen, són els que diuen que donaran un subsidi suplementari als aturats que se’ls hagi acabat el subsidi d’atur ordinari. La primera pregunta -que tinc la sensació que només em faig jo- és: es pot saber d’on traureu la pasta? Els socialistes em cauen millor que els populars, però no suporto veure líders -de la mena que sigui, tampoc a l’associacionisme- que es comporten com si el seu camp de batalla fos un espectacle del Mag Lari. A veure, el subsidi d’atur se’l paga cada treballador amb la seva cotització a la seguretat social. Però no recordo que mai ningú m’hagi explicat que de tant en tant es pagués un suplement anticrisi. I a més és que hòstia, sempre tinc la sensació que els requisits per a les ajudes a mi mai m’inclouen. Deu ser la justícia social. Em queda el consol que aquesta és la crisi dels totxos, i hi és més perquè se’n parla que perquè hi sigui. Jo no sóc més pobre que fa dos anys, a veure si us n’entereu, cony. Per tant, en resum, els inventors de les mesures anticrisi, us les podeu posar per on us càpiga, gràcies.

Els municipis de costa amb imant per a guiris

Els tercers inventors són els municipis reomplidors de platja. Cada vegada que el mar decideix endur-se la sorra de les platges, pam! escuren la migrada butxaca del sofert contribuent per convertir els diners en sorra amb què poder reomplir la platja. Sou gilipolles o simplement us divertiu fent-ho veure? Jo crec que deuen ser gilipolles i a més alguna comissió deuen cobrar. Gastar-se els diners en sorra, on anirem a parar; ¿havíeu pensat mai que algú pogués arribar a ser tan estúpid? Jo no havia vist res igual des que em van explicar que un emperador romà va fer senador el seu cavall. La gràcia de la cosa és que avui deien que potser és culpa d’aquestes intervencions litorals la reducció d’unes poblacions de marisc que -no podia ser d’una altra manera- eren el mitjà de subsistència d’alguns pescadors del Maresme. Els polítics han dit que potser sí, però que les dels anys 90, que ara ja ho fan millor. Ah.

D’ara endavant, però, us suggereixo pensar el següent: si el mar s’endú la platja, per alguna cosa serà. Poseu remei al mar, i potser el mar us tornarà la platja. Com veieu, estimats lectors, jo també sóc inventor. He vingut a restituir l’invent del sentit comú, que tot el món al meu voltant sembla haver perdut per complet. Tret de mi, òbviament.

Els de la secta de la bombeta de baix consum

També tenia ganes de parlar dels inventors de l’ecologisme de les bombetes de baix consum, ara que la gent avorrida de la comunitat europea ha decidit que avui s’havien de deixar de fabricar les d’incandescència. Perquè segur que hi ha algú que està guanyant molta pasta amb el tema. El cas és que les d’incandescència valen quatre duros, i els seus residus deuen ser més aviat baratets de gestionar. Amb les bombetes de baix consum -que també les deuen fabricar nens al païs d’OccidentNoHoVeiem- però, es pot guanyar molta més pasta, tant per fabricar-les com per reciclar-les, perquè aquell engendre ensamblat no hi deu haver qui el recicli, o sí, l’empresa enxufada de torn. Ah i durar? bé, durar durar, una bombeta de baix consum en una cuina durarà allò que duri un caramel a la porta d’un col·legi, o sigui, el mateix que una d’incandescència. I és 20 vegades més cara, si compres la d’incandescència al DIA (mig euro) i la de baix consum a la ferreteria (deu euros).

Per tant mai tan cert com en aquest cas el principi d’incertesa de Heisenberg (era ell?), que la velocitat de desgast de la bombeta de baix consum depèn del punt de vista de l’amidament (era més o menys així, ¿no?). Bé, aquell era un paràgraf que he escrit força des de la ignorància del cost ambiental i social del woolframi o el tungstè, però igualment recelós de qualsevol de les seves alternatives suposadament més guais. Corregiu-me en els comentaris, estic preparat pel xàfec.

Al final, aquests savis de la comunitat europea i els seus sicaris funcionaris i sequaços càrrecs tècnics de l’administració espanyola no ens deixaran ni anar a comprar pipes perquè diran que són massa salades. Cada dia em feu més pal i cada dia us trobo més tontos i us menyspreo més i més, rates d’universitat. I que consti que, en relació a la universitat, només hi tinc en contra allò que hi tinc en contra.

L’opció més fàcil sempre és ser injust. En aquest cas no puc evitar ser-ho; feia temps que se m’anaven carregant les piles o una altra cosa per escriure un post malparlant de quelcom.

Avui un jove argentino m’ha cridat l’atenció pel carrer demanant-me si tenia un minuto para Médicos Sin Fronteras. Tot passant, d’anada, ja els havia vist, eren una mena d’escamot de mercenaris, joves en condicions precàries de treball, amb les seves ridícules carpetes de pinça i els seus petos no menys lamentables.

La meva resposta a la sol·licitud minutera ha estat que no, que ho sentia. Sento un inconfessable orgull i complex a la vegada per aquesta mena de respostes educades. Orgull per una banda per tenir l’habilitat de no amargar els dies a la gent amb un estirabot meu, per saber-lo aturar. Complex perquè sovint em vindria de gust enviar a la merda tot aquell qui em para per fer-me una enquesta, per apuntar-me a no sé quina ONG o companyia energètica o telefònica, en fi, qualsevol d’aquestes persones que es veuen obligades a treballar per empreses a qui no preocupa la mala imatge que projecten de si mateixes amb aquestes tàctiques mesquines de recaptació de clients i de guerrilla. Potser precisament perquè jo he treballat fent enquestes em fa més ràbia que hi hagi qui dipositi un cèntim de credibilitat en tot això. Segur que la meva falta de convicció va col·laborar a que durés tan poc en aquesta feina, també.

Ara ja sabeu, doncs, que no tinc un minut per a Médicos sin fronteras, ni per a Intermón, ni per a la Creu Roja, ni per a Setem, ni per a Mans Unides, ni per a tots aquells que projecten una imatge de si mateixos com algú que només busca un suport a cop de talonari. De fet, això del talonari és secundari. Jo no tinc un minut per a ningú. Els minuts que jo tinc són per a mi i simplement espero que quan algú em demana invertir-los en una altra cosa que no sigui el meu ego sigui quelcom més interessant que simplement pagar una quota cada mes per salvar negrets de l’Àfrica i que el nen Jesús no plori.

Al final tot es podria resumir en el fet que esperaria d’aquestes ONG un comportament diferent que el que ja espero de Gas Natural, Endesa o ONO. I sé que puc ser injust amb tot això i acusar justos per pecadors, però qui em vulgui entendre dins aquests moviments ja m’entendrà.

El concepte trenta mil probablement només és conegut per aquells qui tenim el complex o la consciència o l’orgull -o altres substantius relatius a les formes de reconeixement propi- de formar-ne part. Deixeu que m’expliqui: trenta mil són les persones que formen part, la prole quantitativament, de les famílies que constitueixen l’oligarquia catalana. Maragalls, Pujols, per no al·ludir més enllà del que és necessari i posar dos exemples claríssims, evidencien com es pot simular que s’està en desacord però estar treballant, en el fons, per un model de societat molt semblant.

Jo sóc trenta mil. La majoria dels meus companys d’escola són trenta mil. De fet, la meva escola, de la qual estic molt content, era una escola dels trenta mil, com els CICs, THAUs, Sant Gregoris, Ignasis i fauna d’aquest gènere. Pels amants de les xifres, trenta mil és menys d’un dos per cent de la població de Catalunya.

Els trenta mil han donat una diversitat prou destacable les últimes tres dècades. N’hi ha de confessos i acòlits, hi ha renegaires, n’hi ha d’indiferents. Com a renegaire de luxe tindríem el senyor Boadella, que després de viure de les rendes de progressisme que li va generar haver estat una mica protagonista durant el franquisme i la transició, ara es dedica a pixar fora de test inventant (més) problemes sobre la llengua. De fet no tinc cap dada fefaent que em permeti assegurar que Albert Boadella és trenta mil -el concepte en sí és massa volàtil a tal efecte-, però a part de la intuició que a vegades és bona consellera, cal escoltar com de senyorial sona el cognom, i en aquest cas la prova de foc resultaria inequívoca: Bu(vocal neutra)dell(vocal neutra). Jo podria ser inclòs entre els renegaires, potser també. Potser no m’hi considero perquè -com qualsevol bon trenta mil- no tinc problemes especials amb el sentiment catalanista, tot i que tinc força problemes amb els polítics que avui se’n diuen.

Els trenta mil no són una classe del tot refractària. Hi ha hagut més transvasaments “cap a” que “des de”, cosa que permet enorgullir-se als trenta mil de ser gent oberta i tolerant. Els qui vénen del silenci que canta Raimon no són trenta mil. València i Catalunya també estan segur plenes de silenci. Però la xerrameca i els problemes i les solucions dels trenta mil ho envaeixen tot. Els petits trenta mil s’eduquen pensant que al món només hi ha gent trenta mil, i que els altres són ateus i protestants, castellans, gitanos, moros o dolents. Els trenta mil abans foren humils en la seva riquesa. Tenien fàbriques, explotaven treballadors, però estaven convençudíssims de conèixer el valor de l’esforç. Els pares trenta mil avui estan confosos, amb tanta gent de colors que quasi ni té un sostre on viure i viuen allà, al Raval.

Els fills trenta mil estan encantats, ves quina cosa, amb tanta gent de colors i de tenir un govern que no sap donar resposta a les seves necessitats (les de la gent de colors, nosaltres som blancs i immaculats), per així poder fer oenagés, escoltismes, esplaiets i associacions culturals i semblar que som una mica més útils. Els trenta mil, sí. Sorprenent, no? Un dos per cent de la societat és la qui pretén arreglar el món. Més enllà d’aquest dos per cent, associacions de barri, de veïns, ampes, gent sense criteri ni ofici ni benefici; no, nosaltres volem arreglar el món i fer que no hi hagi engendres com aquells, on la gent parla com gallines, interrompent-se i posant a parir qualsevol idea de concordança gramatical de nombre o gènere. En efecte, volem que ells siguin com nosaltres, un món a imatge i semblança de la nostra perfecció.

Ai, sí, seria maco i fins i tot veritat si no fos perquè és mentida. Als trenta mil ens apreta el mateix que a qualsevol altra persona, només que alguns hem tingut més sort -perquè néixer on neixes és només qüestió de sort o desgràcia, i prefereixo inclinar-me per la sort…- i hem anat a escoles cares i de petits no ens portaven al MacDonalds, i tot perquè ens emmirallem en un bagatge cultural -Renaixença, Escola Nova, moviment i vida de postguerra, una mica de Bauhaus, perquè no?- que estava prou bé però del qual, després de 50 anys i en el poti-poti actual, ja no som dignes. Potser no en som perquè, mal ens pesi a alguns, el MacDonalds existe.

No obstant, malgrat que la consciència que estem vivint del cuento cada vegada ens turmenta més, permetem que la societat sencera ens prengui com a model (“això és el que es fa a Europa”) o estem molt cofois de pensar-nos-ho. Que ens prengui com a model i ho faci pervertint inconscientment els nostres esquemes de pensament i organitzatius ja aviciats, i tallant-se les ales de cara a una veritable interculturalitat que no tingui la pinta de festival folclòric d’un poble d’estiueig del Vallès. A Viladrau ja seria el colmo. Farem el que sigui per ensenyar la nostra cultura als de fora, però que mai ningú ens demani que aprenguem de la seva. La llista de despropòsits seria llarga. També són llargs els tentacles de la influència dels trenta mil.

Algú podria explicar-me perquè una nena no pot portar el xador a l’escola?

Potser és una mica de mal gust posar per exemple aquest principi per plantejar l’escenari d’allò sobre què vull parlar, però se m’ha acudit al vol i aquests ocells millor no deixar-los passar. Mentre faig el cafè al bar de prop de casa -on, per cert, us recomano anar, Il Capriccio del cafe, al Carrer Borrell entre Parlament i Manso- tinc per costum llegir, a vegades, La Vanguardia de dies anteriors, ja que sovint la del dia l’ha agafat algun espavilat abans que jo (la vida). Avui repetia aquest costum quan, a les cartes al director, n’he vist una que posava amb paraules allò que jo hauria volgut dir ja en algun post, però segur que no ho hauria sabut fer tan sintèticament.

Francesc Casaus reflexiona, arrel de la lectura d’un article de Xavier Sala i Martín, Entidades de patrocinio público, sobre la bancarrota de Martinsa Fadesa i el fet que ara aquestes empreses demanin ajuda a l’Estat perquè s’emeti deute públic:

(…)Hace dos años, con esos inmensos beneficios que tenían, no querían saber nada del estado y apostaban por desregularizar la economía y reducir el estado a la nimiedad.
Pues no, amigos, si somos tan capitalistas y tan liberales, que cada palo, es decir, los accionistas, como dice el señor Sala i Martín, aguante su vela.

Sobre la cara dura que tenen les persones que gestionen aquestes empreses i que se’n beneficien només tindran dubtes els cecs d’esperit i els qui no volen veure més enllà de casa -mansió- seva a Pedralbes, Sant Gervasi, Les Corts, L’Eixample i fins i tot Sarrià. El que entenc que es pot discutir i on no m’atreveixo a ficar-m’hi gaire -per la meva ignorància i després de llegir el dubte també en l’article de Sala i Martín- és fins a quin punt l’estat ha de ser intervencionista o no.

Allò que crec que no és correcte, però, és aplicar el be water, my friend, mal entès, a aquesta decisió. És a dir, defenso que l’estat sigui intervencionista o no en funció de si en la conjuntura actual això m’afavoreix o no. Em sembla rellevant aquesta qüestió perquè, molt més a prop que el típic constructor estúpid, amb pudor d’alcohol i el puro a la boca i la cadeneta que el tòpic transmet, el meu entorn està ple de persones que podrien tenir un discurs sobre aquesta qüestió. Entre algunes d’elles m’he fet farts de sentir la modernitat, l’adequació a l’avui, que pretesament suposava que això sigui la selva i que és bo, per naturalesa, que tothom foti el que li doni la gana amb el mercat.

D’entrada no discrepo amb aquest principi. Amb la societat anestesiada d’avui en dia, que tothom fotés el que li donés la gana seria un revulsiu indiscutible, fins i tot a costa d’anar trobant cadàvers pel carrer. De fet al món cada dia hi ha milers de morts i fer un transvasament de dissort cap al primer món es podria dir que és una qüestió de justícia, com la que defensen els camps de golf de Múrcia i València. Estarien disposats els señuritus del meu entorn a acceptar el caos, la guerra, la fam, quan realment fos el mercat qui manés? Quanta ingenuïtat; aquest país de merda, que ho és i sobretot Catalunya, està ple de gent que es pensa que muntar un negoci pròsper és només tenir els diners per fer-ho. Si no fos per l’estat i les regulacions tals com salaris mínims i la seguretat social, per molt irrisòries i escandaloses que siguin, faria temps que tots estaríem remenant containers, perquè tant en el pla dels consumidors com en el dels empresaris només sabem comportar-nos com voltors o rates de claveguera. Com quan els petit burgesos propietaris de cafè -per posar un exemple, ja que tothom que va poder va fer el mateix-, amb l’entrada de l’euro, van decidir que 100 pessetes equivalien a 166,386 pessetes.

No cal témer, neoliberals casposos, la decisió del mercat és la que va valdre.

Alcalde, la meva ciutat fa pudor. Només no en fan algunes zones que vostè consideraria sense planificar, residencials, extraradials. Però fa pudor tota la resta, especialment tota la ciutat que els turistes transiten. Alcalde, els turistes són bruts i vostè fa que vinguin. Els turistes sempre segueixen els mateixos carrers de la meva ciutat, no els importen els altres, sempre van als mateixos bars i llocs d’oci, que solen regentar catalanets panxacontents de la prosperitat del seu negoci. A ells tampoc els importa res més i, d’aquesta crisi econòmica que diuen, només els inquieta el son la possibilitat que els turistes deixin de venir.

Els turistes tenen cara d’ignorants. Són com homes sense rostre, gent de la dels anuncis, gent feta de plàstic a imatge i semblança de l’american way of life. Els francesos sempre amb els llavis amb forma de dir fu, els anglesos i els alemanys sempre amb cara d’estar a punt de caure’ls un test al cap; aquests són els prototips, la resta tan sols aspiren a assemblar-s’hi. Ningú d’ells sembla enterar-se de res, són odiosos. És ben clar que no m’agraden els turistes i la seva parla bàrbara.

Però és que a més embruten, alcalde. No només ells, també tot de gent que és més anònima com més es concentra en els mateixos carrers que transiten els turistes. Són com hordes de gent jove, travessen els espais de fanals encesos i nit en què es converteixen els carrers perquè allò són les arteries i les venes de tots els llocs a on van i d’on vénen. Vomiten i pixen a qualsevol lloc, i després d’ells vénen els depravats a qui has deixat convertir Barcelona en casa seva, alcalde, mentre tu i els teus us dedicàveu a reprimir manifestacions sense sentit. Els depravats i els joves trenquen ampolles, els depravats espanten els locals i els turistes, els turistes van a les cadenes de menjar ràpid, les cadenes de menjar ràpid omplen a vessar els contenidors que tu els posares, tu, alcalde, a fi que seguissin empudegant la ciutat sense que ho sembli.

Per què, alcalde, has segrestat la vida que jo tenia amb la meva ciutat? recordo quan tenia un vuit anys, o així, quan tot era lleig i brut i ningú pretenia el contrari. Avui, però, quan arribo a la imponent plaça de Catalunya, només puc sentir vergonya, vergonya i la pudor, alcalde. Volies una ciutat per vendre en un opuscle i ens cobres els impostos i les multes a aquest fi, però fins ara només ens has donat el fàstic, la vergonya i la pudor. Tampoc cap dels titelles de la teva oposició sabria fer una altra cosa, perquè bona part de la política d’avui fa sentir fàstic i vergonya, i fa pudor. Que dura és la vida de la societat del benestar.

En el mateix diari ADN del dia 19 de juny de 2008, dins el que ja comença a ser la clàssica columna de qualificació bona o dolenta de personatges públics o del famoseo, queda ben parada -per raons irrellevants i que no vénen al cas- una tal Raquel del Rosario que, per ser nòvia de Fernando Alonso se suposa que jo hauria de conèixer, i mal parada Ana Botella -pel fet d’haver anat vestida de blanc al casament d’un tal Flavio Briatore, nom que em provoca una indiferència impossible de descriure amb paraules, perdoneu la ignorància- juntament amb la seva filla.

La columna sembla redactar-la Claudio M. de Prado, el responsable de la secció d’El Bulevar, que parla d’això, de gent famosa i alrededores. En Claudio comenta que és de mal gust/intenció per part d’Ana Botella i la seva filla saltar-se la norma protocolària que todos sabemos que existe i per la qual ningú pot anar de blanc en aquestes cerimònies excepte la núvia.

El todos sabemos que existe m’ha fet pensar sobre el protocol en els casaments. El tema de l’abillament blanc jo no el recordava, tot i que en llegir-ho tampoc m’ha sonat estranya l’existència d’aquest protocol. Ara bé, immediatament em vénen al cap tot d’altres protocols -o costums, com a mínim- que todos sabemos que existen i que no són tan obertament reconeguts ni als mitjans ni enlloc. Vegem-ne alguns:

- el protocol pel qual el casament és una mera excusa per recarregar les arques del futur matrimoni a cop de talonari i regals inútils però inel·ludiblement cars.

- el protocol pel qual la invitació a un casament no és tal, és més aviat una antiinvitació ja que l’assistència al convit -que en realitat és la única que interessa a la majoria dels convidats- està condicionada a fer un ingrés o un regal -allò que dèiem- als nuvis, per un valor aproximadament igual al cost per persona del convit com a mínim. No baixis d’entre 150 i 300 euros o t’arrisques a perdre la bona relació que poguessis haver aconseguit amb aquells dos.

- El protocol en nom del qual les dones insulten una vegada i una altra la seva dignitat, quan assisteixen com a convidades a un casament, fent mans i manigues per portar sempre un vestit nou, i lliurant veritables conteses de mediocritat entre elles quan volen ser les més esplèndides de la festa -a part de la núvia, és clar (o no). Tots hem de ser sostenibles i fer un consum responsable, però ai de la dona que sigui descoberta portant el mateix vestit que a un casament anterior. Per sota de pagesa, vulgar, perdolària o maleducada pot rebre qualsevol altre qualificatiu per part de les altres dones. Els (alguns) homes en alguna cosa som més llestos que les (algunes) dones i no donem importància a aquestes bestieses.

- el protocol pel qual el casament és l’entrada i la benvinguda a un estil de vida ple de convencionalismes i renúncies a la realització personal, generalment degradants per les dues parts de la parella. Bons exemples en poden ser la hipoteca, les anades a Port Aventura, els sopars i relacions de compromís, l’afartament dels fills i la posterior desatenció de la seva educació i la més posterior càrrega de culpes en els mestres…

És clar que ni això és exclusiu dels casaments ni tots els casaments són així, però com en unes oposicions és una qüestió de punts meritats. Llavors podríem afegir, anant una mica més enllà de la cerimònia del casament en si i passant al matrimoni,

- el protocol pel qual el matrimoni és una font de conflictes que desencadenaran en el domini físic i psicològic del més fort físicament sobre la més dèbil físicament.

- el protocol pel qual el matrimoni és un factor imprescindible en la promoció del consum desaforat i irresponsable de tota mena de tonteries, només pel fet de ser -amb prou insistència- anunciades per televisió.

- el protocol pel qual el matrimoni és una eina clau en l’enquistament del pensament polític i de la consciència ciutadana, a través del qual i per un misteriós procés, on hi havia dues entitats pensants abans del matrimoni, després sembla haver-n’hi només mitja.

Tot i que no sóc algú que per principis rebutgi la importància dels protocols i les formes -més aviat al contrari- si hi ha poca raó en les meves afirmacions menys rellevància té encara el suposat delicte d’Ana Botella (podríem fixar-nos en d’altres, no?…): amb una mica de tomàquet per part meva, això són coses que un es podria plantejar en relació als casaments avui en dia, però una mirada als mitjans ens diu que de tot això el més important és qui va de blanc i qui no en una cerimònia. Curiós, no us sembla?